Refugiats
Els refugiats sirians (i d'altres països en conflicte) que omplen les portades dels diaris aquests dies fan les mateixes cares que segurament van fer els exiliats de la generació dels nostres avis fa 76 anys. Un dia, encara que ara ens sembli impossible, podriem ser nosaltres. La memòria ens permet mantenir la nostra humanitat, l'oblit ens deshumanitza. Per això vull compartir aquest text de la meva amiga Roser Jordà.
La nostra memòria col·lectiva té un recorregut molt curt. El nostre egoisme, en canvi, és de llarga durada.
L'any 1939, al final de la Guerra Civil espanyola, milers de persones van fugir cap a França. La rebuda que els (que ens) van donar els francesos no va ser diferent de la que ara Europa sencera dóna als sirians.
El meu avi patern i d'altres familiars de la mateixa línia en van ser uns. Per si algú ho desconeix, quan les famílies espanyoles (majoritàriament catalanes) posaven els peus a territori francès, on havien arribat fugint de la presó i la mort, no pas per fer el turista, tenien molts números d'acabar internats a l'infaust Camp d'Argelers. N'hi deien de refugiats quan era un camp de concentració més. I això era així mentre França seguia sent plenament sobirana.
El meu avi, com dic, hi va estar i en va tornar trastornat. Molts d'altres no en van tornar.
El germà i el cosí de la meva àvia paterna també van fugir de les tropes franquistes cap a França. El primer havia ocupat un càrrec a la CNT. També per si algú no ho sap, les reunions entre caps nazis i alts càrrecs del govern colpista espanyol varen servir entre d'altres coses per a pactar l'entrega dels refugiats espanyols amb certa significació política a la Gestapo. I aquest va ser el destí d'aquests familiars, amb la diferència que de l'oncle del meu pare (que deixava aquí dona i fill petit) no en vàrem saber res més mentre que el cosí va aconseguir escapar de les tropes alemanyes.
Molts anys més tard, quan la família tenia assumit que era mort però no en sabia les circumstàncies, una cosina, filla del que havia aconseguit fugir, va explicar al meu pare el final del seu oncle. Efectivament, el varen entregar a la Gestapo (era un refugiat, repeteixo) i aquests el van dur en un camp de concentració a Grenoble. Franco, mitjançant el seu cunyat en Serrano Suñer, havia donat plens poders als nazis sobre la vida i la mort d'aquestes persones. Una nit d'hivern, al camp, els alemanys el varen despullar i el varen xopar amb aigua glaçada. El varen deixar a la intempèrie veient com moria congelat.
Les persones són persones sempre. No som "refugiats", "il·legals", "africans" o "magrebins" per sobre del nostre nom i la nostra identitat. Quantes famílies han quedat enrere, avui el 2015, i no sabran mai quin va ser el destí dels éssers estimats que van fugir? Fugien de la mort i aquesta els va encalçar a Europa, o bé nosaltres els vàrem fer tornar enrere cap a la gola del llop.
Explico aquesta història perquè estic plenament convençuda que l'oblit és el primer pas cap a la repetició, perquè posar nom i cara a les xifres les humanitza, perquè la història individual té més força simbòlica que la col·lectiva, i perquè desitjo que la propera vegada que ens vingui la temptació de dir allò de "quina barbaritat, no podem assumir aquesta quantitat de refugiats" ens vinguin al cap els nostres de refugiats, que varen ser maltractats a diferents països europeus, que varen ser rebuts amb els braços oberts a països com l'Argentina o Mèxic, i que són la demostració més propera que tenim de que ningú marxa amb el que porta posat i els nens a coll si no és amb risc de la vida perquè el perill que els encalça per l'esquena és més esfereïdor que la incertesa que tenen al davant.
Som l'espècie més depredadora del planeta, però també som capaços de les millors coses. Queda a les nostres mans i a les nostres consciències.
*Les fotografies són de refugiats sirians d'aquestes setmanes i d'exiliats republicans després de la Guerra Civil. Disculpeu si no cito l'autor però no els he sabut trobar, si algú m'ajuda a acreditar les fotografies ho faré amb molt de gust.
La nostra memòria col·lectiva té un recorregut molt curt. El nostre egoisme, en canvi, és de llarga durada.
L'any 1939, al final de la Guerra Civil espanyola, milers de persones van fugir cap a França. La rebuda que els (que ens) van donar els francesos no va ser diferent de la que ara Europa sencera dóna als sirians.
El meu avi patern i d'altres familiars de la mateixa línia en van ser uns. Per si algú ho desconeix, quan les famílies espanyoles (majoritàriament catalanes) posaven els peus a territori francès, on havien arribat fugint de la presó i la mort, no pas per fer el turista, tenien molts números d'acabar internats a l'infaust Camp d'Argelers. N'hi deien de refugiats quan era un camp de concentració més. I això era així mentre França seguia sent plenament sobirana.
El meu avi, com dic, hi va estar i en va tornar trastornat. Molts d'altres no en van tornar.
El germà i el cosí de la meva àvia paterna també van fugir de les tropes franquistes cap a França. El primer havia ocupat un càrrec a la CNT. També per si algú no ho sap, les reunions entre caps nazis i alts càrrecs del govern colpista espanyol varen servir entre d'altres coses per a pactar l'entrega dels refugiats espanyols amb certa significació política a la Gestapo. I aquest va ser el destí d'aquests familiars, amb la diferència que de l'oncle del meu pare (que deixava aquí dona i fill petit) no en vàrem saber res més mentre que el cosí va aconseguir escapar de les tropes alemanyes.
Molts anys més tard, quan la família tenia assumit que era mort però no en sabia les circumstàncies, una cosina, filla del que havia aconseguit fugir, va explicar al meu pare el final del seu oncle. Efectivament, el varen entregar a la Gestapo (era un refugiat, repeteixo) i aquests el van dur en un camp de concentració a Grenoble. Franco, mitjançant el seu cunyat en Serrano Suñer, havia donat plens poders als nazis sobre la vida i la mort d'aquestes persones. Una nit d'hivern, al camp, els alemanys el varen despullar i el varen xopar amb aigua glaçada. El varen deixar a la intempèrie veient com moria congelat.
Les persones són persones sempre. No som "refugiats", "il·legals", "africans" o "magrebins" per sobre del nostre nom i la nostra identitat. Quantes famílies han quedat enrere, avui el 2015, i no sabran mai quin va ser el destí dels éssers estimats que van fugir? Fugien de la mort i aquesta els va encalçar a Europa, o bé nosaltres els vàrem fer tornar enrere cap a la gola del llop.
Explico aquesta història perquè estic plenament convençuda que l'oblit és el primer pas cap a la repetició, perquè posar nom i cara a les xifres les humanitza, perquè la història individual té més força simbòlica que la col·lectiva, i perquè desitjo que la propera vegada que ens vingui la temptació de dir allò de "quina barbaritat, no podem assumir aquesta quantitat de refugiats" ens vinguin al cap els nostres de refugiats, que varen ser maltractats a diferents països europeus, que varen ser rebuts amb els braços oberts a països com l'Argentina o Mèxic, i que són la demostració més propera que tenim de que ningú marxa amb el que porta posat i els nens a coll si no és amb risc de la vida perquè el perill que els encalça per l'esquena és més esfereïdor que la incertesa que tenen al davant.
Som l'espècie més depredadora del planeta, però també som capaços de les millors coses. Queda a les nostres mans i a les nostres consciències.
Roser Jordà
*Les fotografies són de refugiats sirians d'aquestes setmanes i d'exiliats republicans després de la Guerra Civil. Disculpeu si no cito l'autor però no els he sabut trobar, si algú m'ajuda a acreditar les fotografies ho faré amb molt de gust.
