Ser professor (interí) a l'ensenyament públic
Sí, jo també faig aquesta cara...
Ara que està a punt de començar el curs vull fer una mica de balanç del curs passat, el primer que he treballat a l'ensenyament públic. No parlaré del meu estat d'ànim i de les meves expectatives, podrien ser impressions esbiaixades i condicionades pels meus interessos personals. Parlaré de dos casos que he conegut i de les conclusions que n'extrec.
El primer, una professora interina amb més de cinc anys d'experiència. Arriba a un institut per treballar durant tot un curs. És tutora. Al departament n'estan encantats. La direcció la valora positivament. Ella està molt contenta al centre i vol continuar allà. Però aquest curs treballarà a un altre lloc. No en tinc ni idea de les característiques de la plaça que ocupava el curs passat. Crec que aquest nou curs estarà ocupada per una altra persona interina.
El segon, una altra interina, també amb uns quants anys d'experiència, treballant en un centre d'alta complexitat. Coneix els alumnes, controla les classes en condicions molt difícils i amb alumnes molt disruptius, aconsegueix resultats, els companys la valoren molt, ella demana seguir, la direcció la reclama. Al setembre comença en un altre lloc. També en aquest cas desconec els detalls de tot el procés administratiu.
El cas és: quin sentit té tot plegat?
He vist com claustres sencers es desmuntaven d'un curs per l'altre. A cada centre hi ha alguns funcionaris que tenen plaça definitiva i veuen passar els anys, coneixen els alumnes, en fan seguiment de l'evolució acadèmica de principi a fi, després tenen d'alumnes els germans petits dels primers i en alguns casos fins i tot els fills. Poden plantejar projectes a llarg termini, conèixer bé l'entorn de l'institut: les famílies, les empreses, el barri, els recursos, la geografia, l'ambient on viuen els alumnes... Però als mateixos centres una gran part de la plantilla són passavolants que no tenen temps ni de conèixer el projecte de centre. Són docents de segona categoria que són distribuïts cada curs de manera incomprensible (bé, sí, hi ha una explicació a partir d'una llista de punts i prioritats...) i van passant per centres, veient cares de nois i noies, sense acabar d'aterrar mai. La majoria fan bona feina i s'esforcen per treballar com si fossin "de la casa", però no ho són en realitat. I a cada curs, al setembre, la meitat del claustre són cares noves. Cares que passen i marxen, i no poden fer res més que cobrir l'expedient: els projectes de centre varien per a ells cada any (i de vegades no hi encaixen gens), i no poden mai fer propostes ni aportacions a mig o llarg termini, integrar-se en un equip de treball, plantejar millores.
En començar a treballar de docent pot ser molt positiu conèixer diferents realitats. I, efectivament, algú ha de cobrir les baixes. Però alguns docents passen anys, fins i tot dècades, en aquesta precarietat. A més, sovint els canvis de centre no suposen ni una millora de condicions per l'interí (proximitat a casa, alineament personal amb el projecte de centre), ni tampoc per l'institut, que rep personal estrictament intercanviable, que no aporta cap valor afegit. És una mena de ball de les cadires sense solta ni volta, en que prima l'aleatorietat sota la justificació d'un procediment administratiu suposadament equànime i basat en l'antiguitat.
A mi em sembla un malbaratament de recursos humans i una manera genial de boicotejar qualsevol projecte de centre. A banda de la via més ràpida per enfonsar en la rutina, el desinterès i el nefast esperit de "cobrir l'expedient" a molts professionals que comencen amb il·lusió i amb el pas dels anys l'únic que veus en els seus ulls és resignació.
Jo seguiré intentant entrar a l'aula amb esperit positiu, buscant maneres de millorar la meva tasca malgrat el context. Però no puc deixar de dir: tot això, a qui se li ha acudit? A Kafka?
