La victòria pírrica dels anti-pedagogs (Philippe Meirieu)

He volgut traduir aquest text de Philippe Meirieu, aparegut a la revista "Le cafe pedagogique" el 21 d'octubre de 2016. Tot i que hi ha referències a la situació social i política francesa, i al seu sistema educatiu, que presenta diferències rellevants amb el nostre, m'ha semblat interessant compartir les seves reflexions sobre el que ell anomena els "anti-pedagogs" o "anti-pedagogia", espècie que també abunda a les nostres contrades. I, particularment, m'interessa assenyalar la menció a una altra pedagogia, una pedagogia naïf que poc a poc va prenent el lloc de l'autèntica pedagogia, que no és una altra que la que persegueix l'emancipació. Veureu que molts dels debats que estan tenint lloc actualment a la societat francesa al voltant de l'educació són, malgrat les distàncies, molt similars i paral·lels als nostres. Convida, tot plegat, a la reflexió.

És possible - i molt probable - que el text contingui errors de traducció, de ben segur que frases fetes i expressions idiomàtiques se m'han escapat o les he captat parcialment o, fins i tot, de manera incorrecta. Espero que no m'ho tingueu en compte i que no afecti massa la comprensió del text. Si podeu llegir el francès, us recomano que us adreceu directament a l'original: "La victoire à la Pyrrhus des «anti-pédagos»"(pdf).

--

La victòria pírrica dels "anti-pedagogs"

Philippe Meirieu

La crítica a la pedagogia, a la seva laxitud nociva i als seus dispositius tecnocràtics, al seu humanisme babau i al seu argot científic, a la seva agitació marginal i la seva omnipotència institucional és el que està de moda aquests dies. (...) Als intel·lectuals francesos mai els han agradat els pedagogs: veneren a Voltaire i la seva vivacitat, menyspreen Rousseau, complicat i laboriós. Admiren els coneixements però es burlen de les invencions ridícules que pocs visionaris imaginen per promoure'n l'accés als "ineducables". Itard i els seus trencaclosques, entretingut al seu racó amb el seu "idiota congènit", no és rival per a la intel·lectualitat literària i filosòfica de l'època. Ell pot ser el creador d'un material didàctic promogut per Maria Montessori i encara utilitzat avui en dia, el mateix que va obrir el camí per a l'educació dels nens amb discapacitat, però segueix sent una mena de vella imatge pietosa que inspira simpatia en el millor dels casos i, en el pitjor, compassió per la seva "dedicació".

Tot i això...
Avui en dia, les coses són més difícils. Tant els "intel·lectuals" com els mitjans de comunicació, a dreta i esquerra, denuncien els "assassins"... de l'escola, del coneixement, de la cultura, i fins i tot de França! El mètode no és específic de l'àmbit educatiu: participa del populisme ambiental que, en temes com la immigració o la desocupació, prefereix buscar culpables per la via de la condemna pública en lloc d'analitzar les responsabilitats en la seva complexitat. La teoria de la conspiració està ara en voga i molts dels que la denuncien en els altres no dubten a utilitzar-la per evitar haver de fer una anàlisi seriosa o una recerca de solucions.

Què es critica als pedagogs? Ser tossuts. Sí, ho són: mai es resignen al fracàs i l'exclusió. D'evolucionar. Sí, és clar: com tots investigadors, que avancen de forma gradual i mai pretenen - afortunadament - mantenir solucions definitives ... També se'ls considera, a la vegada, com a dogmàtics i inconsistents. Simplement perquè són ferms en els seus propòsits i inventius sobre les maneres d'aconseguir-los. Li ho deuen a la seva ètica personal i especialment els nens i adolescents per a qui i amb els que treballen... Es veu en ells, tot al mateix temps, a fanàtics adherits a velles doctrines obsoletes i a tècnics fascinats pels aparells de la modernitat. És perquè no s'obliden del patrimoni educatiu i la seva immensa riquesa. Però no excomuniquen, no obstant això, com abans el Papa Pius IX, i avui alguns "filòsofs" embolicats en la seva suficiència, la "civilització moderna" ...
Se'ls atribueix un poder tant ocult com enorme, però no se'ls deixa gairebé explicar-se, i són els pamfletistes pinxos els que copen les portades dels mitjans de comunicació i per tant són, lògicament, aquests els que arriben a la gent i marquen l'opinió.

Els pedagogs podrien respondre a tot això amb algun pamflet que ho capgirés. De vegades tenen la temptació de fer-ho i, al capdavall, en veure els textos amb els quals els ataquen, la cosa no és tan difícil. Reunir algunes cites truncades i algunes confidències, reobrir arxius vells i mostrar certs vells correus, assenyalar alguns errors de redacció per dibuixar el foc de la inquisició és accessible a qualsevol persona que pugui empunyar la ploma. Però no ho faran. Els pedagogs no són pamfletistes i no volen ser-ho. Tenen un punt d'honor. No és que els agradi, per masoquisme, rebre cops sense respondre-hi, és que es neguen a fer servir mètodes en contradicció amb el que volen promoure en l'educació per la qual treballen: debats serens portats amb l'exigència de precisió, de rigor i de veritat.

A dreta i esquerra: tots hi perden!
La dreta, en la demagògia electoral en què es dedica, mai deixa de mirar pel mirall retrovisor: entre un retorn a la disciplina i la restauració de la "novel·la nacional identitària" (un relat nacional d'exaltació de la pàtria), el combat contra la secundària obligatòria única - que, de fet, està per fer - i l'exaltació dels "rituals republicans", s'instal·la deliberadament en el pensament màgic: seria suficient amb decretar l'aprenentatge i el respecte per les normes, i establir que "els mestres han d'ensenyar" - com si volguessin fer una altra cosa - per tal que es resolguin tots els problemes. Però el pensament màgic no funciona i no som a una escola de bruixots. Esgargamellar-se clamant per la necessitat d'ordre no resol a les aules el problema de com treballar en silenci. Hom pot exaltar els valors de la República, per no ens explica com fer-los viure quotidianament. Ja pots saltar al seient com un cabrit dient "els coneixements, els coneixements!" que això no els transmet miraculosament als que "no volen escoltar res". Aquesta és la raó per la qual la pràctica de la imposició política sense acompanyament pedagògic està condemnada al desenvolupament de la contenció i l'exclusió. Contenció perquè quan res connecta als estudiants al projecte de la seva institució, només la contenció evita l'explosió. I l'exclusió, perquè els sistemes de contenció necessiten excloure el "refractari" per afirmar el seu poder i perpetuar-se. La contenció i l'exclusió gangrenaran la societat francesa i donaran lloc a sacsejades igualment contradictòries amb la "identitat feliç" i amb la "unitat nacional".

Òbviament, la dreta té una carta sota la màniga i mai perd una oportunitat de jugar-la: la promoció de "mèrit" en contra de totes les formes d'assistència als més desafavorits. La regió de Alvèrnia-Roine-Alps és, en aquest sentit, un laboratori interessant: el seu nou president, Laurent Wauquiez, ha eliminat d'un cop de ploma els crèdits a les institucions i associacions que treballen amb els estudiants en perill d'exclusió social mitjançant l'assignació d'una bossa, sense criteri social, als estudiants que han obtingut la menció "molt bé" al baccalauréat (títol d'ensenyament secundari). Escolteu: els impostos del contribuent no poden anar a joves que no han fet l'esforç de treballar a classe! És millor, altrament, recompensar els alumnes "meritoris". La proposta és eficaç electoralment i complau a la classe mitjana. Però és molt despectiva vers els joves colpejats per la vida i que no han trobat la seva "disfressa" de bon estudiant al peu del bressol. És, sobretot, políticament irresponsable: en l'abandonament del "desenganxat" al seu destí es deixa que s'instal·li la desesperació i es prepara el terreny sobre el qual es desenvoluparà el radicalisme contra el qual es pretén lluitar.
Volem la "seguretat" dels francesos, s'alliberen fons per instal·lar torniquets a les escoles secundàries, però s'abandonen els nostres joves a reclutadors més perillosos.

No, de debò, proclamant la derrota dels pedagogs, la dreta no fa cap servei a França! Però certa esquerra, igualment "anti-pedagogia", ho fa millor? Van denunciar una "reforma de l'aprenentatge de la lectura" que mai va existir i menyspreen els professionals i investigadors que, lluny de la lluentor dels mitjans, avancen cap a un aprenentatge més democràtic i controlat. Quin menyspreu pels "soldats d'infanteria"! Aquesta esquerra porta a la picota els "innovadors irresponsables" que, "tot posant l'estudiant en el centre del sistema" haurien arrossegat la institució acadèmica a "l'ensenyament de la ignorància" i haurien soscavat els "valors republicans". Que no veuen pujar el mar de fons de l'educació "familiarista" i naturalista que, amb molts menys escrúpols i molta més publicitat que els pedagogs, està imposant astutament la idea que l'escola no ha de ser un "servei públic" i que pot dissoldre's - i alguns fins i tot diuen que s'ha de dissoldre obligatòriament - per donar pas a una multitud de "serveis al públic"? Cal mirar una mica més de prop el que està passant amb això i excedeix, de llarg, el fenomen de l'"educació en família" i el desenvolupament d'"escoles privades fora de contracte" (que com a mínim han duplicat el nombre d'estudiants en quatre anys), perquè allà ja no és "l'alumne" - aquell que ha d'apropiar-se dels sabers - que és central en el sistema sinó més aviat el mite del rei nen, objecte de satisfacció d'uns pares estupefactes. D'aquesta manera, reforçant l'ensenyament fora de l'escola pública, l'esquerra anti-pedagogia s'arrisca a veure tornar una pedagogia reduïda a alguns llocs comuns naturalistes sobre la benevolència, en una miríada d'iniciatives privades. No cal minimitzar el perill, siguin els que siguin els resultats de les eleccions. Les elits es refugiaran allà on la pedagogia més ingènua encara funciona i fomenta les desigualtats, deixant l'escola pública sense armes, escindint, cada vegada més, les institucions privilegiades - d'estatus públic però, en realitat, privatitzades - i els establiments-guarderia pels que no poden triar.

No, decididament, ni la dreta ni l'esquerra veuen el mal que pot causar l'atac a la pedagogia! Així, que, per descomptat, la nostra escola i la nostra societat seran atacades, però la pedagogia no morirà. Es refugiarà, com ha fet ja moltes vegades en la nostra història, en els grans espais menys visibles que no interessen a les elits més que quan els seus fills estan directament afectats: amb els nens discapacitats o totalment marginats a les institucions de l'abandonament, o entre els agents de l'educació popular. Es refugiarà, sobretot, en la realitat de les classes on es desenvolupen diàriament, amb mestres apassionats, les modalitats d'una transmissió exigent que no es resigna mai a rebutjar ningú fora del cercle humà. Sobreviurà i continuarà enriquint un patrimoni que de Comenius a Itard, de Pestalozzi a Ferrer, de Makarenko a Freinet, constitueix una peça essencial de la cultura humana i alimenta l'esperança de milions d'humans, en el nostre hexàgon, encara que paralitzat en reumatisme ideològic agut, així com per tots els racons del món, per tot arreu on l'entusiasme per una educació autènticament emancipadora sigui viu. Sobreviurà a les sacsejades nauseabundes tot i que no massa noves. I la victòria dels anti-pedagogs serà, en última instància, una victòria pírrica. És a dir, la seva derrota. Amunt els cors!