dimecres, 15 de maig de 2013

Aprendre a aprendre



Si hi ha una expressió que se m'ha entravessat és aquesta. Entenc perfectament que és una competència necessària, però escoltar-la tant sovint i completament buida de tot significat em resulta irritant.
De vegades em pregunto per què m'irrita tant aquesta expressió i no he arribat a cap conclusió: deu ser una reacció totalment irracional.
Aprendre a aprendre s'aprèn... aprenent! Aquest embarbussament amaga una obvietat i una contradicció. La obvietat és obvia. La contradicció no se si ho és tant: Si entenem que les coses s'aprenen fent-les, per què a aprendre no s'aprèn simplement aprenent? Per què calen estratègies i metodologies específiques per ensenyar a aprendre, més enllà de practicar el propi aprenentatge?
Potser està relacionat amb una concepció del que és "aprendre a aprendre" que considero errònia. Buscant aquesta expressió he trobat moltes indicacions sobre tècniques d'estudi. Crec que aprendre a aprendre no és aprendre tècniques d'estudi. Senzillament perquè considero que estudiar no és aprendre. Al menys si considerem estudiar en la seva imatge tòpica de "fer colzes", "memoritzar" i "preparar-se per l'examen".

Exercitar la memòria és útil i necessari per la vida diària. Però cal distingir la memòria a curt termini de la memòria a llarg termini. La memòria és un sistema complex, molt relacionat amb la percepció, l'aprenentatge, el llenguatge, el pensament, les emocions i les motivacions. El seu objectiu és guardar i recuperar aquell coneixement que ens permetrà modular el nostre comportament d'una manera adaptativa a l'entorn. I, per tant, tot allò que no ens motivi, que es presenti sota emocions adverses i que, en definitiva, es vegi com a mancat d'utilitat per la nostra "adaptativitat a l'entorn" serà difícilment emmagatzemat enlloc més que a la memòria efímera que esborrarem tan bon punt hagi passat l'examen, sobre tot si és un examen de "vomitar dades".
Malgrat tot, sí que és cert que "alguna cosa queda", que potser oblidarem el discurs que ens hem aprés sobre l'edat mitjana, però romandrà certa idea del fet històric, del passat... La pregunta és: calia tant d'esforç, tantes hores i tant de patiment perquè "quedi alguna cosa"?

No en sé la resposta. El que sé és que de tot el que vaig estudiar a la universitat m'han quedat els conceptes que es van anar repetint des de diferents angles (aprenem per sedimentació?) i aquells altres que em van interessar i en els que hauria aprofundit encara que no hi hagués un examen esperant al final. Repassant apunts, però, encara trobo centenars de pàgines que hauria jurat que no vaig escriure jo si no fos perquè reconec la meva lletra. No em sona ni el tema! Van ser aprenentatges inútils? O en va quedar "alguna cosa"? És realista esperar que tot el que s'estudia al llarg de la vida escolar quedi fixat? Si no ha de quedar fixat no cal estudiar-ho?

Humilment, he arribat a algunes conclusions provisionals:

  • En quant a continguts, cal fixar pocs objectius, clars i coherents. Però aquests objectius han de ser com arbres... que es puguin seguir arrels i branques. Hi haurà alumnes que tindran un tronc amb una bola verda al capdamunt i altres que arribaran a la fotografia detallada d'una alzina, amb les fulles, els fruits i fins els animals que hi viuen. Presentem l'arbre i l'anem resseguint. El que no podem presentar es una fulla, un fruit, una escorça, un insecte... (i seguim amb una llista interminable) i pretendre que tots els alumnes ho aprenguin (és a dir, memoritzin) tot i s'acabin construint l'arbre. No se si la metàfora m'ha sortit reeixida però espero que s'entengui. I no és oposada al constructivisme, al contrari!
  • Cal tornar a les idees clau un i un altre cop, des de diferents matèries, en diferents moments i etapes, i des de diferents punts de vista. Cal fer possible la sedimentació, i també la creació d'una xarxa amb uns nodes clars i assolits, que permetin, estirant del fil, poder arribar autònomament a fils més "agafats pels pèls".
  • Sobre "aprendre a aprendre", jo diria més aviat que cal afavorir l'autonomia de l'alumne. Com fer-ho, seria tema per un assaig sencer. Aquí en vaig fer referència, tot parlant dels PLEs, però se'n podria parlar molt més. 
  • Cal envoltar l'alumne d'un entorn ric, encara que no respongui a l'objecte d'estudi ni "entri" a l'examen. Des de l'arquitectura del centre, al disseny d'interiors, passant per tots els estímuls visuals, auditius... Com diu Tonucci. "l'escola hauria de proporcionar un entorn ric, que només d'entrar-hi fos en si mateix un acte educatiu". Com diu Malaguzzi, l'espai - l'entorn - és el tercer mestre.
  • No hem d'oblidar el que ja he mencionat, de la relació de la memòria amb les emocions i motivacions.
  • Hem de deixar d'estudiar. Ho crec sincerament, sempre que estudiar sigui sinònim de "fer colzes". En tot cas, hem de fer que estudiar sigui sinònim d'entendre, assimilar i fixar a la memòria a llarg termini. I cal entendre la diferència entre memòria episòdica, semàntica i procedimental per a poder explotar-ne les característiques i funcionament en benefici de l'aprenentatge. Us recomano llegir aquest article: Estudiar no tiene sentido, aprender sí lo tiene. Fàcil de dir, difícil de fer... però per alguna banda cal començar.
  • I, finalment, defenso la necessitat d'adquirir coneixements. Que visquem a la societat de la informació no vol dir que no calgui emmagatzemar res a la memòria, i que només cal saber com trobar aquesta informació. La informació no és coneixement fins que no la tenim elaborada i estructurada dins del nostre cap. Buscar informació a cegues és la manera més fàcil de ser enganyat. La capacitat de generar noves idees no apareix fins que els nostres coneixements arriben a un punt crític. Sobre això en parla molt entenedorament en Daniel Closa al seu post Ciberdependència o, des d'un altre punt de vista, aquest article: España no es una sociedad del conocimiento. Cal "saber coses" i cal saber relacionar-les.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada