L'escola que imagino


Ahir vaig parlar de l'escola que no vull. L'escola que imagino té molt a veure amb el món que voldria, i és ben cert que no podem canviar el món sense canviar les persones. Com diu Philippe Meirieu, és important saber quin món deixarem als nostres fills però també quins infants deixarem al món, perquè seran aquests infants d'avui els que faran el món de demà. Volem uns futurs adults que visquin pel consum, enganxats a un oci alienador i obedients a l'autoritat? O volem uns futurs adults responsables, lliures i crítics?

No es poden demanar miracles a l'escola. L'escola no pot canviar el món sense la implicació de tota la societat. Però també crec que sense l'escola, poca cosa farem. L'escola no és un element suficient però sí necessari.

Si volem uns infants lliures, hem de començar per potenciar la creativitat i la imaginació. "No perquè tots siguin artistes, sinó perquè ningú sigui esclau", com va dir Gianni Rodari. Volem infants que facin coses noves i que no es limitin a repetir el que van fer altres generacions, com defensava Piaget. Volem que aprenguin, perquè puguin tenir criteri, perquè fonamentin les seves opinions en el coneixement i no en la manipulació... però hem de tenir present que el saber no es pot separar de l'afectivitat (Pilar Benejam), i que cap infant no aprèn si no se sent content i tranquil (Oriol Castellví). També sabem que els nens aprenen molt més jugant que estudiant, fent que mirant, com no es cansa de repetir Francesco Tonucci.

Per fer que el mestre esdevingui un catalitzador que permeti aquest meravellós procés de l'aprenentatge per la vida, cal que el mestre estigui prestigiat, valorat, motivat i format. I, sobre tot, que estigui ple d'entusiasme, "perquè les paraules no tenen més força que la convicció de qui les pronuncia ni les accions tenen més força que la convicció de qui les fa." (Anton Aubanell).

I doncs, quina escola imagino?


Per començar he de dir que crec que l'educació comença des del naixement. He dit educació, no instrucció. Perquè l'infant aprèn des del moment que entra en contacte amb el món (i llavors es podria dir que fins i tot l'aprenentatge comença a la panxa de la mare!). Els elements més importants per al nadó (i que continuaran sent cabdals per l'infant!) són l'afecte, la seguretat i la vinculació. És per això que moltes dificultats que sorgeixen a l'escola tenen la seva arrel molt abans, però la meva aposta no seria la institucionalització prematura dels infants, que dificulta l'establiment del vincle segur i dificulta l'atenció personalitzada que un nadó necessita. Calen polítiques de conciliació reals, recursos per atendre les famílies amb risc d'exclusió social i xarxes de suport. I, a mida que, per decisions personals o necessitats laborals, les famílies volen o necessiten incorporar els seus fills a l'escola bressol, unes ràtios adequades i uns projectes pedagògics adients, portats a terme per professionals ben formats, amb una oferta pública suficient per cobrir la demanda i accessible per a tothom. Crec que amb això no he descobert la sopa d'all.

Crec, també, que el segon cicle de l'educació infantil (3-6)  hauria de ser una continuïtat de l'escola bressol. De fet, en molts països, l'educació infantil es porta a terme en una mateixa institució fins als 6 anys, i no hi ha incorporació a l'escola "dels grans" fins a primària (o equivalent). Els infants de preescolar no necessiten fer fitxes, ni seure durant hores, ni tenir horaris estrictes. Necessiten jugar, experimentar, moure's i sentir-se respectats i acollits emocionalment. Com un nen de 5 anys pot haver avorrit l'escola?



Malgrat tot, crec que ja hi ha molt de camí fet en la direcció correcta en l'educació infantil, i que hi ha molts projectes interessants. Però quan comença l'educació "obligatòria", la pressió pels resultats fa que sovint moltes iniciatives de renovació pedagògica es desvirtuïn per la por a "perdre nivell" o no estar a l'alçada de les expectatives acadèmiques. La por al canvi és comprensible: el canvi no és un valor absolut, no pel fet de canviar es solucionen els problemes. El canvi només és positiu quan és fruit d'un treball d'anàlisi, reflexió i reformulació: sabem què volem aconseguir, cap a on volem anar, com ho podem fer? I per què ho volem fer? Cal convicció i equips cohesionats, formats i disposats a auto-avaluar-se i corregir el que calgui.

Jo no sé quina és la millor manera d'aconseguir formar aquests futurs adults responsables, crítics i lliures que deia al començament. Però algunes iniciatives que ja estan en marxa i les opinions de mestres i experts que hi treballen de fa temps m'aporten algunes idees.

Per exemple, es poden repensar els espais escolars. I cal repensar-los tenint en ment el projecte pedagògic i la manera de treballar que es pretén. L'espai és el tercer mestre! (Els altres dos mestres són l'adult i el grup d'iguals).



Per exemple, cal tenir en compte que les noves tecnologies no poden ser un "extra" sinó que s'han d'incorporar amb normalitat i al servei de l'aprenentatge, i que per fer-ho, el mestre ha de fer-les servir com a eines i no com a artefactes estranys. En aquest sentit, em sembla molt rellevant el concepte de PLE (entorn personal d'aprenentatge). Això lliga la necessitat de constant formació del mestre amb la utilització posterior de les TIC a l'aula d'una manera intel·ligent i fomentant l'autonomia dels alumnes (un aprenentatge que els servirà tota la seva vida en una societat de la informació).

Per exemple, es pot potenciar el lligam de l'entorn amb l'escola, amb la permeabilitat entre els dos àmbits. Que l'escola no sigui un reducte tancat sinó un punt des d'on s'obren finestres al món que l'envolta i molt més enllà. En aquest sentit, també em semblen interessants els projectes d'escoles magnet, que introdueixen disciplines del món real (ciències, art, tecnologia, música...) i articulen el projecte al seu voltant, normalment amb contacte directe amb professionals d'aquestes disciplines. Un altre exemple d'aquesta idea seria la introducció del cinema a l'escola, no com a complement d'algunes matèries sinó com a eina d'aprenentatge, de descoberta de la realitat i d'un mateix, de creació, d'alliberament.



Per exemple, es pot abordar el treball per projectes. Però no com a anècdota limitada en el temps i l'espai sinó com a filosofia integral d'aprenentatge. En aquesta línia estan iniciatives com la del treball globalitzat a partir de centres d'interès, o la combinació del treball cooperatiu amb altres metodologies (com el treball sistemàtic o també, per què no!, la instrucció directa).

Per exemple, es poden buscar nous enfocaments al que ja estem fent. Com la necessària reflexió sobre les lliçons magistrals, transformades en narracions magnètiques. O la revalorització de la importància del joc a totes les edats.

Per exemple, es pot potenciar la participació i la co-creació, amb la implicació de tota la comunitat educativa, la presa de decisions col·lectives, el debat, el valor de l'acord, el compromís. En definitiva, l'educació per la democràcia real i no només nominal.

I, sigui quina sigui l'estratègia, fent del nen, de la nena, del noi, de la noia, el centre de tot. Invertint els recursos prioritàriament en formació dels mestres i en disminució de les ràtios. Posant les consideracions econòmiques, polítiques i laborals per darrere de les necessitats dels infants i adolescents.
A tall d'exemple, els horaris escolars mai no poden fer-se en funció de les imposicions del mercat de treball, el que no vol dir que les necessitats d'aquestes famílies no hagin de ser ateses; però no cal que ho faci tot l'escola: què tal si fem dels recursos de lleure un bé accessible a tothom, que cobreixi el temps d'atenció als infants amb la vivència d'experiències enriquidores per a ells sense sobrecarregar les seves hores escolars, i deixant temps als mestres per la coordinació, la formació i la preparació de les activitats?



Es pot dir que això és una utopia, que la situació econòmica no ho permet, etc. Jo crec que no és un problema econòmic, és un problema de voluntat. I una qüestió de supervivència com a societat, com a poble, com a país. Si es vol fer, es farà el que calgui per aconseguir-ho. El que calgui, i no poso sostre a aquest "el que calgui". I mentre no sigui possible, posem-nos a pensar com ho podem aconseguir. Perquè pensar, de moment, és gratis.


Entrades populars d'aquest blog

A la recerca de l’objectiu perdut

Aprendre o aprovar

Sobre l'aprenentatge