divendres, 28 de juny de 2013

No deixar ningú enrere



Algú de vosaltres ha tingut mai un fill o alumne amb una dificultat d'aprenentatge o algun trastorn amb base neurobiològica que li dificultava allò que pels altres nens era la cosa més senzilla? Heu experimentat mai la impotència de veure que un infant "es perd", que "no aconseguirà res a la vida", que el seu futur és un fracàs anunciat? Us heu trobat mai davant de la sensació de frustració de veure que no ni ha recursos pel seu diagnòstic i que no es pot tractar el problema perquè no es troba al professional adient per esbrinar què li passa? Heu xocat alguna vegada amb pares, mestres o professionals que per tal de no "etiquetar" un nen es neguen a proporcionar-li els ajuts que necessita, o proposen teràpies ineficaces, obsoletes i/o sense base científica? O, pel contrari, que a través d'una "etiqueta" fàcil de penjar defugen tota actuació que vagi més enllà d'un tractament farmacològic i/o una teràpia concreta, denegant l'atenció integral que el nen requereix?

Necessitem una escola que aculli la diversitat i sigui inclusiva, que no s'entesti en continuar amb pràctiques que només funcionen amb els nens que es mouen just a sobre la norma (que no surten en res ni per dalt ni per baix... existeixen aquests nens?). Necessitem mestres que puguin detectar els signes d'alerta i que tinguin recursos als que acudir per fer els diagnòstics precisos i recomanar les actuacions necessàries. Però els mestres no han de diagnosticar res, no és la seva feina, i han de poder comptar amb el recolzament d'especialistes que puguin atendre aquests nens fora però també dins de l'aula, i acompanyar les famílies.

Recentment m'han tocat la fibra certes opinions que he llegit sobre el TDAH. Tot i que sóc crítica amb el posible sobre-diagnòstic d'aquest trastorn, i sobre l'actitud fàcil de no assumir canvis dins de l'aula o la família recolzant-se en que el tractament farmacològic i les teràpies externes ja faran la feina, tampoc comparteixo les afirmacions temeràries de que és un trastorn "inventat", que no cal fer res més que deixar que el nen s'expressi i jugui lliurement i que l'escola n'és la culpable (i vull deixar constància de que penso que l'escola, tal com està plantejada, pot dificultar fins a l'infinit la vida d'un nen amb TDAH).
Algú encara afirma que les depressions són invents per causar baixa a la feina (per més que algunes persones ho hagin fet)? Doncs igual de greu em sap quan llegeixo que el TDAH és un invent per treure als pares la responsabilitat d'haver criat uns nens als quals "no se'ls ha deixat ser nens" o per tenir-los "quiets a l'aula". Amb tècniques de neuroimatge s'ha observat que les persones amb TDAH experimenten dèficits a les funcions executives, que no són només necessàries per anar a l'escola sinó per desenvolupar-se a la vida amb normalitat. Podem canviar l'escola i podem assumir canvis familiars, però si hi ha un funcionament anòmal del cervell, no ens podem quedar aquí. Quina és la teràpia adient? No ho sé, però penso que no en pot ser cap que ignori la base neurobiològica de la nostra ment. En tot cas, hem de ser molt crítics amb totes les informacions que ens arriben, destriant la ciència de la ideologia, el saber de la opinió. Cal també ser realistes i honestos en reconèixer quan una cosa s'escapa del nostre camp de coneixement.

Malgrat tot, com a docents, no podem quedar impassibles quan tants de nens fracassen a l'escola per no haver detectat a temps problemes com una dislèxia, una discalcúlia o una disfàsia. O, anant més enllà, quan veiem com certs casos de TEA (trastorns de l'espectre autista) de caràcter lleu passen desapercebuts i el nen ha de lluitar sense totes les eines que tenen els altres nens, suportant que se l'etiqueti com a estrany o excèntric, i sense poder fer servir el seu potencial, exposats a caure en depressions, ansietat i assetjament escolar. O, buscant l'altre extrem, quan un nen amb altes capacitats veu com es desaprofita el seu talent i acaba suspenent, avorrint-se i odiant l'escola, i si els pares busquen ajuda s'han de mig avergonyir davant de certes persones perquè "volen presumir de fill" o es creuen que el seu nen "és especial" o "més que els altres".

No podem fer els ulls grossos, ni pensar que si fem una escola més "guai", més divertida i més innovadora, tot això s'arreglarà tot sol.

No podem deixar ningú enrere!


Vull acabar compartint aquest article:


¡Qué lentamente avanzamos!
ANNA SANS
Neuropediatra. Directora de la Unidad de Trastornos del Aprendizaje del hospital Sant Joan de Déu

Cada vez que salen los datos sobre el fracaso escolar del país mucha gente vuelve a hablar sobre la cultura del esfuerzo, la falta de autoridad, etcétera. Tenemos un fracaso escolar que dobla el de los países de nuestro entorno. De manera recurrente se proponen cambios orientados a los últimos cursos de la escolaridad obligatoria. A dar salida a aquellos alumnos que llevan cursos fracasando. Estas medidas, necesarias sin duda, pretenden mejorar los resultados de un fracaso escolar que se ha ido gestando a lo largo de los años de escolaridad de muchos de estos alumnos. Pero estas medidas, en absoluto, van dirigidas a la raíz del problema.
La dificultad de algunos alumnos para seguir el ritmo del resto de compañeros empieza al principio de la educación primaria, incluso en preescolar. La primera causa de estas dificultades son los trastornos del aprendizaje que afectan en torno al 15% de la población en edad escolar: ¡4-5 alumnos en cada aula de 30! Sólo hay que analizar las notas desde preescolar de un alumno que en secundaria evolucione hacia el fracaso y abandono de los estudios: si es disléxico veremos como en P4 ya empezaba a manifestar las primeras dificultades para el aprendizaje de la lectura. Si tiene discalculia, incluso en P3, ya mostraba dificultad para comprender el significado de las cantidades o contar pocos objetos. Si de lo que se trata es de un alumno con un TDAH, muy pronto se ve cómo no es capaz de prestar atención ni de autocontrolar la conducta como corresponde a su edad. Y así para todos los trastornos de aprendizaje.
Entre P5 y primero de primaria prácticamente todos los trastornos han dado señales de alerta. Si a partir de estos momentos los alumnos no son identificados y no reciben la ayuda y las adaptaciones específicas, no se puede esperar nada más que las dificultades vayan aumentando curso tras curso hasta hacerle perder totalmente el tren cuando llegue a secundaria.
Van pasando los años y la actuación de la escuela con los trastornos del aprendizaje evoluciona a un ritmo extremadamente lento. Por suerte, hay maestros, psicopedagogos escolares e incluso escuelas que tienen la sensibilidad e inquietud para ayudar a los alumnos con estos trastornos. ¿Qué pasa para que todavía haya tantos docentes que no se crean estos trastornos, que se resistan a aceptar que es urgente que las cosas cambien y que ellos tienen que ser los principalmente implicados? ¿Cómo puede ser que los avances de las neurociencias en relación a los trastornos del aprendizaje no lleguen al mundo educativo?
Los sobresalientes resultados que repetidamente muestran los informes PISA de países como Finlandia, que se rige por el lema “ningún alumno se puede quedar atrás”, se deben en gran parte a que los niños con dificultades son detectados y ayudados en la escuela desde el primer día. En la Unidad de Trastornos del Aprendizaje de Sant Joan de Déu constatamos día a día que van pasando los años y la mayoría de los niños y chicos que nos consultan lo hacen tarde y sin que la escuela haya detectado su problema ni puesto en marcha las medidas que hacían falta. Para los afectados eso es muy descorazonador.
Como ya decíamos los alumnos de los grupos sociales más desfavorecidos a menudo llegan a la ESO sin diagnóstico y con un camino hacia el fracaso escolar que difícilmente se podrá modificar. No es falta de cultura del esfuerzo lo que lleva a estos alumnos al fracaso, es que enfrentarse de forma permanente a unos malos resultados, los hace abandonar. Entonces es cuando empiezan las conductas disruptivas y de riesgo, la baja autoestima, la depresión... ¡Qué más querrían estos chicos y chicas que sus resultados académicos acabaran con generaciones de fracaso escolar en sus familias! Cuando hablamos de fracaso y abandono escolar, no hablemos de aquellos alumnos que pudiendo sacar notas brillantes se conforman con un aprobado justito haciendo el mínimo esfuerzo. Los niños, si no tienen ninguna dificultad, son capaces de hacer aquel mínimo esfuerzo para superar las exigencias propias de su edad, entre otros las escolares. Y si no es así, alguna cosa les pasa.
Si cuando una persona no hace bien la digestión pensamos que tiene problemas del aparato digestivo, ¿por qué cuesta tanto entender que aprender depende fundamentalmente del cerebro? Los trastornos para el aprendizaje, de base neurobiológica, están detrás de la mayoría de casos de fracaso escolar. El mundo educativo se tendría que creer que como mínimo el 15% de la población en edad escolar tiene algún trastorno del aprendizaje. Muchos estudios así lo indican. Es fundamental que se disponga de protocolos de actuación, consensuados y actualizados, que se apliquen sistemáticamente a estos alumnos. No podemos seguir avanzando a un ritmo tanto lento si queremos que el fracaso escolar disminuya. ¿Cómo puede ser que se siga ignorando?



També vull compartir alguns enllaços on es pot ampliar informació sobre els trastorns d'aprenentatge i altres trastorns del desenvolupament amb els que ens podem trobar a les aules i que és important diagnosticar i tractar de manera el més precoç possible. Als enllaços referents a TDAH he mirat d'incloure visions diferents, cadascú que arribi a les seves pròpies conclusions.

Tratar la diferencia. Jordi Carmona Espinosa. La Vanguardia.
Dislèxia Maresme*
Associació Catalana de Dislèxia*
Fundació ADANA (TDAH)*
TDAH. Hospital Universitari Vall d'Hebron.
Experiencias de niños diagnosticados con TDAH en un entorno "desescolarizado". Peter Gray, traducción para Ojo de Agua.
Fundación CADAH.*
Jorge L. Tizón. El “niño hiperactivo” como síntoma de una situación profesional y social: ¿Mito, realidad, medicalización?
L'aprenentatge en la infància i l'adolescència: Claus per evitar el fracàs escolar. (FAROS, Sant Joan de Déu).
Aprenem. Associació per a la inclusió de persones amb Trastorn de l'Espectre Autista
Psicodiagnosi.cat*
UDITTA. Diagnòstic i Tractament dels trastorns de l'Aprenentatge*
El TDAH no existe ¿verdad?, Aarón del Olmo (neuropsicòlogo)

Els enllaços marcats amb * me'ls ha recomanat l'Olga López, mestra i logopeda.

4 comentaris:

  1. M'ha agradat molt l'article, sobre el TDAH i tot el que comporta també hi ha la Fundación CADAH on trobareu moltíssima informació sobre el trastorn.
    http://www.fundacioncadah.org/
    Que algú no pugui explicar un trastorn no vol dir que no existeixi.
    Conviure amb fills que tenen dificultats com les que parles en el teu article és molt complexe i moltes vegades implica un esforç físic, emocional i econòmic molt important per a les famílies. Per no parlar també del calvari que representa per a tots ells trobar el diagnòstic exacte.
    Necessitem mestres i professionals diversos molt ben formats i amb una qualitat humana exquisida.
    Els nostres nens i les seves famílies s'ho mereixen.
    Olga López
    Mestra i logopeda col.legiada núm 08/3852

    ResponElimina
  2. En algun lloc he escrit que no és TDAH sinó TMPO (transtorn de metodologies i professors obsolets) una mica provocadorament. Crec que en molts casos és així. Prometo llegir els articles i repensar-ho.
    Gràcies!

    ResponElimina
  3. Quin article més interessant! Personalment penso que les solucions no han de passar per la homogeneïtzació, sigui quin sigui el seu format, ja que d’aquesta manera l’únic que s’aconsegueix és convertir la diferència en desigualtat i perdre tots una oportunitat on tots en podem enriquir d’aquesta diversitat. Caldria, doncs, viure les diferències com a un valor i com a una oportunitat de millora de l’aprenentatge de tots.
    Tenir en compte les caracterísques i les necessitats de cada un dels infants, valorar-les i regular-les, oferir respostes a les dificultats buscant solucions a partir dels ritme bàsics dels alumnes i dels seus interesos no vol dir alentir el procés acadèmic del grup o de l’alumne, al contrari, vol dir enriquir i vol dir crear contextos en els quals sigui més fàcil superar les pròpies mancances o limitacions i fer que cada infant creixi segons les seves possibilitats d’una forma més harmònica.

    ResponElimina
  4. Ostres! Quina crítica més dura!!! Et dono la raó, en moltes ocasions no és suficient l'innovació per l'innovació ni crear una escola "divertida" per tal que els nens siguin "lliures". L'innovació ha d'anar acompanyada de l'intencionalitat educativa i la diversió del rigor i l'observació acurada, precisament, per adaptar-se a la diversitat i atendre les dificultats que emergeixen. La prudència en el diagnòstic és una virtut i evadir-lo és una negligència. De la mateixa forma, reduir a l'individu a una etiqueta és una pobresa vital difícil de salvar. Els diagnòstics han d'existir però també les persones han de saber reinterpretar-los segons els contextos i situacions individuals i del sistèma que engloba la persona.

    Per tant, innovació sí, però sempre i quan estiguin clares les intencionalitats educatives i hi hagi un recolzament psicopedagògic que ho avali. Diagnòstic sí, sempre que sigui amb prudència i amb el valor de contextualitzar-lo en la realitat de l'individu.

    Isabel (Cafè pedagògic)

    ResponElimina