dissabte, 1 de juny de 2013

Recuperar els carrers per jugar


Aquest article es va publicar originalment al blog de Jugar i jugar amb motiu del Dia del Joc 2013. Vaig col·laborar amb la redacció però les idees clau són de la Claudia.




On són els nens qualsevol dia entre les 5 i les 8 de la tarda? Alguns a casa, altres fent extraescolars i altres en el camí. Trobarem pocs nens sols pel carrer, i si en trobem algun segurament pensarem que els seus pares són irresponsables i inconscients.
Però el cert és que quan els nens superen els 7 anys necessiten més autonomia i privacitat. Abans era l’edat en que començaven a sortir a jugar sols al carrer. Actualment, com que el carrer es considera perillós, és l’edat en que comencen a demanar que els seus amics vinguin a casa a jugar. També és l’edat en que els pares, si no ho han fet ja, comencen a buscar tota mena d’extraescolars per fer de les tardes un temps ocupat, divertit i profitós. I també és el moment en que, si els pares no  troben extraescolars, comencen a agafar afició als jocs virtuals que més endavant  els permetrà “relacionar-se” i “jugar en equip”amb altres nens.

Entre els 8 i els 11 anys els infants tenen moltes capacitats adquirides a nivell social, corporal i maduratiu. Tenen uns gustos bastant definits i solen saber què volen fer i amb qui volen fer-ho. També estan carregats d’energia i en ple creixement. Al cos d’un infant d’aquestes edats li cal moviment i el seu organisme necessita posar en funcionament les habilitats que ha anat adquirint al llarg dels anys previs. Assistir a una extraescolar on pugui fer esport és positiu a nivell corporal. Però… i les competències socials? I la seva maduració personal? I la seva autonomia?

Vam fer un petit experiment i vam assistir com observadores a diferents tipus d’extraescolars per a nens i nenes de 6 a 10 anys: futbol, bàsquet, patinatge artístic, dansa contemporània i classes de música. El que ens interessava observar era si els infants podien posar en pràctica les seves competències socials mentre practicaven alguna d’aquestes activitats sota la direcció i observació del seu mestre o entrenador.

Vam observar que els infants provaven sovint de tenir converses i jugar amb els seus companys però normalment eren convidats a no distreure’s i  a centrar-se en allò que s’havia de fer. En acabar l’activitat, la dinàmica canviava i la majora de nens i nenes començaven a xerrar, a fer bromes i en alguns casos a jugar, fins que arribaven els pares, normalment amb certa pressa per anar a casa a fer deures, sopars, etc.

Parlant amb els propis nens i nenes, alguns van compartir coses valuoses i molt interessants com: “A mi m’agrada jugar a bàsquet, però no m’agraden gens els entrenaments”, “A mi m’encanta ballar, però és molt avorrit assajar des del mes de març la coreografia que farem pel festival de fi de curs” o “Jo vull aprendre a tocar la guitarra tocant cançons, no repetint mil vegades el mateix”.

En resposta a això, els adults podem fer la lectura políticament correcta de que cal entrenar si vols jugar bé, cal practicar molt si vols tocar bé la guitarra, cal comprometre’s a acabar una activitat que ja està pagada i, en definitiva, que sense esforç no anem enlloc i segurament és cert. Però no hem d’oblidar que esforç i patiment no son sinònims.

Nosaltres creiem que els nens comencen massa aviat a fer extraescolars, abans d’haver pogut experimentar sense pressió diferents activitats per saber quines aptituds i interessos tenen. Fins fa no gaires anys els nens tenien ocasió de fer aquesta experimentació amb altres nens al carrer, on podien canviar lliurement d’activitat i no estaven lligats per normes i horaris. Un cop descobert el seu interès, amb 9, 10 o 11 anys, podien apuntar-se a una extraescolar i perfeccionar el seu talent amb esforç però sense sacrifici, perquè la motivació per fer l’activitat ja havia esdevingut intrínseca (és a dir, que surt de dins i no és imposada de fora).

Però aquest no és el principal avantatge de jugar al carrer. Jugant al carrer els nens ho poden decidir tot:
1. A què juguen. 
2. Amb qui juguen. 
3. Quanta estona juguen. 
4. Iniciar baralles i acabar-les pacíficament (i de vegades no tant pacíficament). 
5. Enfrontar-se als adults per alguna entremaliadura. 
6. Assumir riscos a la seva mida. 
7. Tenir converses privades i profundes sobre preocupacions pròpies de la seva edat. 
8. Explorar els límits. 
9. Exercitar el seu cos amb esforç però sense patiment.

La quantitat de competències i habilitats que cal posar en pràctica jugant al carrer és molt llarga i segurament ens deixem coses importants però el que és evident és que permet fer una cosa vital per a la supervivència de qualsevol: conèixer-se a un mateix, conèixer els propis límits i capacitats, i posar-los en pràctica.

I què passarà amb tots els nostres nens d’ara, tant tancats, tant protegits i assumint tant pocs riscos? Potser cal fer una ullada als nostres adolescents, que sovint arriben a l’adolescència immadurs i amb una manca d’experiències que haurien estat vitals pel seu desenvolupament. Cometem un error molt gran pensant que quan siguin grans ja se’n sortiran i seran més madurs i tindran capacitat d’assumir riscos sense estavellar-se, ens equivoquem si no entenem que han de poder posar abans en pràctica les competències que els permetin afrontar la vida amb més seguretat i maduresa. Altrament, arriben a l’adolescència i llavors els llancem al buit i els demanem una autonomia que no han desenvolupat. O, pel contrari, continuem intentant sobreprotegir-los mentre ells es revolten contra l’excés de control i s’atreveixen amb experiències límit per a les quals no estan preparats. Quan ens trobem amb un adolescent “difícil” cal revisar quines van ser les seves vivències amb 8, 9, 10 anys…

És una realitat complicada però només els pares i mares podem canviar-ho. Cal revisar les nostres pors, posar-les-hi nom i treballar amb dades reals: potser parlem amb massa lleugeresa de segrestos, de perill als carrers. Diem que els nens d’ara ja no son com els d’abans d’espavilats i responsables… com si no fos responsabilitat nostra que ho siguin!  

D’excuses en podem trobar a sota les pedres però el que esta clar és que els que hem de posar fil al agulla som les famílies perquè els polítics no faran res mentre no hi hagi un canvi social. Tots tenim el dret i la necessitat de  poder circular amb llibertat pels carrers i els infants han de poder exercir el seu dret a jugar al seu barri, i tenen dret a fer-ho amb seguretat i amb autonomia. Això no és només necessari pel bé dels nostres fills: veure nens al carrer és garantia de salut del barri i de benestar per a tots els membres de la comunitat.

Les propostes de Francesco Tonucci recollides al llibre La Ciutat dels Infants poden ser un bon començament si teniu ganes de fer coses a nivell de barri. Però potser tot comença per esbandir les nostres pors i si ens es possible, deixar-los anar caminant sols fins a l’escola o  desapuntant-los de l’activitat que menys els agrada per deixar un dia lliure que permeti quedar amb unes quantes mares i pares a la sortida de l’escola i proposar de recollir els nens en una altre plaça un parell d’hores més tard…

Algú va robar als infants el dret d’ocupar els seus carrers per jugar i els pares i mares ho hem acceptat. Ara, cal tornar a normalitzar el joc al carrer.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada