dilluns, 2 de juny de 2014

Un projecte d'escola

Una vegada em vaig intentar posar en el lloc dels nens i el que vaig sentir em va fer pensar, encara amb més intensitat, que calia fer canvis a l'escola. Vaig compartir la meva idea d'escola que no volia, i tot seguit vaig proposar una alternativa imaginada (però no utòpica, perquè tot el que suggeria ja existia i funcionava en algun lloc).
Avui, vull fer un pas més enllà i compartiré un projecte d'escola. De fet, és només un primer nivell de concreció del que seria el nostre projecte d'escola somiada. No només per mi, sinó per un grup de persones. Aquest document que comparteixo ara va ser redactat en la seva major part per Anna Girbau, pedagoga i professora a la Universitat de Vic. La vam ajudar la Roser Jordà (autora de l'article La mirada científica dels infants) i jo mateixa. Va ser un pur exercici intel·lectual que no té contrapartida en cap projecte efectiu i a més li caldria un segon nivell de concreció on s'explicités de quina manera s'organitzaria aquesta escola, cosa que requeriria indubtablement repensar els temps i els espais, així com moltes altres coses...
Aquest projecte és aplicable a totes les etapes educatives, inclosa la secundària. Creiem en la seva viabilitat, més que res perquè l'hem fet inspirant-nos en l'esperit que ja anima implícitament o explícita, totalment o parcial, projectes que estan funcionant a Catalunya o fora de Catalunya. Tot i que alguns d'aquests projectes són privats, altres són públics. A parer nostre, la capacitat transformadora i emancipadora d'aquesta escola només es pot donar plenament a través d'una escola pública o, en el seu defecte, en altres formes de titularitat sense ànim de lucre i finançades de tal manera que resultés totalment gratuïta; és a dir, oberta a tothom sense barreres visibles o invisibles de cap tipus.
Espero que aquest esborrany parcial us resulti interessant.

L’INFANT I L’ADOLESCENT



Habitualment quan parlem d’infància i adolescència ho fem des d’una perspectiva històrica, social i cultural específica. Aquestes etapes formen part de l’imaginari col·lectiu que una comunitat comparteix en un espai i un moment determinat. A causa d’aquesta perspectiva tendim a donar una visió homogènia de cadascuna de les dues etapes, pensant en el subjecte de forma abstracta.

Però la infància i l’adolescència no són concepcions objectives i universals; en realitat es tracta de col·lectius humans plurals i heterogenis i, per tant, no estan subjectes a categories uniformes ni ideals. De la mateixa manera no existeix un alumne abstracte sinó que trobem alumnes concrets amb necessitats diverses.

En aquest sentit, tal i com estableix la Convenció de les Nacions Unides sobre els Drets de la Infància (1989), considerem que els infants i els adolescents són subjectes de drets i persones actives pel que fa al seu desenvolupament i en la millora de l’entorn; són persones integrals amb competències i capacitat d’interacció. En definitiva: són ciutadans i ciutadanes del present.

Arribats aquí ens sembla interessant recollir alguns dels aspectes que Janusz Korczak (1879-1942) va considerar que eren drets dels infants, i que són vàlids també pel que fa als adolescents:

  • L’infant té dret al respecte
  • L’infant té el dret de viure en el present
  • L’infant té dret a ser ell mateix
  • L’infant té el dret a l’error
  • L’infant té dret a que se’l prenguin seriosament
  • L’infant té dret a tenir secrets
  • L’infant té dret a resistir les influències educatives que entren en conflicte amb les seves creences
  • L’infant té el dret que hom li respecti la seva tristesa

La Convenció Internacional sobre els Drets dels Infants plasma de forma molt clara la necessitat de vetllar per la seva formació com a ciutadà. D’aquesta manera, l’aplicació dels drets dels infants i adolescents es converteix en una exigència fonamental de la democràcia.

CONCEPCIÓ EDUCATIVA

Aquesta concepció d’infants i joves requereix un marc educatiu que promogui la seva autonomia de manera que pugui anar construint progressivament un projecte personal de vida, en el present i el futur. L’educació, doncs, s'ha de dirigir cap al desenvolupament màxim de cada facultat individual, contribuint al desplegament harmònic de les seves potencialitats. En aquesta línia, la clau rau en la idea d’equitat, és a dir, en la capacitat de donar resposta a les necessitats dels alumnes tenint en compte la seva diversitat.

Un altre element a tenir en compte és l’educabilitat, ja que tots els alumnes són capaços de progressar i desenvolupar el seu projecte personal. En aquest sentit, caldrà comptar amb unes altes expectatives d’aquest alumne, ajudant-lo en el seu procés i motivant-lo a seguir endavant.

Un dels reptes educatius és conjugar el vessant individual i el vessant social de la persona, i per això cal potenciar una educació personalitzada tenint en compte la diversitat dins la globalitat. Creiem necessari, doncs, integrar les capacitats de l’alumne dins el grup per tal de treballar de forma cooperativa i no competitiva en la mesura que es forma per a la ciutadania responsable.

I és que, com ja hem dit abans, l’alumne és un ciutadà de dret. Per aquest motiu, considerem que l’escola ha de ser una comunitat democràtica en la qual l’exercici dels valors de participació, convivència i autonomia no són únicament un fi en si mateixos sinó també un mitjà de canvi social. En aquest punt, el diàleg entre les persones de la comunitat educativa esdevé essencial per a la promoció dels valors socials.

Aprendre implica un acte de responsabilitat, autonomia i llibertat ja que els coneixements es converteixen en una forma de consciència per actuar activament i de forma emancipadora. Així, cada individu té la necessitat d’autogovernar-se de forma responsable per esdevenir un ciutadà lliure. En aquesta línia, l’educació cívica es converteix en una educació moral on l’autonomia permet als alumnes viure a través de l’experiència.

L’educació és un procés que afecta a la globalitat de la persona, de manera que caldrà tenir en compte les diferents dimensions indivisibles de l’individu (cognitiva, física, emocional, social i estètica). L’educació és, doncs, un desenvolupament harmònic, complex i integral.

QUINA ESCOLA?





Escola catalana i europea: creiem que l’escola ha d’estar arrelada al territori i a la cultura a la qual pertany. En una societat multilingüe defensem que la llengua catalana sigui la llengua vehicular de l’escola perquè és la llengua comuna a Catalunya i el mitjà de relació dels seus habitants. El model d’immersió lingüística, reconegut internacionalment, permet un aprenentatge de qualitat alhora que facilita la socialització dels nouvinguts. La priorització del català com a llengua vehicular a l’escola permet conciliar la cultura d’origen de l’alumne amb la societat catalana, aconseguint gestionar el multilingüisme des del respecte a la diversitat.
A més, la llengua i la cultura catalana són una riquesa per la diversitat cultural del món que només des de Catalunya podem preservar.
Catalunya és un dels pobles d’Europa, i en el nostre desig de contribuir a la construcció d’una nova Europa pacífica, social i solidària, volem que l’escola sigui sensible i oberta a la realitat multicultural i multilingüística europea.

Escola activa: partim de la idea que l’acció és un procés per a aconseguir els objectius que interessen a l’individu, és un mitjà per satisfer les seves necessitats. S’han de buscar pràctiques que responguin a les necessitats dels alumnes: necessitat de conèixer, de saber, de produir i de crear. Els alumnes han de viure la tasca de manera intensa per tal que sigui essencialment educativa. Serà aquesta acció la que conduirà l’alumne cap al pensament reflexiu. Cal especificar que els mètodes actius no són sinònims d’un treball improvisat o sense direcció, sinó que es busca estimular una activitat mental per tal de construir coneixements i assolir una major autonomia. No parlem només de pràctiques de treball de base manual o corporal, sinó també intel·lectuals i reflexives, en que el treball interessi a l’infant o adolescent i l’estimuli a buscar tots els recursos disponibles per tal de satisfer la curiositat i les ganes de donar resposta a les seves preguntes.
En aquest sentit, si les activitats responen a fins desitjats, no caldrà utilitzar mètodes coercitius (premis i càstigs, exàmens, amenaces...) perquè n’hi haurà prou amb l’estímul intrínsec i amb la satisfacció que provoca el mateix assoliment de l’objectiu. No caldrà, doncs, pressionar l’alumne, sinó estimular-lo per a actuar. L’esforç, a més, esdevé un element important en el desenvolupament del procés, ja que implica la recerca, la constància, l’error com a element positiu, l’autosuperació i el desig de buscar respostes. En aquest cas, l’esforç també es converteix en un valor intrínsec que el mateix alumne va desenvolupant, ja que interès i esforç són elements del mateix procés vital.

Escola racional i laica: busquem fomentar els valors necessaris per desenvolupar la llibertat individual, rebutjant l’efecte de les forces externes autoritàries i d’aquelles ideologies de caràcter místic o sobrenatural. L’escola laica ha d’afavorir el sentit crític i el lliure pensament fomentant el respecte envers qualsevol creença, religió o ideologia, excepte aquelles que impedeixin l’exercici de la tolerància o de les llibertats.
Plantegem una escola racional que no es guiï per veritats absolutes ni per creences de caràcter dogmàtic i que, per contra, fomenti un aprenentatge autònom, lliure i basat en l’experimentació i el rigor científic.

Escola democràtica i oberta: per tal de fomentar una educació per a la democràcia, l’escola ha de convertir-se en un espai de vida per a l’infant, de manera que aquest sigui un membre més de la comunitat, tingui consciència de la seva pertinença i que contribueixi a millorar-la. Es tracta, doncs, que l’alumne desenvolupi el màxim de les seves potencialitats per tal de participar en el grup. Així doncs, cal fomentar el sentit crític i reflexiu i la formació emancipadora per tal de promoure la participació activa de l’alumne dins el grup social. Tanmateix, cal incorporar pràctiques participatives i democràtiques a l’escola per tal de formar ciutadans democràtics.
Una escola basada en criteris democràtics garanteix el diàleg sense jerarquies per tal d’encarar projectes col·lectius. D’aquesta manera es possibilita expressar amb respecte i llibertat les diferents postures per tal d’accedir als coneixements que ens permeten comprendre la realitat que ens envolta. Els projectes competitius deixen pas als projectes cooperatius oferint valors de respecte, tolerància, treball en grup, coneixement d’un mateix i de l’altre, així com permet desenvolupar pràctiques de diàleg i interacció. Considerem que les noves tecnologies ofereixen un marc de treball en xarxa molt interessant per fomentar aquest treball cooperatiu, ja que permet intercanviar valors comuns i compartits.
En definitiva, una escola democràtica es basa en el valor del pensament, de la capacitat d’atrevir-se a pensar i a defensar, sense imposar ni humiliar, les pròpies reflexions.
Per escola oberta entenem aquell espai educatiu on la base són les interaccions humanes que s’hi desenvolupen. Per tant, l’escola ha de permetre i potenciar al màxim les xarxes comunicatives dins la comunitat. L’escola forma part d’una comunitat i el coneixement que s’hi genera ha d’estar connectat amb aquest entorn, de forma integrada. L’escola busca, doncs, ser un espai que permeti compartir coneixements i experiències des de la comunitat i per a la comunitat.

Escola basada en l’equitat: l’escola ha de proporcionar a cada persona els recursos i condicions necessaris per tal de garantir la igualtat d’oportunitats i per tal que cadascú pugui desenvolupar al màxim les seves capacitats. Aquest concepte parteix de la valoració de la diversitat i del coneixement de l’altre.
L’equitat educativa engloba els principis d’igualtat i diferenciació, ja que només una educació basada en les necessitats de cadascú assegurarà que tothom tingui les mateixes oportunitats per fer valer els seus drets i arribar a les finalitats educatives en condicions d’igualtat. No només es tracta de garantir l’accés a l’educació, sinó de garantir-ne la qualitat. Entenem que la qualitat educativa tan sols pot fonamentar-se en valors d’equitat i de justícia social.

EL PAPER DEL MESTRE



El mestre no és l’única font de coneixement ni qui té l’autoritat sobre els alumnes. El coneixement es construeix de forma compartida, ja que aprenem en la mesura que ens relacionem socialment. El respecte mutu s’aconsegueix a partir de pràctiques democràtiques on tothom pot aportar elements positius. La funció del mestre en aquest sentit és gestionar el grup de manera que tothom pugui desenvolupar les seves potencialitats i cohesionar-les de manera integrada i positiva.

El mestre no és un transmissor de coneixement sinó un acompanyant, un facilitador. Però no és un element passiu sinó que anima, obre camins i estimula la curiositat natural de l’alumne. La funció del mestre es basa a organitzar mecanismes, proposar materials i donar eines per tal d’afavorir la motivació intrínseca de l’alumne. El veritable acompanyament pedagògic és aquell que genera preguntes, no el que dóna respostes.

El mestre ha de ser una persona curiosa, amb ganes d’aprendre, flexible, atenta al que passa al seu voltant, propera, accessible… El mestre ha de saber construir un context complex a partir de les situacions efímeres que succeeixen a l’escola. Cal, doncs, tenir una mirada oberta i deixar-se portar pels moments concrets.

El mestre, de qualsevol etapa educativa, ha de ser també un investigador disposat a inventar contínuament noves estratègies i recursos educatius per tal de personalitzar el màxim el procés educatiu. El mestre ha de crear situacions noves, inventar condicions per al descobriment i la superació.

El mestre ha de deixar que l’alumne es faci a si mateix. Ha d’afavorir que l’alumne accedeixi de forma lliure al pensament. Ha de promoure l’autonomia per tal que el subjecte pugui desenvolupar-se lliurement i solidàriament.

El mestre ha d’estar disposat a conèixer els seus alumnes i interessar-se per ells com a persones i no de manera parcel·lada: no ha de prejutjar-los. En el procés de coneixement de l’alumne, també haurà d’identificar les dificultats que pugui tenir l’alumne en un moment determinat. De la mateixa manera, haurà de conèixer quines són les capacitats, habilitats i coneixements adquirits que permeten a l’alumne seguir avançant. Aquesta identificació ens permetrà acompanyar l’alumne d’una manera molt més adequada i personalitzada.

El mestre ha de partir dels interessos dels alumnes. Això no significa tancar-los en els seus interessos preexistents, sinó donar-los l’oportunitat de descobrir allò que els envolta, despertar la seva curiositat d’aprendre. Es tracta de partir d’allò que ja interessa a l’alumne per caminar cap a allò nou que és o serà del seu interès, saber què vol per acompanyar-lo cap a allò que necessita, ser capaç d'ajudar-lo a transitar nous camins. Per tant, les preguntes que hauria de fer-se el mestre són: Com puc aconseguir que l’alumne s’interessi per allò que augmentarà el coneixement de si mateix i del món? Com puc aconseguir que s’emocioni envers el descobriment? Com puc aconseguir que cada vegada sigui més lliure? A partir d’aquí, caldrà que disposi d’aquells recursos per fer-ho possible.

El mestre ha de donar temps. A l’escola cal instaurar moments de reflexió, compartida o individual, moments de comunicació i de silenci, per garantir l’assentament del coneixement. Cal saber esperar, no tenir pressa per què l’alumne arribi a la resposta desitjada, sinó que és bo deixar que cada alumne faci el seu procés d’acord amb el seu ritme d’aprenentatge.

El mestre ha de treballar de manera cooperativa i coordinada amb la resta de mestres. La seva pràctica ha de ser reflexiva, i ha d’estar obert a l’intercanvi d’experiències i punts de vista amb la resta de la comunitat educativa. Considerem que tant la seva formació inicial com continuada són molt importants. En la pràctica diària del mestre s’han de buscar sempre espais per la reflexió individual i en equip, i per a la formació – tant de manera autònoma per part del mestre com en equip amb la resta de mestres de l’escola. El mestre ha de ser capaç d’argumentar pedagògicament les seves accions educatives a partir de la reflexió. L’escola ha de ser la comunitat i, per tant, ha d’afavorir espais horitzontals de construcció col·lectiva.



Tanquem aquestes reflexions citant Mario Lodi a propòsit del paper del mestre. Quaranta anys després, la visió de Lodi continua plenament vigent i captura l’esperit compromès i transformador que, al nostre entendre, ha d’animar l’escola en el seu conjunt:
“La obra educativa del maestro sería estéril si la circunscribiéramos exclusivamente al ámbito escolar. Precisamente por esto durante tantos años he asociado el compromiso del ciudadano consciente con el de pedagogo.” “Cómo puede ser educador quien no tiene antenas para captar los mensajes de los nuevos tiempos, quien no posee el mínimo de humanidad que le haga sentir los problemas de los niños y de los jóvenes como problemas de toda la sociedad... Debe poseer o conquistar, junto a sus alumnos, la actitud abierta del estimulador de ideas, del productor de socialidad. De otro modo se convierte en un escuálido déspota de la cátedra que afianza las cadenas espirituales y materiales que todavía persisten en la escuela”
Anna Girbau
Roser Jordà
Elena Ferro

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada