dilluns, 9 de novembre de 2015

L'escola del bé comú, l'escola per a tots





Em sento una mica incòmoda amb el concepte d’escola “alternativa”. Com que en aquest blog parlo d'escoles innovadores i critico l'escola tradicional, molta gent pensa que estic defensat l'escola "alternativa" entenent com a tal qualsevol tipus d'escola que faci coses "diferents". Però no, no em semblen igual d'adients pel model d'escola pública que voldria totes les "alternatives". Ja n'havia parlat fa un temps a aquesta entrada del meu blog: Escoles alternatives: Com un ou i una castanya.

Però encara vull insistir en el tema:
  • No m'agraden ni m'interessen els corrents pedagògics basats en pseudociències, en dogmes (religiosos o no) i en concepcions esotèriques.
  • No m’interessen les escoles amb vocació de romandre eternament com a “alternatives” o com a projectes per a una minoria, busco idees d’escola amb vocació de ser per a tothom.
  • No em sembla que l'escola lliure sigui un model d'escola adient per a un servei públic.
Aquí potser cal aturar-se una mica en explicar què és una escola lliure perquè he constatat que per a molta gent una escola lliure és pràcticament qualsevol escola alternativa o un sinònim d'escola respectuosa. Però no és així, estem parlant d'un tipus d'escola molt concret tot i que també divers en les seves implementacions. L'escola lliure considera que l'aprenentatge es fa a través d'experiències motivades intrínsecament, sense estímuls de l'adult. I això, que a priori pot sonar bé, ja no sembla tan bé a tothom quan es tradueix en una tasca d'acompanyament on l'adult no pot guiar, ni estimular, ni fer propostes, ni plantejar reptes. Quan, tal com requereix l'escola lliure, les famílies estan profundament implicades en l'educació dels seus fills i proveeixen un entorn ric pel desenvolupament (en realitat, estan estimulant i plantejant reptes subtilment de manera continuada), això pot funcionar. Però no crec que el model sigui viable amb infants que fora de l'escola tenen un entorn divers (en quant a nivell cultural, implicació familiar, situacions de risc, etc) o infants que tenen dificultats que requereixen d'un estímul i acompanyament actiu (o, fins i tot, molt actiu i dirigit). La diversitat de l'escola pública, de l'escola per a tothom, requereix actuacions actives, acompanyament respectuós però també presentar reptes a infants que potser mai els buscarien per sí sols. Amb això no vull desacreditar la tasca de tota l'escola lliure ni les aportacions que pugui haver fet, només posar de manifest que no crec que es puguin extrapolar alegrement aquestes experiències a qualsevol entorn i circumstància.

Vull fer meves també les paraules de Joan Girona quan alerta sobre certs corrents pedagògics en el seu article "Pedagogia sistèmica: educació o esoterisme?" i que us recomano que llegiu independentment de la reacció que us generi el títol. Obre moltes consideracions necessàries per la reflexió. I és que no em sembla que l'escola s'hagi de permetre abandonar-se a la pseudociència, darrera de la qual hi ha més fe que fets. Cal que es basi en evidències.

En definitiva, sé que és normal que les famílies (i també mestres) que busquen fugir d'una escola despersonalitzadora i memorística, de vegades cruel, es vegin atrets per models d'escola que parlen de respecte, vivències, acompanyament... Però cal anar més enllà i analitzar: En quina pedagogia es basa el projecte? La visió sobre l'infant i les seves etapes de desenvolupament i necessitats s'ajusta a evidències científiques o a creences? Si l'alumne no respon a la concepció que es té sobre ell, serà l'escola capaç d'adaptar-se o defensarà el seu mètode per sobre de l'infant? Respon l'escola als objectius de l'educació?

Per fi hem arribat al punt clau de la qüestió: quins són els objectius de l'educació? Jo us recomano que llegiu aquest document de la UNESCO: Repensar l'educació: Vers un bé comú mundial?

En aquest document es plantegen els reptes a que s'enfronta la humanitat en dos grans blocs: el desenvolupament sostenible i els drets humans. Es una visió, doncs, en que l'educació persegueix la pau, la inclusió i la justícia social, i "ha de trobar maneres de respondre a aquests reptes tenint en compte les  múltiples visions del món i sistemes de coneixement alternatius, a més de les noves fronteres en ciència i tecnologia, com els avenços en neurociències i el desenvolupament en tecnologia  digital."

L'educació no és un assumpte individual, és un bé col·lectiu. L’escola ha de ser un agent de canvi. Ens hem de plantejar seriosament si l'escola que busquem respon a aquesta reflexió de PhilippeMeirieu: "Dues qüestions ens han de preocupar, en el fons, a nosaltres, els adults. La primera és ben sabuda, és la qüestió de quin món deixarem als nostres infants. I sabem prou que tenim molt a fer perquè aquest món sigui habitable, i molt a fer urgentment. Però hi ha una segona qüestió absolutament important i essencial, que és la de quins infants li deixem al món. Li deixarem uns infants capaços de pensar i reflexionar, o uns infants totalment manipulats per una societat de consum que en farà el que voldrà?"

Com fer tot això? Em sembla molt interessant l'aportació que fa Boris Mir en aquesta entrada del seu blog: Siete principios para el aprendizaje. Aquests set principis, que us recomano que llegiu amb més detall al blog, són:
    1. L'aprenent ha de ser el centre de l'aprenentatge
    2. L'aprenentatge és de naturalesa social
    3. Les emocions són essencials per l'aprenentatge
    4. Les diferències individuals han de ser reconegudes
    5. L'aprenentatge ha de ser inclusiu
    6. L'avaluació està al servei de l'aprenentatge
    7. L'aprenentatge ha de construir connexions entre àrees de coneixement
L'escola que jo voldria és una escola pública, per a tots, que busca ajudar a cada infant i a cada jove a buscar el seu futur, donant-li totes les eines disponibles. Una escola exigent, no complaent, no resignada, no sectària, no per a uns pocs. Una escola que es trenca la cara per cada alumne, en comptes de trencar-se-la per uns dogmes i un mètode, passant per sobre de l'infant. Una escola que no només busca el millor per a cada infant, sinó també que els infants puguin esdevenir agents de canvi d'un món millor per a tots.


dissabte, 7 de novembre de 2015

Els discursos no ens salvaran

Aquest article es va publicar per primer cop a Kireei el 10 d'octubre de 2015.


Harto de sir Ken Robinson se manifestaba el otro día en twitter un profesor de secundaria al que admiro mucho por su labor y compromiso. Enseguida surgieron voces sorprendidas. “¿Cómo? ¿Por qué criticas a Ken Robinson? ¡A mi me abrió los ojos.”

Lo cierto que no es la primera vez que noto señales de esta insatisfacción y agotamiento entre los docentes, sobre todo entre aquellos que llevan tiempo planteándose cambios. No me refiero a una crítica personalizada en Ken Robinson sinó a una más general, que denuncia el exceso de teóricos que nos muestran lo mal que está la educación y la necesidad de abordar cambios genéricos, normalmente todo envuelto en un bonito discurso con palabras grandilocuentes y frases “para compartir en Facebook”. Algunos son gurús que hablan sin fundamento. Otros, como creo que es el caso de sir Ken Robinson, sí saben de lo que hablan y son útiles para despertar consciencias. Pero una vez abiertos los ojos… “¿qué hacemos?, ¿cómo lo hacemos?”, esa es la pregunta crucial.
Decir “qué mal está todo” y “necesitamos una escuela creativa, que prepare para aprender durante toda la vida” es fácil. Lo difícil es cómo hacerlo.

Tengo la sensación de que muchísima gente cree que para hacerlo realidad basta con hacer “algo diferente”. Que cualquier “escuela alternativa” es mejor que la tradicional. Que el cambio es bueno en sí mismo. Veo a muchos profesionales incorporar creencias y preferencias personales a su práctica diaria, sin tener en cuenta la realidad social en la que trabajan o los resultados obtenidos. Veo a familias demandando soluciones individuales sin tener en cuenta el impacto colectivo. Veo a administraciones oscilando entre la rigidez y el “parcheo” del sistema. Intentando evitar cambios y, a la vez, dando algunos palos de ciego por si acaso aciertan la piñata y cae el premio gordo. Veo cursos de formación para docentes que predican las bondades de una manera diferente de enseñar… enseñando con el sistema de lección magistral desde una tarima. Y me veo a mi misma, en este momento, haciendo lo mismo que empezaba denunciando: “¡qué mal está todo!”.

Por suerte hay algunas personas que han decidido dar un paso más, centrarse en la acción y no en el discurso. Resolver problemas concretos en vez de simplemente enunciarlos y dejarlos melancólicamente en el aire por si se arreglan por arte de magia. A modo de excelente ejemplo os invito a conocer la experiencia del #betacamp, que tuvo lugar este verano durante cuatro días en una casa de colonias. Una formación para docentes, protagonizada por docentes, centrada en los intereses de cada uno de los participantes y que basa el crecimiento profesional en una relación horizontal entre aprendices, que promueve la colaboración y el aprendizaje entre iguales. Es decir, hacer lo que se predica. Podéis leer el relato de Abraham de la Fuente (en castellano) o el de Sergi del Moral (en catalán) si os interesa conocer la experiencia de primera mano.

En mi opinión, para el cambio educativo hacen falta dos cosas:
1. Docentes que lleven la renovación a pie de aula (no docentes de grandes discursos en twitter y práctica corriente en el aula). Esos docentes se unirán en red a otros, aprenderán entre iguales y compartirán sus experiencias, o no lo conseguirán solos.
2. Familias que además de buscar la mejor solución inmediata para sus hijos tengan mirada larga y conciencia colectiva. Que piensen no solamente en la formación de sus hijos sino también en la sociedad del futuro en la que tendrán que vivir y que, evidentemente, estará condicionada por la educación que reciban todos los niños del presente.

Yo lo tengo claro: dado que los discursos no nos salvarán, menos discursos y más betacamp.