Sentit i sensibilitat, educar en temps de canvi
4 d'octubre de 2018, lliçó inaugural a l'acte acadèmic d'inauguració del màster de formació del professorat UPF-UOC.
No! Rotundament, no. I per què ho dic tan segura, si faig una feina que molts altres també poden fer? Per una banda - i això és una obvietat - perquè sóc una persona i totes les persones són úniques i diferents. Però, sobre tot, perquè tot el que fem importa. Penseu en els mestres que heu tingut, aquells que recordeu amb un afecte especial, aquells que us van marcar perquè us van fer descobrir la vostra vocació, van canviar la vostra manera de pensar o van ser clau en el curs de la vostra vida. Diríeu que van marcar una diferència, oi?
I tots aquells que ni tan sols recordeu com es deien? Dels que heu oblidat les cares? Dels que ni tan sols en recordeu l’existència? Aquells no us van marcar? Doncs… també! Perquè van passar moltes hores compartides amb vosaltres, i tot el que van fer us va influir, encara que no ho recordeu. Fins i tot si suposem que hi va haver un mestre tan insuls, insignificant i irrellevant que no us va aportar res, ni de bo ni de dolent… aquell també us va marcar, perquè l’absència de petjada també és una marca: oportunitat perduda, si ho voleu dir així. Marcareu diferència. Pot ser subtil, però hi serà.
Els vostres alumnes també són individus únics. Si ens posem a la porta d’un institut i els veiem sortir en tromba podem arribar a pensar més en un col·lectiu que en els individus que el composen, com si fossin també intercanviables. Però ells també tenen les seves il·lusions, esperances i maldecaps i, encara que sembli una obvietat, cal recordar-ho. Arribaran a l’institut sent pràcticament uns nens i en sortiran, després d’haver fet els seus estudis post-obligatoris, molt a prop de ser (presumptament) adults. Es transformaran de manera espectacular davant dels vostres ulls travessant aquesta agitada etapa de la vida que es diu adolescència. Una etapa temuda i odiada per molts pares i per molts docents, però una etapa meravellosa perquè estan construint la seva personalitat.
Tindreu a l’aula alumnes que no volen ser allà. Alumnes que pateixen crisis personals o familiars. Alumnes en situacions límit de pobresa, de manca d’estimació o de soledat. Alumnes que ho tindran tot a casa però que en realitat no tenen res. Altres estimats, cuidats i amb sort a la vida. Alumnes amb trastorns i alumnes sense cap aparent dificultat. Alumnes brillants i altres gairebé invisibles, demanant amb crits silenciosos que algú els miri. Us posaran a prova, us faran dubtar de si esteu fent bé la vostra feina i preguntar-vos fins a quin punt serveixen els vostres esforços. Totes les situacions de la vida: des de les més plàcides fins a les més cruels passaran per les vostres mans. I què hem de fer amb aquestes noies i aquests nois que passen 6 hores diàries compartint espais amb nosaltres?
És possible que molts de vosaltres hagueu pensat en fer-vos docents per amor a la vostra disciplina. Potser esteu pensant més en l’objecte de l’aprenentatge (la vostra matèria) que en el subjecte (l’alumne) i, fins a cert punt, és normal perquè encara no us heu trobat el subjecte cara a cara. És molt probable que us imagineu “ensenyant”, però des d’aquest mateix moment heu de saber que l’aprenentatge no es dóna perquè algú ensenya sinó perquè algú aprèn. Esther Sanchez, a qui no conec de res, va dir un dia a twitter “motivar no es donar ànims sinó donar motius”. Gershon Harel, un expert en epistemologia de les matemàtiques al que tampoc tinc el gust de conèixer, va escriure en un dels seus llibres aquesta frase “tota peça de coneixement humà és resultat de la resolució d’una situació problemàtica”. Resumint tot això, Begonya Folch, que és una professora meravellosa a la que sí que conec diu: “El professor ha de ser un creador de condicions i necessitats, perquè és de la necessitat d’on surt l’aprenentatge”. Quan dic necessitat no m’estic referint a que sigui útil per la vida quotidiana o per la feina, sinó que desperti en l’alumne una set. Que vulgui saber on el porta allò, que hi vegi un repte.
Per això, en comptes de pensar només què voleu ensenyar, pregunteu-vos sempre com crear la necessitat d’aprendre. Això es pot fer de moltes maneres, i en l’intent es pot fracassar també de moltes maneres. Però som docents: si no estem disposats a equivocar-nos i seguir aprenent, difícilment aconseguirem que ho facin els alumnes! Qui no vol aprendre no pot ensenyar. Però, realment hem de dedicar tants d’esforços perquè els alumnes vulguin aprendre? De debó que és la nostra feina crear aquesta necessitat? Fer-los venir aquesta set?
Conec molts docents que pensen que la feina de l’alumne és aprendre, i que han de venir motivats de casa (i també educats). La veritat, seria fantàstic que així fos. I que l’alumne aprengués perquè li toca, sense més. Que entrés a l’institut dient amb entusiasme: “Vinga, ensenyeu-me! Què he d’aprendre avui?” De vegades, molt poques, és així. Però la majoria de vegades, no. Alguns pensen que els adolescents han perdut les ganes d’aprendre i la motivació per esforçar-se, però no és cert: els alumnes tenen moltes ganes de créixer i aprendre! El que passa és que potser no tenen ganes en aquell moment d’aprendre allò que els proposem.
La nostra feina és difícil: hem de fer venir aquestes ganes d’aprendre i no deixar-nos arrosegar pel mite de que centrant-nos en les seves motivacions preexistents aconseguirem enganxar-los. Citant Meirieu: “Freinet deia "un cavall que no té set no beu". Però no s'ha de subestimar la diferència entre un cavall i un estudiant. Qualsevol cavall que no beu acaba tenint set, però és estrany que un estudiant privat de matemàtiques acabi reclamant el seu teorema de Tales”.
Ningú no estima el que no coneix i la nostra feina és obrir finestres al món més enllà de la seva realitat. Hem de pensar que hi ha alumnes que tenen a casa finestres obertes al món, però altres que viuen una realitat empetitida i pobra, que ni tan sols poden imaginar el que hi ha una mica més enllà. No ens podem limitar a assegurar-nos que l’alumne aprèn a resoldre problemes específics de la vida quotidiana i laboral, cal oferir a tothom la oportunitat de comprometre’s amb la cultura. Es tracta d’emancipació, no d’empleabilitat o de saber quin canvi ens han de tornar a la caixa de súper!
Això ens du a preguntar-nos si tenim clara quina és la funció de l’escola i, ja que he citat Philippe Meirieu, la meva referència preferida en qüestions de pedagogia, continuaré amb dues cites més que em semblen molt il·lustratives de quina és la missió de l’escola:
"Em nego a acceptar que la missió de l'escola és, simplement, inculcar un currículum.
Reivindico que cal posar en primer pla els principis pedagògics que són:
1) L'escola és un lloc on la recerca de precisió, de justícia, de rigor i de veritat ha de prevaldre sobre les relacions de poder;
2) L'escola és un lloc en el qual - a diferència de l'empresa - és més important 'la comprensió' que tenir 'èxit' a qualsevol preu;
3) L'escola és un lloc on l'error és fructífer perquè permet analitzar un fracàs i progressar;
4) L'escola és un lloc on sempre s'ha de donar a tothom una altra oportunitat, apostar per la seva educabilitat i rebutjar ferotgement l'eliminació de la 'baula feble'.”
“Dues qüestions ens han de preocupar, en el fons, a nosaltres, els adults. La primera és ben sabuda, és la qüestió de quin món deixarem als nostres infants. I sabem prou que tenim molt a fer perquè aquest món sigui habitable, i molt a fer urgentment. Però hi ha una segona qüestió absolutament important i essencial, que és la de quins infants li deixem al món. Li deixarem uns infants capaços de pensar i reflexionar, o uns infants totalment manipulats per una societat de consum que en farà el que voldrà?"
No podem treballar, doncs, només per l'alumne que “vol aprendre”. Cal que treballem també - ni més ni menys - pel que no vol. Perquè si nosaltres el donem per perdut, si ens rendim, el condemnem a més vulnerabilitat, a que aquells que no tenen cap mena d’escrúpol en facin el que vulguin. Però també ens condemnem a tots a una societat menys crítica, menys lliure, menys democràtica, més vulnerable a tota mena de manipulacions.
L’escola no és un servei individual, que qui l’aprofita, millor per a ell, i qui no, ell s’ho ha buscat. L’escola ha de ser un bé comú. Deia Gianni Rodari, l’escriptor, “no perquè tots siguin artistes sinó perquè ningú sigui esclau”. Ell parlava de la literatura, de la imaginació… però ho podem aplicar al saber, a la cultura, al coneixement… No ens hem de proposar fites exclusivament acadèmiques sinó ajudar a formar persones lliures.
És per això que l’aula no ha de ser l’espai on es donen indicacions sinó el taller on es posen en pràctica i es modelen totes les habilitats, hàbits i actituds que calen perquè els continguts impregnin l’alumne i no li rellisquin. Hem de desimpermeabilitzar-lo. No pot ser que “impartim” la nostra matèria, com si fos una pluja de coneixement, i alguns alumnes vinguin de casa amb l’impermeable i tornin a casa tan secs com havien arribat. Els hem d’ajudar a treure’s aquest impermeable. Massa feina? Impossible amb els recursos que tenim? És probable. Però els que ni ho intenten no mereixen el qualificatiu de mestre, són mers “impartidors de matèria”, irrellevants en la vida dels alumnes que més els necessiten.
Potser en aquests moments molts estareu pensant que aquesta és una responsabilitat massa gran i una feina massa complicada, i que no sabeu ni per on començar. “On m’he ficat?”. No us vull pas desanimar! A més, teniu la sort de poder començar amb un màster. Quan jo vaig entrar al món de la docència, el màster no existia. Vaig entrar el primer dia a classe sense saber res, mirant els alumnes i ells mirant-me a mi… i ara què? Em temo que vaig ser una professora espantosa. Per això vaig decidir fer un màster autodidacta i a mida per aprendre tot el que jo veia que em mancava. Vosaltres començareu amb més eines, però el màster és només una primera empenta. Són els fonaments d’un edifici que heu de construir vosaltres mateixos. Heu de llegir molt, heu d’investigar molt, heu de fer xarxa amb els companys, aprendre els uns dels altres, arriscar-vos a fallar, aprendre cada dia.
Heu de tenir confiança en la vostra professionalitat i humilitat per acceptar que sempre serà molt més el que us falta per saber que el que sabeu. M’agrada molt el concepte de “docent autopropulsat”, que no espera que li vinguin a dir què i com ho ha de fer sinó que pren les regnes de la seva tasca docent i de la seva formació. Heu de seguir sempre aprenent.
Em permeto fer-vos una llista de recomanacions, perquè penso que una de les coses que ha de fer un docent és llegir, llegir molt i saber quins són els fonaments de la seva professió. No és exhaustiu, només una pinzellada: Célestin Freinet, John Dewey, Ferrer i Guàrdia, Rosa Sensat, Lorenzo Milani i l’escola de Barbiana, Mario Lodi, que va morir fa poc… I altra gent que és viva i que a més de llegir-la podeu anar a escoltar a les seves conferències, com Philippe Meirieu, del que ja us he parlat abans.
Però no cal inspirar-se només en grans noms, referents indiscutibles, ni cal tampoc fer-ho en solitari. Us recomano, sobre tot, teixir xarxa amb altres docents. A l’institut on us trobeu, busqueu aquell docent amb empenta a qui li brillen els ulls. Però si als llocs on aneu a parar no trobeu aquesta complicitat, sempre tindreu la xarxa virtual, per exemple, twitter. Hi ha gent que no vol entrar-hi perquè diu que allà només s’hi diuen bestieses i la gent s’insulta. Bé… això depèn de a qui seguiu! Hi ha una comunitat docent a twitter extremadament generosa, que comparteix experiències, idees i reflexions. Busqueu-los i seguiu-los! Podeu participar també, però si no voleu fer-ho, podeu simplement llegir. Us obriran molts interrogants, us oferiran molts fils per estirar. Jo, de moment, us en dono un, de fil, perquè el busqueu després. Poseu al cercador: “Menos pesar al pollo y más darle de comer” i llegiu. Crec que us farà replantejar-vos algunes coses.
Que hi hagi tant de moviment a les xarxes respon a que estem en un moment d’ebullició en la professió docent. Els docents que ara estan en actiu i que porten molts anys, dècades de professió, han vist com tot girava del revés, com el panorama canviava. No només han estat canvis legislatius, han estat, sobre tot, canvis socials, tecnològics, de mentalitat… Segurament haureu sentit parlar molt d’innovació, de canvis… Sí, estem en un moment de transformació. És complicat, de vegades, tenir criteri per veure quins canvis són convenients i quins no tenen raó de ser, cap a on hem de tirar, quina és la “bona innovació”. No vull ara entrar en aquest terreny, només dir-vos que hi ha innovacions que no tenen res de noves, novetats que no aporten res, coses que s’han fet sempre així que no per haver-se fet sempre tenen raó de ser… És complicat i cal tenir una mirada crítica. Ho anireu veient, i us heu de preparar bé per a poder tenir el vostre criteri i no dependre del que us vulguin vendre altres. D’aquí la importància de les recomanacions que us he fet abans.
Davant d’aquesta situació de transformació, en que les pràctiques que abans havien (aparentment) funcionat ja no funcionen, les classes no surten com el docent espera, els alumnes no aprenen el que el docent voldria i la relació amb els alumnes es deteriora, alguns professors prenen l’actitud de dir que si fins ara havia funcionat tot molt bé, ells no han de canviar res i són els alumnes i la societat que ho estan fent malament.
Altres, en canvi, més enllà de si pensen que ho fan bé o malament, accepten que la realitat és la que és i no la poden canviar des de l’immobilisme. Aquesta constatació és el punt d'inflexió que fa que, en comptes de lamentar-se i tancar-se, busquin noves maneres d'ensenyar, de motivar i d'atrapar l'alumne. Són docents que canvien les seves pràctiques.
Uns altres docents - potser després d'haver fet un canvi a les seves pràctiques, potser en paral·lel - es plantegen què volen que l'alumne aprengui, quin és l'objectiu de les seves classes. Volen transmetre uns coneixements de tipus cultural o volen educar per a la vida en un sentit més ampli? I què vol dir educar per a la vida? Un cop feta la reflexió descobreixen que el que pensen que s'ha d'aprendre a l'escola no és el que havien donat per suposat de manera implícita. Són docents que canvien el seu propòsit.
Hi ha, però, un altre grup de docents - que potser han canviat la seva metodologia o el seu propòsit, o ambdues coses, o cap d'elles - que tenen en compte, segurament sense ser-ne conscients, un tercer element. Alguns ho anomenen "el tacte pedagògic" i és aquella sensibilitat que permet al docent connectar amb l'alumne des del respecte mutu. És la capacitat de, sense perdre el seu lloc com a docent, apropar-se a l'alumne i fer-li veure (com va dir una vegada Boris Mir, un altre professor del que he après molt) que "no és el docent contra els alumnes sinó tots plegats contra la ignorància".
Un dels invariants pedagògics de Célestin Freinet diu: "Només es pot educar en la dignitat. Respectar els infants, i que aquests respectin els educadors, és una de les condicions primeres de la renovació educativa." On diu infant, podem parlar també d'adolescents. No hi ha canvi metodològic ni replantejament del propòsit educatiu que pugui triomfar sense aquesta sensibilitat pedagògica que trenca els murs del recel i la desconfiança entre docents i alumnes. Per tant, cal sentit i sensibilitat. Sentit per saber per què fem les coses i marcar-nos objectius i mitjans per arribar-hi. Sensibilitat per fer-ho sintonitzant amb les demandes cognitives i afectives dels adolescents, mostrant-se sensible al seu món i creant un clima positiu i acollidor. No sempre és fàcil, però és necessari.
Mario Lodi ens advertia que no podem deslligar el compromís de ciutadà conscient de la tasca del mestre, perquè si no ens podríem convertir en “un dèspota de la càtedra que referma les cadenes espirituals i materials”. Teniu al davant la porta cap a una de les professions més meravelloses que hi ha, perquè no oferireu el vostre esforç per tal de fer guanyar més diners a una empresa o altra a canvi del vostre sou. Fareu una cosa molt millor: anireu contracorrent.
Anireu contracorrent de totes les coses que no ens agraden de la societat, anireu contracorrent del corrent fàcil de seguir que arrossega els nostres alumnes, i els farem avançar a ells contracorrent, per fer una societat més lliure, més justa i més democràtica. Quan aterreu a un claustre, no perdeu la il·lusió encara que de vegades les dificultats us aclaparin. Seguiu endavant, necessitem sang nova, gent amb empenta a les aules, gent que vagi contracorrent.
Moltes gràcies per l’atenció i us desitjo que sigueu molt feliços exercint aquesta professió!
