Una revolució educativa està en marxa. Alguns
símptomes de que la necessitat de canvi ha estat assumida per bona part de la
societat són les notícies cada cop més freqüents sobre temes educatius que
arriben a les pàgines de la premsa generalista. Però, com sol passar, allò que
arriba a les pàgines d’honor són retrats parcials, esbiaixats i molt sovint
condicionats per la capacitat de fer-se veure i de “vendre” el seu producte dels
diferents actors socials i educatius.
Jo, que sempre acabo apartant la vista de les
llums brillants dels focs artificials, em trobo sortint del metro sota les vies
elevades del nus de la Trinitat i entrant per primer cop a la meva vida al
barri de Baró de Viver, un racó molt desconegut d’aquesta Barcelona de disseny.
Baró de Viver és un dels barris del districte
de Sant Andreu, i un dels més pobres de Barcelona. La seva història comença amb
la construcció de cases barates a finals dels anys 20 del segle passat. La seva
població s’ha nodrit de successives onades migratòries, i el seu espai vital ha
estat sempre aïllat entre el riu Besòs i els polígons industrials. A les
últimes décades el barri ha passat diversos plans de millora, però la realitat
és que només surt per la televisió per parlar de desnonaments i desigualtats.
Caminant pels seus carrers arribo a la porta d’una
escola, l’escola Baró de Viver, ubicada en un edifici dissenyat a finals dels
50 per Oriol Bohigas i Josep M.Martorell en el que va ser un dels seus primers
treballs.
Entro i em rep el Jaume, el conserge, a qui
trobo tallant canyes per a fer alguna cosa que no identifico. Més tard el veuré
amb una serra de calar tallant fustes al pati, i descobriré que també ha
construït amb palets uns sofàs per la sala de professors. Em diran d’ell que és
una peça imprescindible de l’escola.
Mentre espero, observo també la recepció, que
és un espai ampli, acollidor, lluminós, gens recarregat però acuradament
decorat. Hi veig teles penjades a mode de cortines i tapisos, una recreació
d’un mercat africà, branquetes i pedres decorades, plantes vives i cartells
fets a mà. Més tard descobriré que aquest ambient cuidat i acollidor es
reprodueix per totes les aules i espais. Veuré aules amplies, il·luminades,
totes en planta baixa i connectades directament amb els espais exteriors.
M’explicaran que totes les portes i passadisos estan decorats seguint el fil
conductor de la identitat individual dels infants i la seva identitat com a
grup mentre que a dins de les aules domina l’ambient el material que van
elaborant en relació al seu projecte de treball. Veuré els infants, tranquils,
relaxats, contents, treballant en grups o individualment amb gran concentració.
Descobriré una mestra parlant en veu suau a una rotllana de nens molt atents,
una altra acompanyant un grup que treballa concentrat en diverses activitats a
les taules, un altre jugant a basquet amb un grup a la pista, un més
acompanyant un grup a fer una activitat amb una bossa plena de bee bots (robots
programables) a la mà... No sentiré crits, ni veuré res que s’assembli al caos.
Sí veuré mostres d’afecte entre mestres i infants. Tot en aquesta escola em transmetrà
una sensació de benestar, tranquil·litat i alegria.
Però això no sempre ha estat així. L’Eli (la directora)
i la Maica (la cap d’estudis) em reben, em presenten part de l’equip docent i
m’acompanyen a la biblioteca on m’expliquen que fa més de 10 anys aquest era un
centre on s’havia instal·lat una dinàmica negativa i de conflictivitat. Llavors
va començar la transformació.
“No és una metodologia, és una mirada”. És la
clau de la gran transformació que m’expliquen aquestes dues mestres entusiastes,
que parlen de la seva escola i els seus nens amb els ulls brillants.
M’expliquen com van decidir adoptar el model de Comunitats d’Aprenentatge per
revertir la situació, i fer de l’escola un espai obert: obert a les famílies,
obert al barri, obert al món. A les comunitats d’aprenentatge el motor de la
vida de l’aula i de la vida de l’escola és el diàleg. El diàleg permet donar
veu a tots els nens, mostrar-los reconeixement, estimació i afecte. A través
del diàleg els infants construeixen la seva identitat i la del grup, i també
construeixen el seu coneixement de manera col·lectiva. A través del diàleg s’estableix
un vincle intens que permet als mestres convertir l’infant en el centre de tot,
veure’l com a persona i no només com a alumne. No se li transmeten
coneixements, se l’ajuda a créixer en tots els sentits.
La seva manera de traballar es basa en el que
anomenen “projectes de treball de vida d’aula”. Aquesta metodologia no es
limita a crear un centre d’interés que serveixi d’excusa per a treballar totes
les àrees. Tampoc es limita a oferir un tema per a fer una investigació o
recerca, ni és una simple seqüència d’activitats pautades per la realització
d’un projecte de treball. Va molt més enllà: permet als infants decidir part
del currículum, coneixer-se a ells mateixos i els altres a través del diàleg i
establir una relació amb el món mitjançant la formulació de preguntes i el
plantejament de problemes. Em posen l’exemple d’un any que els alumnes de
tercer es van plantejar “Podriem viure en un altre planeta?” i com a partir
d’aquest dubte que els inquietava van poder iniciar un procés d’investigació i
diàleg que els va permetre fer molts descobriments sobre el món i també sobre
ells mateixos. El mestre o la mestra fa de guia i practica
l’escolta activa. No hi ha preguntes improcedents, irrellevants o ridícules.
El fet que sigui una escola d’una sola línia
la converteix en molt familiar i facilita aquesta atenció propera. Malgrat no
estar en un entorn amb molts recursos econòmics, l’escola ha aprofitat els
nombrosos premis que ha obtingut pels seus projectes innovadors per a
equipar-se amb projectors a totes les aules i ipads que fan servir com una
manera més d’obrir finestres al món. Són també escola pilot amb robòtica perquè
aprofiten totes les oportunitats per enriquir les experiències que ofereixen
als seus alumnes.
L’Eli i la Maica m’expliquen que els nens
viuen l’escola com si fos la seva segona família, que venen contents i que hi
són feliços, que aprenen i créixen, i pensen, i creen. Els nens són competents
i fins i tots aquells que tenen les situacions familiars més adverses són
capaços de molt. La relació amb les famílies és bona, i moltes col·laboren a
través dels espais de participació. L’equip de mestres és estable i motivat.
Malgrat tot, l’escola continua amb l’estigma degut
a la ubicació en un barri apartat i al seu perfil socioeconòmic, i no arriba a
omplir mai matrícula amb primeres opcions. És una gran desconeguda per a les
famílies dels barris propers i encara s’arrosseguen els prejudicis de dècades
enrere. Jo, que he visitat unes quantes escoles, he de dir que poques vegades
havia vist un pas tan clar del canvi metodològic al canvi de mirada sobre la
infancia.
Des d’aquí vull donar el meu reconeixement a
la feina d’aquesta escola, que sense focus mediàtics, ni aplaudiments, ni grans
reconeixements públics més enllà de la gent propera que viu en directe la seva
feina, continuen endavant lluitant per donar a cada infant no només una
educació sino un futur millor. Els neurocientífics afirmen que l’emoció és la
porta d’entrada al coneixement perquè desperta la curiositat i activa
l’atenció. L’escola Baró de Viver és plena d’emoció.
Blog de l'escola: Barolució.
