Quadern d'idees

  Les écoliers de la rue Damesme, Paris 1956. Robert Doisneau M’agrada una definició de “pensament pedagògic” que va fer Philippe Meirieu en una entrevista [1]. El descrivia com un discurs que s’instal·la en les contradiccions de l'acte educatiu, i ajuda a pensar-hi i superar-les amb l'acció; un discurs regulat pels docents que treballen amb aquestes situacions complexes. Per a Meirieu, el discurs pedagògic no es pot quedar en l’abstracció, però tampoc pot caure en una llista de receptes, i per això ens alerta dels perills de prioritzar un discurs didàctico-tecnocràtic que oblidi la reflexió sobre el projecte docent.  En resum, parla de contradiccions, de pensament i acció, de projecte docent. Per tant, tot allò que caigui en la simplificació, el dogmatisme o la passivitat, o que es limiti a posar el focus sobre les tècniques oblidant i menystenint el per a què, no és pedagogia, és anti-pedagogia. Per a mi, i sense cap fonamentació teòrica que ho sustenti, existeixen tres tipus

La missió d'un centre educatiu és, en primer lloc, promoure un aprenentatge autèntic, profund i significatiu , que permeti les noies i els nois adquirir les eines intel·lectuals i relacionals necessàries per poder prendre decisions autònomament, participar en societat, exercir un pensament crític i comprometre’s amb el bé comú. En resum, ser persones preparades pel món que és, però amb capacitat per imaginar i construir un món millor ( 1).  Per fer possible i sostenible en el temps aquesta tasca cal, entre altres coses, impulsar la professionalització docent . Aquesta professionalització té molt a veure amb la formació inicial i continuada dels docents, però també amb l’exercici quotidià de la docència, el context en què es produeix i les oportunitats per dur a terme un aprenentatge entre iguals. Caldrà, doncs, crear un marc favorable perquè els docents, tot duent a terme la seva tasca, puguin també aprendre i millorar junts, construint una identitat professional que doni resposta

L'any 2013 vaig veure aquesta entrevista  a Raül Manzano, que llavors era president de la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica. L'entrevista, que he tingut guardada tot aquest temps i que he retrobat per casualitat, es va gravar el curs 2011-2012. Al final, parla de l'escola al cap de 25 anys (curs 2036-2037). Em pregunto si hem aprofitat els 12 anys que ja han passat i si sabrem aprofitar els 13 que queden. Alguns extractes de l'entrevista - que no he fet ara, sinó que tenia guardats juntament amb l'enllaç al vídeo - ens permeten veure que el discurs del passat segueix sent vàlid per parlar del futur, un futur que costa de fer arribar. Tenim, però, una altra oportunitat. "Darrere de la renovació pedagògica hi ha la transformació social i [l'objectiu de] formar persones capaces de fer una societat millor." "Els alumnes han d'aprendre a viure, a conviure, i tenir aquells aprenentatges que els permetin continuar aprenent durant tota la

L’aprenentatge és actiu L’aprenent ha de comprometre’s activament amb l’aprenentatge. Això vol dir que cal que experimenti una activitat cognitiva que li permeti modificar els seus esquemes mentals. Per tant, l’activitat no pot ser només manual o procedimental, encara que això pugui ser molt sovint un bon punt de partida, sinó que, sobretot, ha de configurar un dispositiu pedagògic que permeti generar un model transferible per tal de no quedar-se en un saber purament empíric. S’ha d'implicar l’alumnat en propostes mobilitzadores que li permetin superar obstacles difícils però franquejables i transferir-ne l’aprenentatge a noves situacions. Aprenem amb els altres L’aprenentatge és de naturalesa social; cal, per tant, fomentar una autèntica cooperació que, al seu torn, també és objecte d’aprenentatge. L'organització del grup i el tipus de col·laboració que es promou entre els seus membres ha d'estar al servei de l'adquisició de coneixement i del progrés de tothom. Les reg

Intervención de Guadalupe Jover en la conferencia “ Nuevo currículo para nuevos desafíos. Presentación de las líneas maestras del nuevo currículo ” (26 de marzo de 2021) Muchas gracias, especialmente por darnos voz a los docentes. Evidentemente, yo no voy a hablar por todos, hablo desde mi experiencia, pero en la esperanza de que muchos colegas se puedan reconocer también en mis palabras.  Son muchísimos años a pie de aula; son, por tanto, muchos momentos legislativos, con diferencias, que las ha habido, y notables, pero, de manera recurrente, me he encontrado en los currículos una serie de problemas, que si hubiera de sintetizar en tres serían los siguientes: su extensión, su fragmentación y, en muchos casos, su inadecuación.  Extensión. En los currículos encontramos, a menudo, listados de contenidos interminables. Los currículos son inabarcables, y eso ha dificultado su apropiación por parte del profesorado y, por supuesto, su traslado luego a las aulas. ¿Y qué es lo que ocurre? Que

Una vegada vaig tenir una alumna que, de fet, he tingut molts altres cops. I vosaltres, segurament, també. Era una alumna acadèmicament brillant; havia aconseguit comprendre el mecanisme d'obediència i compliment que el sistema escolar normalment premia. Això vol dir que a classe es mostrava sempre atenta, prenia uns apunts impecables, feia tots els deures i es preparava a consciència els exàmens. La preparació seguia, grosso modo, dos models: memoritzar continguts i mecanitzar processos. Aquest procediment li havia donat a tota l'ESO uns resultats excel·lents i també li estava funcionant al batxillerat. Aquesta alumna volia assegurar-se un bon futur i estava convençuda que aquest futur passava per unes notes excel·lents que li permetessin l'accés a uns estudis superiors, que li obririen les portes d'una feina que la faria feliç i li proporcionaria independència econòmica. Era una noia molt conscient i responsable, i amb aquest horitzó a llarg termini anava cada matí a

Fa bastant de temps vaig començar un grau universitari que mai he acabat; no el feia per obtenir un títol, només per aprendre. Hi havia algunes matèries que no m'interessaven massa, però altres, moltíssim. Amb una d'elles vaig tenir una gran decepció: els treballs es feien fàcilment buscant les respostes amb el cercador al PDF. Tot era purament reproductiu i memorístic. Vaig treure una molt bona nota sense aprendre pràcticament res. I em podríeu preguntar: si t'interessava la matèria perquè no et vas esforçar per aprendre malgrat que no fos necessari per aprovar? Doncs mireu: vaig començar intentant llegir tots els materials, fent apunts i intentant relacionar, però aquella progressió lineal no m'ajudava. El repte que em proposava el docent era, bàsicament, un fill the gap sofisticat. La matèria era desconeguda per a mi, no tenia referents anteriors ni persones amb qui comentar res. El docent resolia dubtes i prou, i els companys buscaven maximitzar la nota. No hi havia