diumenge, 29 de gener de 2017

Sentit i sensibilitat



Molts docents s'interessen pels canvis metodològics perquè s'adonen que amb les pràctiques tradicionals la cosa no funciona. Les classes no surten com el docent espera, els alumnes no aprenen el que el docent voldria, la relació amb els alumnes es deteriora... Aquesta constatació és el punt d'inflexió que fa que molts professors, en comptes de lamentar-se i tancar-se, busquin noves maneres d'ensenyar, de motivar i d'atrapar l'alumne. Són docents que canvien les seves pràctiques.

Altres docents - potser després d'haver fet un canvi a les seves pràctiques, potser en paral·lel - es plantegen què volen que l'alumne aprengui, quin és l'objectiu de les seves classes. Volen transmetre uns coneixements de tipus cultural o volen educar per a la vida en un sentit més ampli? I què vol dir educar per a la vida? Un cop feta la reflexió descobreixen que el que pensen que s'ha d'aprendre a l'escola no és el que havien donat per suposat de manera implícita. Són docents que canvien el seu propòsit.

Hi ha, però, un altre grup de docents - que potser han canviat la seva metodologia o el seu propòsit, o ambdues coses, o cap d'elles - que tenen en compte, segurament sense ser-ne conscients - un tercer element. Alguns ho anomenen "el tacte pedagògic", i és aquella sensibilitat que permet al docent connectar amb l'alumne des del respecte mutu. És la capacitat de, sense perdre el seu lloc com a docent, apropar-se a l'alumne i fer-li veure (com sempre repeteix Boris Mir amb molt d'encert) que "no és el docent contra els alumnes sinó tots plegats contra la ignorància".

Un dels invariants pedagògics de Célestin Freinet diu: "Només es pot educar en la dignitat. Respectar els infants, i que aquests respectin els educadors, és una de les condicions primeres de la renovació educativa." On diu infant, podem parlar també d'adolescents. No hi ha canvi metodològic ni replantejament del propòsit educatiu que pugui triomfar sense aquesta sensibilitat pedagògica que trenca els murs del recel i la desconfiança entre docents i alumnes.

Sentit, per saber per què fem les coses i marcar-nos objectius i mitjans per arribar-hi. Sensibilitat per fer-ho sintonitzant amb les demandes cognitives i afectives dels adolescents, mostrant-se sensible al seu món i creant un clima positiu i acollidor. No sempre és fàcil, però és necessari.




diumenge, 22 de gener de 2017

Pensament computacional: per què hauria de ser present a les escoles?


"El pensament computacional és la nova alfabetització del segle XXI." Jeannette Marie Wing 



Estic convençuda que el pensament computacional hauria de ser una competència bàsica a desenvolupar a les escoles. Intentaré explicar per què em sembla tan important.

El pensament computacional és un conjunt d'estratègies que es poden aplicar a resoldre qualsevol tipus de problemes. Encara que inclogui la paraula "computacional" no és un tema tecnològic, va sobre estructurar el pensament, ser creatiu i ser rigorós. El que passa és que aquest conjunt d'estratègies ha estat molt útil al camp de la informàtica, però també es fa servir de manera inadvertida quan redactem un escrit - i volem ordenar les nostres idees, estructurar-lo correctament - o quan intentem comprendre un text - fent abstracció de les idees més importants. També el fem servir per estudiar, per plantejar un experiment de ciències i, sobre tot, quan fem matemàtiques. Sol passar que les persones competents en matemàtiques tenen molt desenvolupades, potser sense ser-ne conscients, les estratègies pròpies del pensament computacional. És per això que aquestes persones solen ser bons informàtics, i és per aquest mateix motiu que quan els estudis d'informàtica no existien van ser matemàtics els que els van fundar. Però què passaria si en comptes d'aprofitar les habilitats desenvolupades (no se sap com) per alguns alumnes per adreçar-los a carreres tecnològiques ho féssim al revés i ajudéssim a tots els alumnes a desenvolupar aquestes estratègies i aplicar-les a resoldre problemes de qualsevol tipus? Això els podria ajudar amb la llengua, la història, les ciències, (per suposat) les matemàtiques i, en general, per resoldre qualsevol problema?

El pensament computacional té a veure amb la detecció, generalització i ús de patrons. Ens ajuda, doncs, a analitzar dades, crear models i predir resultats.
Té a veure amb l'abstracció i, per tant, amb la capacitat per extreure informació rellevant de qualsevol conjunt de dades, en qualsevol format (textos, nombres, gràfics, imatges...)
Té a veure amb la creació d'algoritmes; és a dir, conjunt d'instruccions ordenades que ens permeten obtenir un resultat. Inclou els conceptes de variable, condició, iteració, recursivitat... Tot conceptes que potser ens sonen molt estranys però que contínuament fem servir sense ser-ne conscients quan triem entre diferents opcions, quan passem d'un cas general a un exemple concret, quan ens adonem que una acció és en realitat la repetició d'una acció més petita, o quan necessitem fer el mateix procés sobre un subconjunt de les dades que estem tractant.
Té a veure amb la modularitat: és a dir, la descomposició de problemes grans en problemes més petits, i la connexió entre les petites solucions proposades per obtenir la solució global.
Té a veure, també, amb la detecció d'errors (els programadors en diuen debugar, o depurar programes) que és la recerca sistemàtica de l'errada dins d'un algoritme. Inclou, doncs, la capacitat de reproduir les instruccions pas a pas i ser extremadament rigorós i observador, i entendre bé els conceptes de causa/efecte.

Saber fer tot això és imprescindible per crear programes informàtics. També ho és en robòtica i en moltes tasques de caràcter tecnològic. Però, si ho pensem bé, són estratègies d'aplicació universal. Amb l'entrada de les tecnologies a les aules moltes d'aquestes estratègies s'han vist reforçades. Però com que no són estratègies de l'àmbit tecnològic sinó estratègies de pensament, per què no treballar-les des de diferents àmbits d'una manera més sistemàtica? Des d'aprendre a planificar una setmana fent servir l'agenda a trobar la idea principal d'un article del diari. Des d'aprendre a fer servir algoritmes matemàtics a seguir les instruccions d'una recepta. Des de recollir dades i trobar-hi patrons a elaborar diagrames de flux per representar una pràctica de laboratori. Des de descomposar una tasca i repartir-la entre els membres del grup a crear una simulació d'una situació real. També, és clar, aprendre a programar! Quina millor manera de desenvolupar aquestes estratègies que resolent problemes a través del codi? Però, atenció, també podem programar de manera "unplugged", sense ordinadors.

Jo he fet a classe, amb alumnes de segon d'ESO, aquesta activitat i va ser fantàstica: Fem de robots.
Aquí teniu les instruccions per dur-la a terme: My Robotic Friends
En aquest altre enllaç trobareu moltes altres activitats: Computer Science Unplugged


El pensament computacional és una eina molt potent que és difícil de valorar en tota la seva importància fins que no es coneix. És sovint malinterpretada en ser confosa amb un aprenentatge mecànic i de poc valor, allunyat de la creativitat, quan la creativitat és un dels seus ingredients principals. Es nodreix d'una combinació de rigor i estructuració combinada amb una gran capacitat pel pensament divergent: pensar solucions noves i originals, però executades amb rigor. El pensament computacional és un requeriment per poder entendre's amb les màquines, però també per resoldre tot tipus de problemes. Un informàtic pensa d'una manera especial... crec que val la pena que deixi de ser especial perquè tothom, encara que no tingui cap intenció de programar, aprofiti l'enorme potencial d'aquestes estratègies.

diumenge, 8 de gener de 2017

La victòria pírrica dels anti-pedagogs (Philippe Meirieu)


He volgut traduir aquest text de Philippe Meirieu, aparegut a la revista "Le cafe pedagogique" el 21 d'octubre de 2016. Tot i que hi ha referències a la situació social i política francesa, i al seu sistema educatiu, que presenta diferències rellevants amb el nostre, m'ha semblat interessant compartir les seves reflexions sobre el que ell anomena els "anti-pedagogs" o "anti-pedagogia", espècie que també abunda a les nostres contrades. I, particularment, m'interessa assenyalar la menció a una altra pedagogia, una pedagogia naïf que poc a poc va prenent el lloc de l'autèntica pedagogia, que no és una altra que la que persegueix l'emancipació. Veureu que molts dels debats que estan tenint lloc actualment a la societat francesa al voltant de l'educació són, malgrat les distàncies, molt similars i paral·lels als nostres. Convida, tot plegat, a la reflexió.

És possible - i molt probable - que el text contingui errors de traducció, de ben segur que frases fetes i expressions idiomàtiques se m'han escapat o les he captat parcialment o, fins i tot, de manera incorrecta. Espero que no m'ho tingueu en compte i que no afecti massa la comprensió del text. Si podeu llegir el francès, us recomano que us adreceu directament a l'original: "La victoire à la Pyrrhus des «anti-pédagos»"(pdf).

--




La victòria pírrica dels "anti-pedagogs"

Philippe Meirieu


La crítica a la pedagogia, a la seva laxitud nociva i als seus dispositius tecnocràtics, al seu humanisme babau i al seu argot científic, a la seva agitació marginal i la seva omnipotència institucional és el que està de moda aquests dies. De fet, tot això no és massa nou. Ja a la dècada de 1890, Brunetière, intel·lectual orgànic i mediàtic, "antidreyfusista" acarnissat en nom de "l'honor de França", va fustigar Marion, a qui Jules Ferry havia confiat el primer curs d'"educació científica" per a mestres: "Tinguem mestres que només pensin a professar. Burlem-nos de la pedagogia. I desfem-nos d'aquells que, en nom de l'educació, impedeixen que els nostres mestres professin!". Però podem anar més enllà. Als intel·lectuals francesos mai els han agradat els pedagogs: veneren a Voltaire i la seva vivacitat, menyspreen Rousseau, complicat i laboriós. Admiren als coneixements però es burlen de les invencions ridícules que pocs visionaris imaginen per promoure'n l'accés als "ineducables". Itard i els seus trencaclosques, entretingut al seu racó amb el seu "idiota congènit", no és rival per a la intel·lectualitat literària i filosòfica de l'època. Ell pot ser el creador d'un material didàctic promogut per Maria Montessori i encara utilitzat avui en dia, el mateix que va obrir el camí per a l'educació dels nens amb discapacitat, però segueix sent una mena de vella imatge piadosa que inspira simpatia en el millor dels casos i, en el pitjor, compassió per la seva "dedicació".

Tot i això...
Avui en dia, les coses són més difícils. Tant els "intel·lectuals" com els mitjans de comunicació, a dreta i esquerra, denuncien els "assassins"... de l'escola, del coneixement, de la cultura, i fins i tot de França! El mètode no és específic de l'àmbit educatiu: participa del populisme ambiental que, en temes com la immigració o la desocupació, prefereix buscar culpables per la via de la condemna pública en lloc d'analitzar les responsabilitats en la seva complexitat. La teoria de la conspiració està ara en voga i molts dels que la denuncien en els altres no dubten a utilitzar-la per evitar haver de fer una anàlisi seriosa o una recerca de solucions.

Què es critica als pedagogs? Ser tossuts. Sí, ho són: mai es resignen al fracàs i l'exclusió. D'evolucionar. Sí, és clar: com tots investigadors, que avancen de forma gradual i mai pretenen - afortunadament - mantenir solucions definitives ... També se'ls considera, a la vegada, com a dogmàtics i inconsistents. Simplement perquè són ferms en els seus propòsits i inventius sobre les maneres d'aconseguir-los. Li ho deuen a la seva ètica personal i especialment els nens i adolescents per a qui i amb els que treballen... Es veu en ells, tot al mateix temps, a fanàtics adherits a velles doctrines obsoletes i a tècnics fascinats pels aparells de la modernitat. És perquè no s'obliden del patrimoni educatiu i la seva immensa riquesa. Però no excomuniquen, no obstant això, com abans el Papa Pius IX en el Syllabus, i avui alguns "filòsofs" embolicats en la seva suficiència, la "civilització moderna" ...
Se'ls atribueix un poder tant ocult com enorme, però no se'ls deixa gairebé explicar-se i són els pamfletistes pinxos que copen les portades dels mitjans de comunicació i per tant són, lògicament, aquests els que arriben a la gent i marquen l'opinió.

Els pedagogs podrien respondre a tot això amb algun pamflet que ho capgirés. De vegades tenen la temptació de fer-ho i, al capdavall, en veure els textos amb els quals els ataquen, la cosa no és tan difícil. Reunir algunes cites truncades i algunes confidències, reobrir arxius vells i mostrar certs vells correus, assenyalar alguns errors de redacció per dibuixar el foc de la inquisició és accessible a qualsevol persona que pugui empunyar la ploma. Però no ho faran. Els pedagogs no són pamfletistes i no volen ser-ho. Tenen un punt d'honor. No és que els agradi, per masoquisme, rebre cops sense respondre-hi, és que es neguen a fer servir mètodes en contradicció amb el que volen promoure en l'educació per la qual treballen: debats serens portats amb l'exigència de precisió, de rigor i de veritat.

A dreta i esquerra: tots perden!
La dreta, en la demagògia electoral en què es dedica, mai deixa de mirar pel mirall retrovisor: entre un retorn a la disciplina i la restauració de la "novel·la nacional identitària" (un relat nacional d'exaltació de la pàtria), el combat contra la secundària obligatòria única - que, de fet, està per fer - i l'exaltació dels "rituals republicans", s'instal·la deliberadament en el pensament màgic: seria suficient amb decretar l'aprenentatge i el respecte per les normes, i establir que "els mestres han d'ensenyar" - com si volguessin fer una altra cosa - per tal que es resolguin tots els problemes. Però el pensament màgic no funciona i no som a una escola de bruixots. Esgargamellar-se clamant per la necessitat d'ordre no resol a les aules el problema de com treballar en silenci. Hom pot exaltar els valors de la República, per no ens explica com fer-los viure quotidianament. Ja pots saltar al seient com un cabrit dient "els coneixements, els coneixements!" que això no els transmet miraculosament als que "no volen escoltar res". Aquesta és la raó per la qual la pràctica de la imposició política sense acompanyament pedagògic està condemnada al desenvolupament de la contenció i l'exclusió. Contenció perquè quan res connecta als estudiants al projecte de la seva institució, només la contenció evita l'explosió. I l'exclusió, perquè els sistemes de contenció necessiten excloure el "refractari" per afirmar el seu poder i perpetuar-se. La contenció i l'exclusió gangrenaran la societat francesa i donaran lloc a sacsejades igualment contradictòries amb la "identitat feliç" i amb la "unitat nacional".

Òbviament, la dreta té una carta sota la màniga i mai perd una oportunitat de jugar-la: la promoció de "mèrit" en contra de totes les formes d'assistència als més desafavorits. La regió de Alvèrnia-Roine-Alps és, en aquest sentit, un laboratori interessant: el seu nou president, Laurent Wauquiez, ha eliminat d'un cop de ploma els crèdits a les institucions i associacions que treballen amb els estudiants en perill d'exclusió social mitjançant l'assignació d'una bossa, sense criteri social, als estudiants que han obtingut la menció "molt bé" al baccalauréat (títol d'ensenyament secundari). Escolteu: els impostos del contribuent no poden anar a joves que no han fet l'esforç de treballar a classe! És millor, altrament, recompensar els alumnes "meritoris". La proposta és eficaç electoralment i complau a la classe mitjana. Però és molt despectiva vers els joves colpejats per la vida i que no han trobat la seva "disfressa" de bon estudiant al peu del bressol. És, sobretot, políticament irresponsable: en l'abandonament del "desenganxat" al seu destí es deixa que s'instal·li la desesperació i es prepara el terreny sobre el qual es desenvoluparà el radicalisme contra el qual es pretén lluitar.
Volem la "seguretat" dels francesos, s'alliberen fons per instal·lar torniquets a les escoles secundàries, però s'abandonen els nostres joves a reclutadors més perillosos.

No, de debò, proclamant la derrota dels pedagogs, la dreta no fa cap servei a França! Però certa esquerra, igualment "anti-pedagogia", ho fa millor? Van denunciar una "reforma de l'aprenentatge de la lectura" que mai va existir i menyspreen els professionals i investigadors que, lluny de la lluentor dels mitjans, avancen cap a un aprenentatge més democràtic i controlat. Quin menyspreu pels "soldats d'infanteria"! Aquesta esquerra porta a la picota els "innovadors irresponsables" que, "tot posant l'estudiant en el centre del sistema" haurien arrossegat la institució acadèmica a "l'ensenyament de la ignorància" i haurien soscavat els "valors republicans". Que no veuen pujar el mar de fons de l'educació "familiarista" i naturalista que, amb molts menys escrúpols i molta més publicitat que els pedagogs, està imposant astutament la idea que l'escola no ha de ser un "servei públic" i que pot dissoldre's - i alguns fins i tot diuen que s'ha de dissoldre obligatòriament - per donar pas a una multitud de "serveis al públic"? Cal mirar una mica més de prop el que està passant amb això i excedeix, de llarg, el fenomen de l'"educació en família" i el desenvolupament d'"escoles privades fora de contracte" (que com a mínim han duplicat el nombre d'estudiants en quatre anys), perquè allà ja no és "l'alumne" - aquell que ha d'apropiar-se dels sabers - que és central en el sistema sinó més aviat el mite del rei nen, objecte de satisfacció d'uns pares estupefactes. D'aquesta manera, reforçant l'ensenyament fora de l'escola pública, l'esquerra anti-pedagogia s'arrisca a veure tornar una pedagogia reduïda a alguns llocs comuns naturalistes sobre la benevolència, en una miríada d'iniciatives privades. No cal minimitzar el perill, siguin els que siguin els resultats de les eleccions. Les elits es refugiaran allà on la pedagogia més ingènua encara funciona i fomenta les desigualtats, deixant l'escola pública sense armes, escindint, cada vegada més, les institucions privilegiades - d'estatus públic però, en realitat, privatitzades - i els establiments-guarderia pels que no poden triar.

No, decididament, ni la dreta ni l'esquerra veuen el mal que pot causar l'atac a la pedagogia! Així, que, per descomptat, la nostra escola i la nostra societat seran atacades, però la pedagogia no morirà. Es refugiarà, com ha fet ja moltes vegades en la nostra història, en els grans espais menys visibles que no interessen a les elits més que quan els seus fills estan directament afectats: amb els nens discapacitats o totalment marginats a les institucions de l'abandonament, o entre els agents de l'educació popular. Es refugiarà, sobretot, en la realitat de les classes on es desenvolupen diàriament, amb mestres apassionats, les modalitats d'una transmissió exigent que no es resigna mai a rebutjar ningú fora del cercle humà. Sobreviurà i continuarà enriquint un patrimoni que de Comenius a Itard, de Pestalozzi a Ferrer, de Makarenko a Freinet, constitueix una peça essencial de la cultura humana i alimenta l'esperança de milions d'humans, en el nostre hexàgon, encara que paralitzat en reumatisme ideològic agut, així com per tots els racons del món, per tot arreu on l'entusiasme per una educació autènticament emancipadora sigui viu. Sobreviurà a les sacsejades nauseabundes tot i que no massa noves. I la victòria dels anti-pedagogs serà, en última instància, una victòria pírrica. És a dir, la seva derrota. Amunt els cors!