Fa temps que corren llistes d’escoles
“alternatives”. Us intentaré explicar en tres punts per què no m’agraden aquestes
llistes.
- No m’agrada que es facin llistes d’escoles “alternatives”. Ningú no fa llistes d’escoles “normals”, i si es fessin ens semblaria molt estrany. Ja sabem que són una alternativa al que és majoritari però agrupant-les sota aquest nom les acabem presentant com a excepcions, coses rares, especials, estrambòtiques, capricis... No contribueix a la seva normalització. De totes maneres, aquest és el punt que té menys importància, i no em molestaria ni en dir-ho si no fos pels dos punts que vénen a continuació.
- Les escoles que s’agrupen en aquestes llistes no tenen, en molts casos, gairebé res en comú les unes amb les altres. M’atreviria a dir que algunes propostes fins i tot són incompatibles entre si, i l’únic en què coincideixen és en que són diferents del model d’escola majoritari. Posant un exemple gastronòmic, és com si dos amics anessin a dinar a un bar de menú i, cansats del menú que els ofereix, decidissin canviar d’aires. Imagineu que un dels dos se’n va a un bufet lliure vegetarià a preus populars i l’altre s’apunta a una marisqueria gallega de luxe. Posaríeu els dos locals a la mateixa llista? Tenen els dos amics les mateixes expectatives i criteri? No creieu que s'assemblen com un ou i una castanya?
- La llista no és exhaustiva: deixa fora molts projectes que no tenen res a envejar a altres que sí surten. Però també hi ha d’altres que, segons el criteri que apliquem al concepte d’escola “alternativa”, tindrien una aparició de justificació difícil. Potser el problema és aquest, el criteri. Que el criteri sigui “alternatiu”=“diferent de l’escola normal” (sigui el que sigui que es consideri normal o tradicional) fa que es barregin molts altres conceptes. Sovint també es diu que són escoles lliures (quan al llistat hi ha moltes escoles que de lliures no tenen res), o “vives” o “actives” i altres definicions imprecises que segons qui les faci signifiquen una cosa o altra. També de vegades es diu que són escoles innovadores, quan algunes d’elles estan aplicant sense gaires actualitzacions allò que dicta algun corrent pedagògic ja centenari. Tot plegat fa que el resultat sigui una confusió total.
Quan una família comença a interessar-se per
buscar pels seus fills una alternativa a l’escola convencional és fàcil que
vegi amb bons ulls qualsevol cosa que sigui diferent i que sembli respectar els
ritmes i emocions dels infants. Llavors passa que “treball per projectes”,
“escola lliure”, “escola activa”, “Waldorf”, “Montessori”, el difús concepte "Finlàndia", “pedagogia x” i “pedagogia y” acaben
sent un poti-poti on tot sembla el mateix. I resulta que s’acaba englobant sota
el concepte d’escola “lliure” una escola altament directiva. O es considera
treball per projectes qualsevol activitat que inclogui manipulació. I podria
seguir amb la llista de confusions...
Això no els passa només a les famílies. També
a molts docents que comencen a obrir els ulls a maneres diferents de fer les
coses. A mi em va passar. I com que temo que encara em passi, intento prendre’m
amb molta cautela qualsevol cosa abans de valorar-la.
Després està el problema dels gurus. Hi ha
molt de xarlatà que parla i parla, que no ha trepitjat mai una aula (o que si
l’ha trepitjat no posa mai exemples del seu treball real) i que es guanya la
vida orientant, fent xerrades, venent llibres i fent afirmacions basades en fum
i avalades per no res. Produeixen frases boniques que van molt bé per compartir
a Facebook o Twitter però no tenen cap altra utilitat. D’això en va parlar
Boris Mir en un article: Innovación educativa, pornografía y sexo. (No us
espanteu del títol, si el llegiu entendreu el motiu).
Finalment em preocupa el tema dels
dogmatismes. Això no només fa referència a la religió sinó
a tot tipus de creences que puguem tenir. En el pla personal poden ser
totalment respectables però no em semblen admissibles en una escola, almenys
en una escola que tingui vocació de servei públic. En Joan Girona ha escrit fa
poc un article que tracta aquest tema: Pedagogia sistèmica: educació o esoterisme? Tot i que parla de la pedagogia sistèmica,
jo no ho vull concretar en cap teoria pedagògica concreta que potser no conec
en profunditat i, a la vegada, ho faig extensible a qualsevol que inclogui pràctiques
esotèriques, místiques, basades en pseudociències o creences. I llavors torno al punt 2: com podem incloure en una
mateixa llista escoles que fan de la ciència la base del seu projecte educatiu
i altres que es basen en pseudociències esotèriques com l’antroposofia? Abans d’entrar
a valorar quina ens sembla personalment millor, tots estaríem d’acord que no
tenen massa a veure... Confondre les famílies amb una llista, on una i l'altra apareixen com si fossin el mateix, no em sembla bona idea perquè qui busqui una cosa s'equivocarà molt si tria l'altra. Barrejar conceptes tampoc em sembla bo de cara a l'escola pública, a qui podem exigir (i jo crec que no només podem sinó que hem d'exigir-li) aquest component de laïcitat i racionalitat que abans esmentava.