dimecres, 11 de març de 2015

Escoles alternatives: Com un ou i una castanya





Fa temps que corren llistes d’escoles “alternatives”. Us intentaré explicar en tres punts per què no m’agraden aquestes llistes.


  1.  No m’agrada que es facin llistes d’escoles “alternatives”. Ningú no fa llistes d’escoles “normals”, i si es fessin ens semblaria molt estrany. Ja sabem que són una alternativa al que és majoritari però agrupant-les sota aquest nom les acabem presentant com a excepcions, coses rares, especials, estrambòtiques, capricis... No contribueix a la seva normalització. De totes maneres, aquest és el punt que té menys importància, i no em molestaria ni en dir-ho si no fos pels dos punts que vénen a continuació.
  2. Les escoles que s’agrupen en aquestes llistes no tenen, en molts casos, gairebé res en comú les unes amb les altres. M’atreviria a dir que algunes propostes fins i tot són incompatibles entre si, i l’únic en què coincideixen és en que són diferents del model d’escola majoritari. Posant un exemple gastronòmic, és com si dos amics anessin a dinar a un bar de menú i, cansats del menú que els ofereix, decidissin canviar d’aires. Imagineu que un dels dos se’n va a un bufet lliure vegetarià a preus populars i l’altre s’apunta a una marisqueria gallega de luxe. Posaríeu els dos locals a la mateixa llista? Tenen els dos amics les mateixes expectatives i criteri? No creieu que s'assemblen com un ou i una castanya?
  3.  La llista no és exhaustiva: deixa fora molts projectes que no tenen res a envejar a altres que sí surten. Però també hi ha d’altres que, segons el criteri que apliquem al concepte d’escola “alternativa”, tindrien una aparició de justificació difícil. Potser el problema és aquest, el criteri. Que el criteri sigui “alternatiu”=“diferent de l’escola normal” (sigui el que sigui que es consideri normal o tradicional) fa que es barregin molts altres conceptes. Sovint també es diu que són escoles lliures (quan al llistat hi ha moltes escoles que de lliures no tenen res), o “vives” o “actives” i altres definicions imprecises que segons qui les faci signifiquen una cosa o altra. També de vegades es diu que són escoles innovadores, quan algunes d’elles estan aplicant sense gaires actualitzacions allò que dicta algun corrent pedagògic ja centenari. Tot plegat fa que el resultat sigui una confusió total.


Quan una família comença a interessar-se per buscar pels seus fills una alternativa a l’escola convencional és fàcil que vegi amb bons ulls qualsevol cosa que sigui diferent i que sembli respectar els ritmes i emocions dels infants. Llavors passa que “treball per projectes”, “escola lliure”, “escola activa”, “Waldorf”, “Montessori”, el difús concepte "Finlàndia", “pedagogia x” i “pedagogia y” acaben sent un poti-poti on tot sembla el mateix. I resulta que s’acaba englobant sota el concepte d’escola “lliure” una escola altament directiva. O es considera treball per projectes qualsevol activitat que inclogui manipulació. I podria seguir amb la llista de confusions...
Això no els passa només a les famílies. També a molts docents que comencen a obrir els ulls a maneres diferents de fer les coses. A mi em va passar. I com que temo que encara em passi, intento prendre’m amb molta cautela qualsevol cosa abans de valorar-la.

Després està el problema dels gurus. Hi ha molt de xarlatà que parla i parla, que no ha trepitjat mai una aula (o que si l’ha trepitjat no posa mai exemples del seu treball real) i que es guanya la vida orientant, fent xerrades, venent llibres i fent afirmacions basades en fum i avalades per no res. Produeixen frases boniques que van molt bé per compartir a Facebook o Twitter però no tenen cap altra utilitat. D’això en va parlar Boris Mir en un article: Innovación educativa, pornografía y sexo. (No us espanteu del títol, si el llegiu entendreu el motiu).

Finalment em preocupa el tema dels dogmatismes. En una entrada anterior, on presentava un projecte d’escola imaginari que havia redactat amb dues amigues, un dels punts era aquest:
Escola racional i laica: busquem fomentar els valors necessaris per desenvolupar la llibertat individual, rebutjant l’efecte de les forces externes autoritàries i d’aquelles ideologies de caràcter místic o sobrenatural. L’escola laica ha d’afavorir el sentit crític i el lliure pensament fomentant el respecte envers qualsevol creença, religió o ideologia, excepte aquelles que impedeixin l’exercici de la tolerància o de les llibertats. Plantegem una escola racional que no es guiï per veritats absolutes ni per creences de caràcter dogmàtic i que, per contra, fomenti un aprenentatge autònom, lliure i basat en l’experimentació i el rigor científic.

Això no només fa referència a la religió sinó a tot tipus de creences que puguem tenir. En el pla personal poden ser totalment respectables però no em semblen admissibles en una escola, almenys en una escola que tingui vocació de servei públic. En Joan Girona ha escrit fa poc un article que tracta aquest tema: Pedagogia sistèmica: educació o esoterisme? Tot i que parla de la pedagogia sistèmica, jo no ho vull concretar en cap teoria pedagògica concreta que potser no conec en profunditat i, a la vegada, ho faig extensible a qualsevol que inclogui pràctiques esotèriques, místiques, basades en pseudociències o creences. I llavors torno al punt 2: com podem incloure en una mateixa llista escoles que fan de la ciència la base del seu projecte educatiu i altres que es basen en pseudociències esotèriques com l’antroposofia? Abans d’entrar a valorar quina ens sembla personalment millor, tots estaríem d’acord que no tenen massa a veure... Confondre les famílies amb una llista, on una i l'altra apareixen com si fossin el mateix, no em sembla bona idea perquè qui busqui una cosa s'equivocarà molt si tria l'altra.
Barrejar conceptes tampoc em sembla bo de cara a l'escola pública, a qui podem exigir (i jo crec que no només podem sino que hem d'exigir-li) aquest component de laïcitat i racionalitat que abans esmentava. 


3 comentaris:

  1. Ostras Elena!!

    No puedo dejar de darte la razón en muchas de las cosas que dices. Siento que hay muchas cosas que se filtran o se etiquetan bajo ideas y conceptos difusos. También siento y creo que hay mucho charlatán suelto que aprovecha la coyuntura para ganar algunos dinerillos extras.
    No obstante, yo confío en que un listado de escuelas es una mera orientación y que el criterio de cada familia o educador hace que cada uno haga la suya personalmente. Es decir, a ésta me aproximo y no me gusta y a ésta me aproximo y me gusta...Vaya, que una lista puede ser un mero punto de partida para personas que necesitan partir de algún lugar: auqne éste sea un mero batiburrillo de proyectos que, por un motivo u otro, le resultan destacables a la persona autora de ese listado.
    Cada día, a mi escuela, llaman personas intentando saber de escuelas que funcionen de una manera "diferente". Muchas veces, ese "diferente" significa para mí algo diverso de lo que significa para la persona que llama y entiendo, por tanto, que lo que necesitan es ver si hay puertas a las cuales picar para decidir, después, si son las adecuadas. Siento que hay un punto en el cual las personas, simplemente, necesitamos saber que esas puertas existen aunque, una vez sepamos que se esconde detrás, no consideremos oportuno abrirlas.
    Aún así, aunque discrepe en relación a los listados es interesante tu mirada crítica sobre algunas tendencias en el mundo educativo que se esparcen de manera casi viral y que, en definitiva, nadie se cuestiona...
    En ese sentido, el mundo educativo tan ausente de certezas es un campo sembrado para aquellos que las ofrecen, sean de la naturaleza que sean y haya las intenciones que haya detras de ellas. Y eso nos ha de hacer mantenernos alerta y con un espíritu crítico para, realmente, incorporar aquello y sólo aquello que sea riguroso y contrastado.
    Así que agradezco tu artículo y que hayas compartido estas reflexiones valientes...
    ¡Un saludo bien fuerte!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, ben difícil, la veritat. Al final, crec que tot es redueix al mateix: cultivar l'esperit crític. Tant a l'escola amb els alumnes com en nosaltres mateixos com adults. Fàcilment, perdem la capacitat de raonament i ens deixem dur per tendències inspiradores que tenen pocs fonaments i rigors. Estem treballant en això!!!
      Gràcies Elena!!

      Elimina
    2. L'esperit crític l'ofereix fins i tot la Noemi Paymal amb la seva pedagooogia 3000.
      Esperit crític individualista cultivat cap l'egoïsme de:

      - "jo faig i crec allò que la meva intuició i emocions em dicten. Jo sé el que vull i tinc raó. I la veritat no existeix, cadascú té la seva. I entre tu i jo (que pots tenir tota la raó fonamentada de forma sòlida) la veritat quedarà al mig. I ara vull fer això"

      - o sigui, turboconsumidor passiu-.

      o esperit crític de:

      - "segons la meva història, experiència, coneixement i situació, la raó, la reflexió, el sentit comú, la relació emocional, vincles i els valors que crec universals em diuen que... I la veritat existeix, i la té qui la demostra"

      per a la resiliència col·lectiva activa i transformació social?


      Sincerament crec que no totes les ofertes educatives que comentem tinguin com a comú denominador l'esperit crític. Ni la visió científica ni els valors democràtics. I és que depen del que entenguem com a esperit crític segons el compromís social, la ideología política i el poder econòmic. I l'experiència vital pròpia del docent, és clar. Jo escolto diàriament mestres parlar de la importància de l'esperit crític per acte seguit ser pastura de tot allò que olori a new age.

      M'agradaria extendre'm amb temes pedagògics, amb tendències pedagògiques de moda i consum, economía, classe social, cultura, sostenibilitat, sistema educatiu públi/privat i amb la natura de segons quines escoles d'aquestes llistes. Però puc ser avorrit.

      Una abraçada

      Elimina