divendres, 19 d’abril de 2013

Crònica d'un fracàs anunciat: és inevitable?


Una de les moltes imatges que google considera "boring class".

Fa temps que segueixo la Teresa Terrades al seu blog M'obres la porta?
A l'entrada Temps per educar - que us convido a llegir sencera perquè a més inclou un vídeo molt interessant sobre neurociència i aprenentatge - es retrata una situació que potser a molts, com a pares o mestres, us resultarà familiar:

"Aquesta situació tipus té per protagonista un noi pre-adolescent amb dificultats acadèmiques des del final de la primària. Viu en un entorn preocupat pels seus estudis i rep suport extra en forma de classes de repàs fora del seu horari lectiu. 
Des del centre on estudia no comprenen què li passa: Els exàmens que fa són un autèntic desastre, mai mostra interès per sortir voluntàriament a fer exercicis ni fa treballs extres per millorar la nota. Si pot, s’escaqueja d’algun deure  que per art de màgia s’oblida d’apuntar a l’agenda. A la classe, sobretot a les últimes hores la seva atenció és mínima, es distreu fàcilment i es belluga enmig  del seu desordre. El seu professorat  l’atén com pot, just el que permet fer-ho dins un grup de trenta alumnes . El seu professorat entén que se li estan donant  facilitats perquè avanci però els resultats són minsos.  Assumeixen que el noi ben poca cosa farà. Se senten decebuts dels pares, “no s’esforça, segur que sobreprotegeixen”… Internament han dictat sentència. 
Des de casa s’estudia i es fan els deures al seu costat, es revisa l’agenda , es valoren els petits èxits i es desesperen amb les males notes. Juguen a fer equilibris entre el càstig i el premi i miren de donar-li sentit al que està estudiant. Sovint se senten més mestres que pares del seu fill. A casa s’ha hagut d’ensenyar com estudiar, s’ha hagut de suplir allò que no ha vingut fet de l’aula i hi ha moments que se senten molt decebuts dels docents perquè se senten sols en aquella tasca que no consideren seva.“Però què carai fan a classe?”. Internament han dictat sentència. 
I el noi? El noi va a classe cada dia, sis hores de les quals en descansa mitja . Escolta com pot i sobretot apunta, copia, fa exercicis i memoritza. Li parlen de coses que no li desperten cap interès. El seu cap vol ser-hi però el seu cor és lluny. Les coses que el mouen no són allà dins. No vol decebre als seus adults, li han dit que estudiar és important i sap que sense estudis la crisi se’l cruspirà viu. Quan surt de classe l’esperen més hores de repàs i d’estudi. Se sent pressionat pels de casa i pels seus profes i quan arriben els exàmens s’enceta la perversa dinàmica: hores i més hores estudiant, bloqueig a l’hora de fer-los, ment en blanc i un resultat inequívoc. Poques vegades supera el cinc. Internament també ha dictat sentència  i tira la tovallola."


Em nego a pensar que aquest fracàs és inevitable, que podem permetre que aquest nen llenci la tovallola amb conseqüències negatives tant per la societat com pel nen i la seva família. És de justícia buscar la manera de que aquestes tovalloles es tornin a recollir, o no s'arribin a llençar mai.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada