Història i cinema

Fa poc vaig assistir a un cicle sobre la relació de la literatura amb altres àmbits de coneixement i de l’art. La primera sessió, que vaig considerar del meu interès per la relació que tot plegat pogués tenir amb l’ensenyament de la història i de les ciències socials en general, abordava el tema de “Literatura i història” a càrrec del Dr. Josep M. Domingo, i “Literatura i arts visuals” a càrrec del Dr. Joan Minguet Batllori.

La primera part estava més enfocada a la història de la literatura que a la literatura com a font de coneixement de la història. De fet, el Dr. Domingo, a les preguntes finals, va negar taxativament l’ús de la literatura com a mitjà d’ensenyament de la història. La literatura, va dir, no reflecteix la realitat històrica. Sí que hi ha un diàleg amb la resta de ciències humanes, i està íntimament lligada al processos socials, però no cal esperar de la literatura un reflex exacte dels fenòmens socials. El debat entre la persona que havia fet la pregunta i el Dr. Domingo no va acabar en acord.

Només les fonts documentals de tipus “administratiu” són vàlides per l’ensenyament de la història? És que potser aquestes fonts són lliures d’ideologia, tergiversació i parcialitat? No és la literatura una manifestació humana més que ens ajuda a definir els trets d’una època?

Aquest debat em va deixar amb dubtes sobre aquesta parcel·lació del saber, en la creença que l’ensenyament de la història ha d’estar d’alguna manera relacionat amb totes les manifestacions culturals. Si la pintura, l’escultura i l’arquitectura s’inclouen en l’estudi de la història a les escoles, per què no pot fer aportacions la música, la literatura, el cinema... o la ciència i la tecnologia! Entenc que es referia a que no podem estudiar la història a través de la literatura, i com que la història de la literatura ja està inclosa en una altra matèria, aquí acaba la relació en una concepció d’història com a successió de fets, com a narració. La literatura anomenada històrica no té valor per l'historiador, però és que fins i tot la literatura d'un moment històric no serveix per estudiar el món contemporani a l'autor?

A la segona part de la xerrada es va parlar del cinema, un llenguatge amb només cent i pocs anys de vida, un temps molt curt per a les arts. El Dr. Minguet Batllori va assenyalar que gairebé un 50% del cinema occidental té un guió basat en una obra literària prèvia. Per tant, és indubtable que la literatura ha influenciat el cinema, però el cinema també ha influenciat la literatura; per exemple, amb el llenguatge cinematogràfic.

Això em va fer pensar que el cinema ha influenciat molt més que la literatura: també ha influenciat la nostra vida quotidiana i vaig recordar un paràgraf que havia llegit a Gomorra, de Roberto Saviano:

“El cinema no s’inspira pas en el món del crim per imitar-ne les conductes més fotogèniques. Ocorre exactament al contrari. Les noves generacions de capos no tenen un aprenentatge de baixos fons, no es passen el dia al carrer seguint el model del pinxo de barri, no duen navalla ni cicatrius a la cara. Miren la televisió, estudien, van a la universitat, acaben la carrera, van a fer màsters a l’estranger i sobretot dominen els mecanismes d’inversió. El cas d’El padrí és eloqüent. A les organitzacions criminals sicilianes i napolitanes ningú havia fet servir mai aquest terme, “padrino”, que és fruit d’una traducció poc acurada de l’anglès “godfather”. El que sempre s’havia fet servir per al·ludir a un cap de família o un afiliat era “compare”. Però després de la pel·lícula les famílies mafioses d’origen sicilià als Estats Units el van començar a fer servir i van arraconar l’anacrònic “compare” i el seu diminiutiu “compariello”. Molts joves italoamericans lligats a les organitzacions mafioses van imitar aquelles ulleres de sol, aquells vestits milratlles i aquelles expressions hieràtiques. Fins i tot el boss John Gotti es va voler transformar en la versió de carn i ossos de don Vito Corleone. El mateix Luciano Liggio, capo de Cosa Nostra, treia la mandíbula enfora com Marlon Brando quan el fotografiaven.”

I encara un altre:

“Una vegada un veterà de la científica de Nàpols em va explicar com imitaven els pistolers de camorra els seus col·legues de cel·luloide: “Per culpa d’en Tarantino ara ningú sap disparar com Déu mana! Ja no disparen amb el canó recte, perquè porten la pistola inclinada, gairebé plana, com a les pel·lis, que és una cosa desastrosa”.”

Si això ha fet el cinema amb la màfia siciliana, què no haurà fet amb la resta de mortals!

Però si no podem fer servir la literatura com a eina per l’ensenyament de la història, tampoc podem fer servir el cinema? Ve a ajudar-me a esclarir això Alain Bergala, amb La hipótesis del cine:

“A menudo, esta preeminencia del aspecto lingüístico del cine la han desarrollado docentes de buena voluntad, deseosos con razón de sustraer el uso del cine en clase a la amenaza permanente de instrumentalización de las películas consistente en elegirlas y mirarlas en función únicamente de la posible explotación de su tema, en historia o en literatura. Al continuismo dominante, se ha opuesto con frecuencia un imperialismo lingüístico en el que uno ya no podía permitirse hablar del mundo a partir de las películas. Estoy convencido que el “lingüisticismo” es un mal menor comparado con la instrumentalización de las películas, en la medida en que conduce más fácilmente a tener en cuenta la especificidad y la calidad artística del objecto película. Pero puede desembocar fácilmente en una negación de la realidad del cine como arte impuro, es decir, como “lengua escrita de la realidad”, según Pasolini. También se deja escapar una parte esencial del cine si no se habla del mundo que la película nos a da a ver al mismo tiempo que se analiza la manera en que nos lo muestra y en que lo reconstruye.”

Quin difícil equilibri. El cinema, com la literatura, és fill del seu temps. Com tot l’art, pot ser una ocasió de trobada amb l’altre. La història no s’entén sense aquesta trobada. Però la missió de l’art no és construir un relat històric, i és fàcil caure en la trampa, per una banda (obviar el que l’art por aportar, perquè no explica “dades objectives” – com si això existís, altrament!) o per l’altra (prendre la literatura o el cinema com a reflex fidel de la realitat).

Crec que no hi ha història oblidant les manifestacions artístiques. Crec que la nostra imatge del passat està totalment condicionada per la literatura i, actualment (sobre tot!) pel cinema, i que cal llegir molt i veure moltes pel·lícules de diferents moments històrics per entendre la diferència entre fet històric i construcció cultural.

Crec també que cal aprendre a mirar cinema per entendre'l i educar el gust per adquirir un bon judici. El bon judici no es forma amb quatre explicacions i una crítica cruel a allò que a l’alumne li pot agradar actualment. El gust s’ha de formar no per crítiques a allò que és “dolent” sinó per exposició continuada a allò que és “bo”. Com diu Bergala, “nadie se ahorrará nunca el tiempo que hace falta para formarse un gusto sobre el que se apuntalarán de manera perdurable sus criterios”. Sí, els criteris no són tan racionals com pensem i sí molt més emocionals. 

El cinema no és un art de segona que pot servir a l’escola per aprendre sobre qüestions “realment importants”, i fer debats sobre “el gran tema de fons que tracta la pel·lícula”, sigui la guerra civil o l’anorèxia nerviosa. El cinema, en la meva opinió, pot ser una eina per descobrir l’alteritat, per formar el bon gust, fins i tot per entendre millor la història si deixem clar d'entrada que el cinema no és un retrat de la realitat, ni és objectiu (ni cal que ho sigui). Una pel·lícula sobre un temps passat sol estar plena d'anacronismes difícils de païr per l'historiador, però a més pot ser un retrat més revelador de l'época en que es va fer que del moment històric que preten retratar. 
Però... oblidem de tant en tant  les eines i lliurem-nos al plaer!

Tanco aquest escrit quilomètric amb una última cita de Bergala:

“Jean-Marie Straub, cineasta político si todavía queda alguno, un día, en el decurso de una entrevista, me dijo: para que un plano merezca la pena es necesario que “algo queme en el plano”. Eso que quema, es la vida y la presencia de las cosas y de los hombre que la habitan. ¿Y si habláramos un poco más, en pedagogía, de esa vida que quema o no en los planos de cine, en lugar de hablar siempre de esa “gramática” de las imágenes que nunca ha existido y de los “grandes temas”, que asfixian el cine?"