El que no es veu
La fobia social és la por intensa i persistent que presenta una persona davant de certes situacions socials. Es tracta d'un trastorn d'ansietat causat per una confluència de factors neurobiològics i psicosocials. No puc ni vull entrar en la classificació de la fobia social dins dels diferents manuals de diagnòstic dels trastorns mentals, i molt menys en els seus criteris diagnòstics o el seu tractament. Només ho he mencionat perquè és un dels trastorns més freqüènts en nens i adolescents, alhora que és un dels que menys crida l'atenció en els mitjans de comunicació o en la comunitat educativa.
Es tendeix a donar molta importància - i importància no és equivalent a atenció adeqüada - a aquells trastorns o problemes de conducta que alteren el funcionament de l'aula: hiperactivitat, dèficits d'atenció, "mals comportaments", agressivitat... Però sovint a l'escola es passa per alt tota dificultat o problema que tingui un infant mentre no causi conflictes a l'aula. El patiment, l'ansietat, l'estrès... no semblen rellevants si es pateixen de pell endins. Molts nens passen anys escolaritzats sense que ningú se n'adoni de la processó que va per dins. Les corredisses comencen quan hi ha situacions fracàs escolar, de bullying que ha desembocat en agressions, d'intents de suïcidi, de conductes disruptives inexplicables... Potser llavors ja és massa tard.
La fobia social és només un exemple de les moltes situacions que poden viure els infants i que passen desapercebudes a l'aula. Lluny de reivindicar una política de diagnòstics massius a l'aula, de classificació dels infants en patologies i trastorns, d'abús injustificat de psicoteràpies i de psicofàrmacs, el que em pregunto és: Quan a l'aula es deixarà de tenir l'alarma posada en les conductes disruptives i es començarà a pensar per a cada alumne, com a persona que és: què sent aquest infant?, què pensa?, què vol?, què necessita?, què li passa?, qui és?
Fa uns mesos vaig assistir a una reunió de professors i, en el transcurs de la conversa, alguns assistents van afirmar que cal estimar l'alumne. Jo, reticent sempre a fer servir el nom de l'amor en va, vaig expressar els meus dubtes: et pots obligar a estimar una persona? Respectar-la, escoltar-la, acollir-la... això sí. Però... estimar-la?
Avui penso que em vaig equivocar. Si no estimes els teus alumnes, simplement perquè són els teus alumnes, de manera semblant a com estimes els teus fills (salvant les distàncies), simplement perquè són els teus fills, potser no podràs arribar més enllà del que es veu. I el que no es veu és el més important.
