Imaginem...

Photo by Janko Ferlič on Unsplash

Imaginem un nen de primària. S’aixeca cada matí amb una intensa sensació d’angoixa: un dia més d’escola! Després de vestir-se i esmorçar, carrega la motxilla i fa el seu camí. Arriba a l’aula, seu i es prepara per corregir els deures del dia anterior. Passen la major part de la classe corregint deures. Això vol dir posar uns tics vermells a cada exercici que un company resol a la pissarra. L’estona es fa eterna. El pensament vola. Comprova el resultat. Posa el tic. Mira per la finestra. Prega perquè no li toqui sortir a ell a la pissarra. S’ha acabat la correcció. Ara expliquen alguna cosa nova. No ho entén gaire. Ho preguntaré a la mare, pensa. Apunta els deures per l’endemà. Tenen cinc minuts per començar-los. Alguns companys els fan ràpidament. Ell copia els enunciats, intenta fer algun exercici però pensa que millor ho deixa per casa perquè no sap com fer-los. Següent classe. Fan un treball en grup. A ell li toca fer el dibuix pel mural. El fa, mentre els altres escriuren alguna cosa. No li preguntis quina cosa exactament.

Passa la primera part del matí. Potser al pati és feliç, jugant a futbol. Potser no li agrada jugar a futbol i s’avorreix en algun racó, amb els seus amics. O sol. Menja l’entrepà. Sona el timbre. Classe de música. Toca la flauta. Fa, fa, fa. Sol, sol, sol. Fan una fitxa. Després, lectura. Una tensió extrema li fa un nus a les cervicals. És per posar nerviós a qualsevol seguir la lectura dubitativa d’alguns companys. El llibre lent. Les lletres s’esborren. Feu un resum. El faré a casa. Timbre. Dinar (fastigós). Pati. Classes de la tarda. Avui toca plàstica. L’activitat és una mica monòtona. Tot i així, li agrada dibuixar. Llàstima que plàstica sigui una assignatura sense importància, perquè allò sí que se li dona bé. Torna cap a casa. Deures. La mare li explica un altre cop el que li han explicat a classe. Avorriment. Una mosca el distreu. Repetix, mare. No em surt. El cap se li’n va cap a coses més interessants. Les hores s’escolen amb quatre exercicis. La mare està preocupada. S’en sortirà? “Odio l’escola”, pensa el nen.

Imaginem una nena. S’aixeca cada matí amb una intensa sensació d’angoixa: un dia més d’escola! Després de vestir-se i esmorçar, carrega la motxilla i fa el seu camí. Arriba a l’aula, seu i es prepara per corregir els deures del dia anterior. Passen la major part de la classe corregint deures. Això vol dir posar uns tics vermells a cada exercici que un company resol a la pissarra. L’estona es fa eterna. El pensament vola. Comprova el resultat. Posa el tic. Mira per la finestra. Prega perquè li toqui sortir a la pissarra i al menys estirar les cames i escriure amb el guix, que li agrada molt. Fa una pregunta. No és d’aquest tema, li diu el professor. S’ha acabat la correcció. Ara expliquen alguna cosa nova. Ja ho ha entés. Però continúen insistint en posar exemples, idèntics als exemples anteriors. Que sí! Que ja ho sé! Comença a fer els deures per l’endemà. Els acaba. El mestre li diu que els ha d’apuntar a l’agenda. Però si ja els tinc fets! Apunta, són deures! Els apunta. El mestre li diu que ha de fer més bona lletra, i treballar més a poc a poc. Següent classe. Fan un treball en grup. Ella organitza el treball i fa gairebé tota la feina, perquè si no, no acaben mai. Els altres hi estan d’acord, tot i que els fa una mica de ràbia que sigui tan saberuda i manaire. Passa la primera part del matí. Potser al pati és feliç, parlant amb les seves amigues. Potser no li agrada parlar i voldria jugar a futbol; potser hi juga. Potser juga a altres coses. O potser s’avorreix en algun racó tota sola. Menja l’entrepà. Sona el timbre. Classe d’anglés. Canten cançons. La fan cantar. No li agrada cantar. Sempre repeteixen les mateixes paraules. Ja se les sap. Emplena una fitxa. Li sobra temps. Agafa les fitxes optatives, que el mestre prepara pels que acaben la feina. La fitxa és avorrida. Era la última. No en queda cap més, així que es posa a dibuixar. Fa un altre dibuix. Pinta una mandala. Dinar (fastigós). Pati. Classes de la tarda. Avui toca plàstica. És entretingut, enganxar cotó dins del ninot de neu, però voldria fer alguna cosa més interessant. Torna cap a casa. Per fi pot respirar. El pare també respira perquè les notes són excel·lents, però s’estranya de que no porti mai deures. A més, la veu trista. Ella li diu que s’avorreix i que anar a l’escola no serveix per a res. “Odio l’escola”, pensa la nena.

Imaginem una altra nena, imaginem un altre nen... 

Imaginem una altra escola.

Nota: La meva intenció no és la crítica destructiva sino contribuïr a que ens posem al lloc de tants nens anònims que pateixen l'escola (sí, patir és la paraula), encara que la majoria acaben els estudis "amb normalitat", obtenen els seu títol i continuen les seves vides com si res. Tot normal. Perquè sense posar-nos al seu lloc mai no trobarem ni l'energia ni la motivació per canviar el model: les inèrcies i la seguretat del camí conegut pesen molt més. Només l'empatia amb els infants pot moure'ns a sortir de la nostra zona de confort i arriscar-nos a intentar una cosa nova.