Incapaços de canviar res?

Qui no està en aquests dies desorientat i preocupat a causa de l'auge dels populismes, l'aparició de conceptes com "precariat" o la constatació que les velles seguretats s'han esfumat? Zygmunt Bauman deia que "tots sentim la desagradable experiència de ser incapaços de canviar res i patim la manca d'institucions col·lectives capaces d'actuar efectivament".

És cert que vivim en un món que es caracteritza pel canvi i la provisionalitat. Som bombardejats amb informació que no podem retenir ni processar. És difícil treure conclusions de res ni aturar-molt temps en una qüestió perquè de seguida noves urgències ens ocupen. L'actualitat es converteix en una successió de ràfegues borroses, imprecises. Una repetitiva novetat.

D'altra banda, aquells que creuen tenir més criteri que els altres es lamenten dels límits de la democràcia. Segur que heu sentit - o fins i tot dit - que és de bojos que el vot de persones que dipositen un paper en l'urna "sense pensar ni saber el que fan" tingui el mateix valor que el d'aquell que ha reflexionat partint d'informacions (presumptament) contrastades. El Brexit, la victòria de Trump i fins i tot altres victòries més properes han fet que les xarxes socials o les tertúlies de la tele s'omplin d'opinions de menyspreu sobre el vot de certs col·lectius, considerats més racistes, ignorants, egoistes, susceptibles de ser enganyats, irresponsables...

I, a part dels que "voten malament", hi ha els que no participen. Bauman atribuïa el fet que molts joves decidissin quedar-se al marge de sistema, refugiant-se en mons imaginaris o fins i tot destructius, a la manca d'expectatives a llarg termini. Ja fa 50 anys Freinet atribuïa aquesta tendència a l'evasió a la imposició de coaccions arbitràries i sense sentit des de la mateixa escola. La tensió insuportable es combat amb un adormiment que redueix el patiment físic i moral.

Però és l'escola part del problema o de la solució? Potser les dues coses: en paral·lel a la creació d'una institució escolar universal per donar resposta a les necessitats educatives que la societat industrial requeria, van sorgir moviments de renovació pedagògica que pretenien transformar aquesta institució d'opressió i perpetuació d'ordre social en una eina per a la llibertat, la democràcia i l'emancipació. En els últims 200 anys no han parat de sorgir corrents pedagògiques defensant que l'escola podia ser el germen d'una societat més justa, més lliure i més conscient, inspirant a generacions de mestres que han intentat construir un món millor.

No obstant això, aquí estem, en ple segle XXI i utilitzant les velles idees d'aquests pedagogs per intentar projectar una mica de llum sobre la nostra confusió. No hem aconseguit una ciutadania lliure, culta, formada i amb criteri que faci funcionar la democràcia a favor de tots. Per contra, semblem impotents i desorientats, enganyats d'alguna manera per exercir de peces d'un sistema que no ens serveix a nosaltres sinó a uns pocs. Als de sempre.

Bauman sosté que és crucial transformar el sistema educatiu, ja que "la cultura líquida moderna ja no és una cultura d'aprenentatge, és, sobretot, una cultura de la desafecció, de la discontinuïtat i de l'oblit". Estem en un nou escenari i ni tan sols hem arribat a implementar completament els canvis que potser podrien haver funcionat en el món que coneixíem. Pot l'escola ser encara el germen del canvi? Ho va ser alguna vegada? Pot competir amb els mitjans de comunicació, que ofereixen una evasió fàcil, empobridora i alienant?

Tinc una anècdota al respecte. Fa algun temps a l'institut on treballava es van organitzar uns monòlegs d'humor científic. Alumnes de tercer d'ESO van ser convidats (és a dir, obligats) a assistir amb la finalitat d'estimular vocacions científiques. Els monologuistes, joves doctors i investigadors, van treure a la llum el seu humor més friki, que incloïa algunes mostres d’hilarant menyspreu per programes de tele-escombraries. La sorpresa va saltar quan alguns alumnes, els màxims referents dels quals eren els protagonistes d'aquesta tele-escombraries, es van sentir personalment insultats, tractats de ximples i humiliats. La seva desafecció cap a la institució escolar va créixer una mica més. Lamentablement, la bretxa s'amplia cada dia.

No. No podem tancar-nos en una bombolla, caricaturitzar i menysprear els que viuen en altres bombolles diferents. No podem analitzar el món des de la nostra talaia i després sorprendre'ns de les realitats socials quan ens atrapen en forma d'incomprensible resultat electoral. Els professors que van organitzar els monòlegs i els universitaris que els van dur a terme vivien, indubtablement, en un món diferent que alguns d'aquests alumnes.

Una de les famoses invariants pedagògiques de Freinet resa així: "Tot individu vol aconseguir èxits. El fracàs és inhibidor, destructor de l'ànim i de l'entusiasme." Per tant, no podem entrar a l'escola amb la sentència del fracàs quan a fora se'ls està oferint la gratificació d'un fals èxit sense esforç. No podem humiliar el que no sap quan fora de l'escola se l'està adulant i acceptant en un ramat (cap a on se’l condueix és el que hem de fer que descobreixi). No podem ser arrogants des d'una posició inabastable per a molts perquè això els farà construir els seus propis bastions d'arrogància.

Però no podem tampoc dedicar-nos a competir en "diversió" amb les vies d'evasió alienants. Ja advertia Dewey que l'escola ha de ser un espai de producció i reflexió, no un entreteniment.

La meva conclusió és que sí, l'escola pot ser un motor de transformació social. Necessitem que ho sigui. I ho serà, encara que per això hàgim de fer explotar algunes bombolles i transformar altres espais més enllà de la institució escolar. Només si abandonem l'individualisme d'aquesta societat líquida en què el col·lectiu s'ha difuminat podrem aconseguir-ho. Només si aquells docents i famílies que volen el canvi i tenen capacitat de lluitar per ell decideixen posar les seves energies no exclusivament en el seu fill, el seu alumne, el seu centre, sinó en tots els fills, alumnes i centres, podrem aconseguir-ho. Crec que per més líquid que es torni tot, per més efímer que sembli tot, per més pressa que tinguem, hem de tornar a pensar en el bé comú i no en solucions individuals. I el bé comú passa per una ciutadania desperta i solidària, que s'aconsegueix no des d'una posició de superioritat i un esperit de salvador providencial sinó des de la humilitat, el respecte a la dignitat de totes les persones i el compromís.