dijous, 17 d’agost de 2017

Per una educació secundària diferent



De debò pensem que un alumne adolescent pot centrar-se en un sol matí en 6 matèries diferents, cadascuna amb els seus objectius, el seu professor especialista amb les seves formes de ser i fer particulars, les seves diferents activitats i les seves diferents normes no escrites?
Pensem que es pot mantenir l'atenció durant tan llarga estona, on pot haver-hi un temps de classe magistral que pot variar entre cap estona (estrany) o les 6 hores senceres (potser no habitual, però no impossible)?
Pot un alumne adolescent comprometre's amb 6 reptes diferents cada dia (al voltant de 12, o més!, cada setmana), reptes sense cap lligam entre ells, potser sense cap lligam amb res que signifiqui alguna cosa per a ell, sense el temps i la dedicació per implicar-se?
Pot un alumne adolescent sentir-se productiu i orientat en aquestes condicions?

Podríem respondre afirmativament a tot això no amb un alumne adolescent sinó amb nosaltres mateixos? No sé vosaltres, però jo no.
Perdoneu que parli de mi, però crec que és útil per entendre com penso ara. Vaig ser una alumna de les que qualificaríem com "acadèmica". M'agradava escoltar, m'agradava llegir i no vaig tenir problemes (acadèmics) a l'escola. Però excepte moments brillants en què un docent extraordinari desplegava una narració magnètica o portava una activitat motivadora a l'aula, tot va ser avorriment, repetició i, el pitjor: inconnexió. Resultat: en arribar a casa jo no feia deures, "estudiava" els meus subjectes d'interès. Que no eren 12 durant tot l'any i repartits en hores sinó que s'anaven succeint, i eren pocs cada vegada: ara la mitologia, ara l'alfabet i la criptografia, ara el retrat, ara escriure relats de ficció, ara la vida a l'Antàrtida, ara els animals extingits... Quina sort per la meva formació acadèmica que aquests fossin els meus interessos i no uns altres menys valorats a l'escola, com el ping-pong o el cultiu i consum de la marihuana. Perquè tots els infants i adolescents acaben interessant-se per alguna cosa (encara que de vegades ens semblin, o siguin, coses alienants i pernicioses). L'atenció no pot estar dispersa abastant a la vegada tot i res, i sense atenció no hi ha aprenentatge.
A més, em queixo d'una altra cosa: els professors no em coneixien. No sabien RES de mi. I el grup-classe no érem una comunitat d'aprenentatge sinó gent amb els seus mal-rotllos, filies i fòbies, grups d'amics, els "guais" i els "pringats" (jo era dels "pringats", per contextualitzar), que estaven junts a un espai, sense cap més significat. Em penso que en molts casos encara segueix així, perquè per més que molts professors (especialment tutors, però també alguns que no ho són) s'esforcin, l'esquema de què és un institut no està fet per afavorir una altra cosa. El discurs no importa si la pràctica és una altra.

Jo proposo allò que penso que m'hauria agradat com alumna, que crec que podria funcionar amb la majoria d'alumnes que he tingut i que m'encantaria viure com a docent:

- Un equip docent petit, centrat en un grup limitat d'alumnes i coordinat, que pugui ser assistit puntualment per experts externs al mateix equip docent però presents al claustre. Cap especialista, per molt especialista que sigui, ho és de tots els temes inclosos a la seva especialitat: que ho preguntin sobretot als de tecno, als de socials o als de ciències! Deixem de fer veure que un professor amb l'especialitat de tecnologia la cagarà amb les mates però serà excel·lent al taller amb la fusta quan, potser, aquest "especialista" és... enginyer informàtic! Poso en qüestió l'especialització rígida dels docents, no la importància dels sabers. I, per tant, la meva afirmació del fet que no cal que TOTS els especialistes estiguin presents a l'equip docent la contraposo a la necessitat de construir un equip docent multidisciplinari equilibrat i que pugui disposar d'ajuda. Tots hem de saber ajudar a aprendre els alumnes, ens hem de formar amb rigor en els sabers i hem de ser humils en reconèixer fins a on arribem, per aprendre coses noves in situ i per demanar ajuda quan calgui. Això també és un aprenentatge pels alumnes a través del nostre exemple!
- Una distribució horària en què no es parteixi el temps en hores i després s'hi encaixin les matèries, sinó una en què es pensin les activitats i després s'assignin les hores i el calendari necessaris. I, per descomptat, els espais! Res més odiós que el sistema de caixetes: anar ficant per hores gent en espais fins que no en queda cap. Els alumnes necessiten un espai de referència i uns espais de treball que puguin considerar propis, el que no impedeix que es puguin compartir alguns recursos més escassos (laboratoris especialitzats, per exemple).
- Radicalment, abolir la "matèria" i pensar en grans temes. I si en comptes de fer un horari uniforme tot el curs on cada setmana assignem hores a matemàtiques-llengua-socials-ciències... distribuïm els "grans temes" i els treballem en conjunt, des de l'especialitat o especialitats afectades? Es pot treballar com un projecte, com un centre d'interès o com un lleu fil conductor que permeti desplegar diferents activitats. Podem completar tot allò que quedi una mica fora dels "grans temes" amb tallers de sabers i habilitats concretes. Tant és, l'equip docent ho decidirà i mai la metodologia ens ha d'impedir fer el que volem fer. Manem nosaltres, no el mètode! Els temes poden ser centres d'interès transversals ("La revolució industrial") o sabers més concrets ("La geometria plana", que es pot treballar molt bé titulant la cosa com a "Mosaics" si volem defugir de termes com "geometria", que entre tots hem fet odiar... tot i que jo en reivindico la rehabilitació!).

No és més efectiu que l'alumne estigui centrat en una, dues, tres, quatre ocupacions (com l'elaboració d'un producte, la investigació d'un fenomen complex, el seguiment una narrativa elaborada que el faci viatjar pels sabers que volem que adquireixi...), amb una forma de fer i amb uns interlocutors adults coordinats i coherents, i no en una inconnexa i contradictòria marabunta d'activitats, discursos, persones, estones mortes i avorriment?

No és més enriquidor, professionalment estimulant i personalment agraït centrar-se en un grup d'alumnes, treballar en un equip estable, preocupar-se per educar unes persones, consensuar continguts, dinàmiques i pràctiques, en comptes de centrar-se individualment en la matèria i entrar a aules on no saps què ha passat abans ni què passarà després, on vas venut per conflictes gestats que esclaten sense saber per què, amb alumnes desmotivats, desorientats i, en el millor dels casos, adaptats a una mecànica absurda i canviant?

Recursos? Sí, si us plau. Doneu-me menys hores lectives, més hores de coordinació i treball en equip amb els companys, hores de suport per ajudar com a experts en els nostres temes d'expertesa altres equips docents, grups més petits i formació docent de qualitat continuada i gratuïta. Tot això, per fer el que he dit abans! No per preparar més tranquil·lament els mateixos temes/exercicis/exàmens de sempre, amb la mateixa solitud de sempre, amb la mateixa desconnexió de sempre, abans d'apuntar-se al curset de pacotilla de sempre i després de la improductiva reunió del-que-sigui de sempre.

Jo ho veig possible! Menys burocràcia, menys estructura carcerària/industrial, menys timbres. Més persones responsabilitzant-se d'ajudar a aprendre a altres persones, a accedir a la cultura.

9 comentaris:

  1. 1) Això que dius que han d'afrontar els alumnes cada dia, aquests sis reptes "inconnexos", ho hem fet tota la vida i no ens ha passat res. Veure-ho com a avorriment, tedi, desconnexió... és subestimar el valor intrínsec que té el coneixement. A u el poden motivar més uns coneixements que uns altres, però aquesta paròdia del que passa als instituts no s'aguanta per enlloc.
    2) Prens per imbècils els alumnes que no són capaços de veure connexions entre el que fan. Cada aspecte de la realitat té una lògica pròpia, cada disciplina té una manera única d'abordar la realitat, amb uns postulats determinats i una manera pròpia d'investigar i treballar. Amagar això als estudiants per fer-los l'estada a l'institut més "interessant" és vetar-los l'accés al coneixement científic i rigorós.
    3)Per accedir a un nivell de coneixement superior cal estructurar els continguts propis de cada matèria degudament. NO s'arriba a entendre Kant si prèviament no s'ha passat per una sèrie de passos i coneixements previs, també complexos; no es poden entendre les causes de la 2a Guerra Mundial si abans no s'han treballat una sèrie de temes complexos. El treball per projectes, "transversals", no permeten aquesta estructuració.
    4) El treball per projectes no és un mètode per accedir al saber, sinó al saber fer. En els projectes, allò important és el com es treballa, no què es treballa. Per això són definits per molts teòrics com la metodologia que el neoliberalisme precisa de l'escola: no ens volen ben formats ni cultes, ens volen ben entrenats en unes destreses que el món de treball - precari, canviant, explotador- demandarà als futurs treballadors/consumidors.
    5) L'escola no ha de proporcionar que els alumnes treballen "els seus interessos". Ha de crear interessos nous, però per damunt de tot, ha de transmetre uns coneixements necessaris per entendre el món que vivim. Sense aquests coneixements continuarem culpant al moro d'atemptats com els de Barcelona o sentint-nos privilegiats per tenir una feina pagada amb 800 euros al mes.
    6) Trobo a faltar un aspecte clau en la teva proposta d'escola "ideal": la igualtat d'oportunitats. Igualtat que ha de començar per l'extensió de l'escola pública per a tothom compensant les desigualtats de base. El principal problema de la nostra escola no és aquest avorriment fictici que descrius, sinó el fet que vivim en una escola segregadora i sectària. La pública està quedant com a subsidiària, sovint els col·legis públics són guetos d'immigració i classes desfavorides, mentre que les escoles públiques xaxiguais (Escola Nova 21), les privades-concertades i les privades han creat els seus propis filtres per tal que accedeixi l'alumnat de classes benestants. Aquest és el principal problema de l'escola. Ja està bé d'aquests discursos edulcorats de bonances pedagògiques, perquè hi ha un problema molt gros que s'anomena exclusió social, que és la font de la major part dels nostre problemes. I aquest pedagogisme "innovador" s'ha posat al servei de l'exclusió.
    7) Sabies que això que proposes són directrius ni més ni menys que d'organismes com l'OCDE, el Banc Mundial o l'FMI? Directrius que es van començar a gestar als anys 30 amb Dewey, van tenir una nova onada en acabar la 2a Guerra Mundial i als anys 70. Llavors no van aconseguir calar: es van abandonar o per les pressions de la mateixa classe obrera que veia vetat el seu accès al coneixement, bé per l'evidència d'uns resultats desastrosos. Ara, amb aquesta innovacionitis i la dinàmica neoliberal, han trobat les portes obertes. L'escola al servei de l'alumne, de la societat, diuen. En realitat, estem posant-la al servei del tipus de persona que demanda el capital.
    8) Ja sé que no em publicaràs la reflexió. Però estic fart que parodien la meva, nostra, feina.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola! Crec que has llegit el meu text amb molts prejudicis. Només dir-te que estic totalment d'acord que s'han d'estructurar els continguts propis de cada disciplina, que els alumnes han d'anar més allà dels seus interessos, també comparteixo el que dius de la igualtat d'oportunitats i la meva aposta per la pública. Em pots creure quan dic que no m'he inspirat en la OCDE o l'FMI sino en el que jo crec que m'hauria anat bé i el que jo crec que seria bo per aconseguir moltes de les coses que reclames? Potser m'equivoco o potser t'estas fent una composició del que proposo que no és ben bé el que proposo. I també et voldria dir que m'ha ofès això de que no publicaré la teva reflexió. Potser em coneixes? Jo no sé si et conec, benvolgut "anònim". Salutacions cordials.

      Elimina
  2. No t'hi has inspirat, però t'hi has inspirat en els discursos que s'hi inspiren i que es propalen des de les anomenades Facultats de Ciències de l'Educació creades per a aquesta finalitat. Porten anys i panys ametrallant-nos amb els mateixos discursos i propostes com per a què me les intentes vendre com originals.
    D'altra banda, el meu dubte ve pel fet que l'altre dia vaig intentar de publicar un comentari diverses vegades i no apareixia ni apareix. Segurament va deure's a una incidència informàtica. Disculpes!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Disculpes acceptades. És clar, tots ens inspirem en alguna cosa, no som impermeables als discursos que ens envolten. Jo intento ser crítica i obeir a les meves conviccions, però qui és lliure d'influències? En tot cas crec que en la teva resposta has inclòs moltes coses del que tu penses, que no estan relacionades amb el que jo dic (per exemple, tota la part de l'explicació púbica-privada, que està molt bé, però no lliga amb res del que he dit al meu text). M'agradaria, ja que estas disposat (o disposada) a debatre, que tornessis a mirar-t'ho amb uns altres ulls. Per exemple la part on reclamo autèntics experts per ajudar els equips docents (crec en el valor de l'expertesa en cada disciplina), la part on parlo d'abolir la matèria (però no les disciplines). O quan explico que no rebutjo cap metodologia (jo estic a favor de les classes magistrals!). El que vull dir és que ens hem fet una composició mental del que són mestres "tradicionals" i mestres "innovadors" i quan classifiquem a algú en una de les dues categories suposem tota una sèrie de coses sobre ell que no són certes. Et convido a llegir la traducció que vaig fer d'un article de Philippe Meirieu "els 7 malentesos de l'escola nova". També et demano que si ara em fas una repassada del blog no siguis molt dur (o dura) amb articles antics. Tots anem aprenent i evolucionant. Salutacions cordials.

      Elimina
  3. D'acord. D'altra banda, crec que caiguem en contrasentits o jocs de paraules difícils de dur a la pràctica. ¿Abolir matèries però no disciplines? Crec que de vegades caiguem en debats absurds sobre plantejaments gairebé abstractes i ideològics allunyats de les aules.
    Sí, estic crispat de tant de pedagoguet i pedagogueta. Però sobretot, de tanta paròdia: es forma una imatge de l'escola que en realitat no existeix i que només busca justificar els discursos que vénen a continuació. Qui és avui "tradicional"? Què és això d'escola "tradicional"? Només una paròdia que la pedagogia necessita per justificar-se. Perquè tothom, pràcticament tothom -i no acceptaré mai l'excepció com a paradigma- intenta fer el possible i prendre idees d'on pot per fer que els seus alumnes aprenguin. Però també hi ha molt d'innovador solt que malgrat que la realitat li doni una bufetada i una altra, prefereix posar per davant les seves idees que no una pràctica docent assenyada i adaptada al context. I sovint ho fa perquè el discurs amaga les poques ganes de fer feina.
    També hem de ser molt cauts amb allò que ens venen! Entre les teves escoles innovadores n'expliques alguna que conec de prop i, com diuen els castellans, "del dicho al trecho, hay un buen trecho". Per això dic, que vivim molt de la imatge, dels discursos, del "producte" i tendim a deixar de banda allò que realment paga la pena de la nostra feina.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estic molt d'acord en gairebé tot el que dius. Fins i tot en el que dius de les "meves escoles innovadores", (que no són "meves"). Però no estic d'acord, entre altres coses, en que el discurs de l'innovador amagui les poques ganes de fer feina. Siguin els resultats bons o no, els que de debò estan portant coses a l'aula (no parlo dels que només fan discurs) estan sobrepassats de feina. Sobre les etiquetes, hi ha molta paròdia per totes bandes. Tu assenyales amb raó que "l'escola tradicional" és una parodia injusta i que no descriu amb precisió el que fa molta gent que s'hi enquadra (o que l'hi enquadren). Però també amb "escola innovadora" es fa paròdia i es barregen ocurrències i operacions de màrqueting buides (que n'hi ha) amb intents honestos d'aconseguir exactament el mateix que dius que persegueixes. Les paròdies i caricatures volen en totes direccions.

      Elimina
  4. Totalment d'acord. Però creu-me que he vist les poques ganes de fer feina amagades darrere dels discursos. Amb això no pretenc posar al mateix sac tots els innovadors, perquè jo mateix considero que cada dia s'innova a l'aula, al marge de les etiquetes imposades. Si no fos així, no podríem sobreviure!

    ResponElimina
    Respostes
    1. I jo he vist les poques ganes de fer feina darrera discursos contraris a qualsevol canvi; i sene fer cap mena de discurs, només comentaris despectius devant de qualsevol proposta.

      Elimina
  5. Un "premi" per als docents que un fan bé i un "càstig" per als que no ho fan estaria bé. Per què ens fa tanta por demanar l'opinió als alumnes? A la Universitat ho fan: un % del sou ve de les enquestes dels alumnes. Si et desvies un 20% de la mitjana cobres més o no cobres la part de docència.

    Jo afegiria que els alumnes poguessin triar anar, *** voluntàriament ***, a les assignatures que volguessin. Per què no tenir alumnes interessats en allò. Potser si estàs interessat en l'Antàrtida no hi ha molt de Matemàtic en això perquè vols saber només les espècies que hi ha. A la criptografia no crec que hi hagi molt de català,.... m'entens?

    Una abraçada,
    Xavier

    PS: Llegeix "Schools on trial" Hi ha escoles que donen poder als alumnes.

    ResponElimina