Quina metodologia és la bona?

Fa alguns dies vaig fer aquest tuit:
Estic pensant a fer un post: "La trampa del treball per projectes". Perquè estic al 100% amb el treball per projectes, però fet de qualsevol manera penso que és millor no fer-lo. L'estratègia no és anar canviant de metodologia sinó aplicar bé la metodologia triada.

Seguit d'aquest altre:
Els criteris per triar metodologia ja seria tot un altre tema. 

Al cap d'una estona un amic em va escriure dient-me:

"Els criteris per triar metodologia ja seria tot un altre tema". Aquest ÉS el tema.

I va afegir:
La disfunció entre propòsit d'aprenentatge i metodologia és un dels grans problemes de la mala execució de les metodologies... ABP o el que calgui: treball cooperatiu, instrucció directa, habilitats de pensament, feedback formatiu... El què aprendre i el com aprendre són un sistema complex, no dues variables independents... 

Em va animar a fer el post que acabava d'anunciar que faria (però que jo no m'havia pres com un compromís real) i tot i que, la veritat, no en sé prou per dir quina metodologia va bé per ensenyar què, sí que m'animo a escriure unes reflexions sobre tot plegat.

Començaré per alguns principis bàsics (segons jo mateixa):

1. La feina del docent és crear situacions que posin l'alumne en contacte amb noves idees i situacions. 
2. Aquestes situacions han de generar aprenentatge. 
3. Per generar aprenentatge, s'han de proposar tasques que activin l'alumne. 
4. L'activitat ha de ser mental, independentment de si hi ha o no activitat manual. 
5. Aquesta activitat mental ha de permetre: recuperar coneixements ja coneguts, integrar els nous coneixements en una estructura amb significat, recuperar-los novament - amb un temps entremig - per ajudar a fixar-los. 

Qualsevol metodologia que triem ha de tenir en compte aquests principis. Si triem aplicar ABP, també.

Quins són els elements essencials d'un bon projecte i per què tenen relació amb els principis anteriors?

1. Un repte: activa l'alumne, l'obliga a fer i no només a dir, si vol resoldre el repte. 
2. Investigació sostinguda en el temps: l'obliga a recuperar coneixements coneguts i lligar-los amb els nous. Una cerca a google d'una dada que es presenta com a resposta immediata no genera aprenentatge. 
3. Autenticitat: la realitat és complexa i mai es resolen els problemes autèntics amb accions mecàniques i trivials. Novament, obliga a connectar idees. 
4. Donar veu i vot a l'estudiant: la presa de decisions és una activitat mental que requereix la consideració de diferents factors i la connexió d'idees. Donar veu i vot implica responsabilitzar l'alumne, no hem de fomentar la presa de decisions basada en el primer que em passa pel cap. 
5. Reflexió, crítica i revisió: més connexions mentals, multiplicades per la interacció amb els altres. 
6. Producte públic: és un element motivador però també obliga a tornar a recuperar allò que s'ha après per presentar-ho. 

Si un projecte es limita a activitats de "cerca d'informació", si no inclou reflexió, si allò que es fa és purament manual o mecànic, si en acabar l'alumne no sap explicar què ha après, si només hem cremat unes etapes i hem fabricat un producte físic sense significat real... no és un projecte, no és aprenentatge.

L'objectiu de l'ABP no és motivar els alumnes i que s'ho passin bé i es diverteixin i els agradi venir a classe. És que aprenguin millor, i que aprenguin unes certes coses. Potser no les mateixes que amb una altra metodologia, i això és molt important tenir-ho clar.

Per tant, en un ABP de qualitat hi haurà esforç i hi haurà raonament, i no serà el moment de relaxar la ment i anar fent treballs manuals sense saber ben bé per quin motiu, no serà el moment de bolcar la viquipèdia a un powerpoint. Si permetem això, si ho donem per bo perquè "almenys fan alguna cosa", és una estafa educativa.

Però també és una estafa educativa si intentem encabir en un projecte aprenentatges que es farien millor d'una altra manera, convertint el projecte en un Frankenstein de coses inconnexes, fent que es perdi un dels elements més potents d'ABP: el context significatiu.

No podem arribar a l'ABP fugint de coses que no ens funcionen. Ni podem arribar a l'ABP perquè és el que ara es porta.  Hi ha altres metodologies que també funcionen, si les apliquem bé.

L'ABP no és un recurs desesperat ni una moda, és una manera d'aprendre on no només aprenem de manera diferent sinó que també aprenem coses diferents.

La nostra obligació com a docents és:

1. Pensar què volem ensenyar i quina és la manera més adient de fer-ho perquè els alumnes ho aprenguin (el què i el com). 
2. Un cop triada la metodologia, aplicar-la bé. 
3. Si no funciona, demanar-nos: no era la metodologia adient o l'he d'implementar millor? Em dóna la sensació de que sovint, quan es valora una metodologia, no es té prou en compte si s'ha aplicat correctament i es treuen conclusions sobre la seva efectivitat en base a una mala execució. O, el que és pitjor, tenim tal adhesió a la metodologia que no ens plantegem si és l'adient o si ho estem fent correctament.
4. (aquest hauria de ser el punt 0) Formar-nos, aprendre com aprenen els nostres alumnes. Perquè, no ho oblidem, el centre de tot és l'alumne, i l'objectiu que mai hem de perdre de vista és el propòsit de l'escola (que no és mai l'aplicació d'una metodologia o una altra).

Això ens hauria de fer replantejar si tot el que fem per projectes ho hauriem de fer "per projectes" però - oh!, detractors de la innovació i de les "modes educatives" - també hauria de posar en qüestió qualsevol altra pràctica. És la teva classe magistral la manera adient perquè els alumnes aprenguin? Encara diria més: estàs segur de que el que aprenen és el que han d'aprendre? I si després de pensar-hi encara creus que sí, que el què i el com són els que han de ser, pregunta't: ho estàs executant de manera correcta i aplicant tot allò que sabem sobre com aprenen els alumnes?

Revisem la nostra pràctica. Revisem també el nostre propòsit i, per sota de tot, les nostres creences. No donem res per fet.