Utopia o realitat
Una utopia és una realitat inabastable que sempre és a l'horitzó i que, per qui la imagina, porta associada una bondat intrínseca que faria l'existència humana molt millor. El que per alguns són utopies per altres poden ser distopies, i com que mai arribem a viure en ella, hi bolquem els nostres prejudicis, de manera que fins i tot els que la busquen no poden estar segurs de si la utopia és completament compartida.
Un sistema educatiu està pensat per contribuir al model de societat considerat més adient per qui té el poder de configurar-lo, bé sigui la ciutadania mitjançant els mecanismes de representació i participació dels que disposa, sempre ancorada pel costum, bé sigui una elit que de manera simulada o oberta, es reserva el dret de decidir per tots i, normalment, en el seu propi benefici. És aquest un terreny fèrtil per la utopia, però un camp de batalla enormement confús.
Si les polítiques educatives contribueixen o no a configurar de manera efectiva aquest sistema educatiu, i si aquest sistema educatiu realment contribueix al model de societat que es proposa o, fins i tot, si el model oficialment proposat és el que en realitat es busca, són qüestions difícils de resoldre. I més difícil ho és quan a l'edifici de la institució escolar s'aixopluguen agents amb objectius diferents, de vegades incompatibles. Hi ha el que desitja perpetuar les desigualtats presents i també hi és el que les vol combatre, i entre aquests, es camufla el que només pensa en interessos personals. El més confús és que tot sovint es teixeixen aliances entre agents amb un discurs aparentment semblant, però ànima oposada, que confonen significats i barregen instruments. En aquesta batalla confusa, on un pot acabar enfangat fins a les orelles, hi ha encara un matís important entre els que van a contracorrent: uns volen millorar l'edifici i altres volen enderrocar-lo i bastir-ne un de nou. No és fàcil treure'n l'aigua clara, ni del discurs ni dels fets.
Tot i que he fet meva la frase "els discursos no ens salvaran" i he assumit que tot està dit i que ara el que cal és fer-ho, potser entre el dir i el fer hauríem de desembullar el fil per saber quina és la nostra utopia. No espero res de certs agents interessats a externalitzar les culpes de tot el que no funciona, a defensar que el passat sempre ha estat millor i a mantenir un estatus basat en exigir als altres el que ells no fan. Amb aquests no hi compto i no hi perdré el temps, però m'agradaria poder compartir significats que contribuïssin a diàlegs fructífers amb els que no es conformen amb el que tenim i estan disposats a actuar.
La meva utopia és aquesta: una escola fonamentada en les relacions humanes i els vincles de confiança, on l'aprenentatge no sigui un mercadeig entre desconeguts - submissió a canvi d'acreditació - sinó un autèntic plaer. Posant preventivament l'escut davant de la previsible indignació dels defensors de la "cultura de l'esforç", diré que no hi ha ningú que s'esforci tant com per allò que estima. Jo vull que tots - alumnat i docents - s'estimin l'aprenentatge, s'estimin el món on viuen amb tota la seva diversitat, i sentin que val la pena participar en la construcció d'una comunitat de persones lliures i solidàries, fonamentada en el principi de justícia. Vull una escola amb menys cinisme i més sensibilitat. Una escola d'acollida que no expulsi els més febles - i també els no tan febles - cap a la manipulació mediàtica, la passivitat i l'alienació que ofereixen una fàcil i falsa protecció davant una vida sense sentit. En definitiva, una escola de l'optimisme, de la paraula, de l'acció. També de la tenacitat per mantenir-se dempeus en un món que aparentment s'enfonsa i amb el qual alguns esperen, cofois, que siguem arrossegats al silenci i a la irrellevància.
Aquesta és la meva utopia, que no serà mai remotament propera si no som multitud els que hi creiem, perquè els canvis que cal fer són enormes, alguns d'ells estructurals, altres de mentalitat i, la veritat, no crec que en el temps que em queda de feina ho pugui veure. El que sí que m'agradaria és poder contribuir-hi amb alguna cosa útil, tant en el discurs com en l'acció, per deixar de cremar-me en batalles estèrils: aquest és el meu propòsit, en el món real.
Crèdit de la imatge: Fotografia de Faris Mohammed.
