Aquest serà un text breu.
Breu, perquè no hi ha molt a dir, perquè ja està tot dit.
Breu, en un intent segurament destinat al fracàs, de tornar a dir d’una manera planera el que ja està dit de mil maneres.
Un amic m’ha fet notar que en molts escrits “antipedagògics” o, com dirien potser els seus autors, “antipedagogistes”, es fonamenta tota l’argumentació en un principi molt senzill: tot el que surti d’una concepció “tradicional” de l’aprenentatge és pedagogia no directiva. Jo ho concretaria en termes més planers: tot el que no és “l’ensenyament de tota la vida” és un campi qui pugui. Un abandonament de l’alumnat a la seva sort. I potser es basen en alguna cosa que no és del tot mentida. M’explicaré.
“L’ensenyament de tota la vida” no és un concepte ben definit i segurament es pot entendre de moltes maneres. Crec, però, que existeixen dues formes que poden englobar tota la resta:
D’una banda, tenim la pedagogia tradicional, centrada en l’exposició d’uns continguts, en la confiança que aquesta simple exposició provocarà, per una mena d’osmosi, una interiorització per part de l’alumnat. Per assegurar que s’assimilin els continguts, aquesta pedagogia afegeix a les explicacions una sèrie d’activitats destinades a reforçar el procés de memorització de conceptes i procediments. És una pedagogia del “sempre s’ha fet així”, de la intuïció no cultivada, del sentit comú menys reflexiu.
De l’altra banda, va existir una pedagogia més “científica”, amb una concepció positivista, centrada en el que és observable i mesurable, que proposava un enfocament conductista. Els coneixements havien de ser fragmentats i seqüenciats, i la mesura de l’assoliment de la conducta desitjada esdevenia indicador d’èxit educatiu. Aquesta segona concepció, coneguda com a pedagogia per objectius, pedagogia del control o mastery learning, va tenir el seu moment daurat als anys 60 i va decaure amb la introducció de les idees constructivistes. Aquesta pedagogia, suposadament enterrada i oblidada, em ressona en aquest revival de l’obsessió per la mesura (quantitativa), els tests estandaritzats i l’exigència d’evidències científiques en educació (un tipus d'evidències molt concret i discutible).
Tenim, per tant, una primera pedagogia tradicional, basada en el sentit comú i en la manca de reflexió, i una segona, ancorada en un antiquat positivisme naïf i infiltrada per tècniques de gestió empresarial. Entre aquestes dues pedagogies i el dia d’avui hi ha hagut un segle, fèrtil en reflexió pedagògica i en recerca en molts camps del complex món educatiu, que no podem obviar, però que sembla que molta gent s’entesta a menysprear.
Em sorprèn que la pedagogia “de tota la vida”, que va sorgir per nodrir de treballadors lletrats la maquinària dels aleshores moderns estats nació i un món capitalista en expansió, sigui defensada com a sant graal de l’educació, al qual hem de retornar, i que ens salvarà de la decadència que assola l’escola avui. Com pot haver passat això?
Doncs jo faig una hipòtesi i proposo una resposta. Aquest segle, que ha estat tan fèrtil, ha generat tones de literatura i unes quantes experiències, ha impactat l’acadèmia i, fins i tot, la llei, però gairebé gens l’aula. I mentre això passava, el món canviava dramàticament. Les escasses eines de la pedagogia tradicional, una pedagogia en bolquers, es tornaven inoperants per donar resposta a l’escolarització general d’una població immersa, a més, en una enorme revolució tecnològica i social. I s’advertia: hem de canviar! I s’ha intentat canviar, però sense formació ni mitjans. Alguns s’han aferrat a allò que coneixien i uns pocs han abandonat les pobres eines de la pedagogia tradicional per adoptar… què?
Amb les humils (i força inoperants) eines de sempre o sense elles, què ha quedat? El campi qui pugui. Un campi qui pugui que, de manera malintencionada o simplement per ignorància, s’ha identificat amb “pedagogies no directives” i, agafant la part pel tot, aquestes s’han pres com a paradigma de tot allò que no és estrictament tradicional. En una volta de campana definitiva, s’ha identificat la manca de pedagogia amb la pedagogia, se li ha dit pedagogisme, et voilà! Aquí tenim el discurs reaccionari, demanant rigor des de la ignorància, exigint respecte als sabers des del menyspreu als més valuosos sabers professionals.
El punt de partida, sobre el qual s’edifica tot l’edifici de l’antipedagogisme, és la certesa que no anem bé. Això ho comparteixo, no anem gens bé. El problema és la recepta per solucionar el problema. Allà on l’antipedagogisme demana enterrar un segle de pedagogia, jo demano baixar-la del pedestal, llegir-la, criticar-la, enriquir-la, aplicar-la. Jo demano professionalitzar la docència, dotar-la d’eines, empoderar el docent, obrir-li la porta als sabers professionals que ja existeixen i als que s’han de construir.
No podem continuar entrant a les aules desarmats, o armats amb unes eines de joguina. Està tot dit i escrit! Llegim-ho! Posem-ho en pràctica! Debatem-ho! Millorem-ho! Aprenem junts a crear autèntics dispositius didàctics! Investiguem sobre l’aprenentatge! Compartim els nostres propòsits i revisem-los! I, sobretot, deixem de comprar discursos rancis on no hi ha un bri d’esperança, cap crida a l’acció constructiva ni cap proposta que no sigui tornar a un passat que mai va existir.
Al final, el text no ha estat tan breu. Espero que, com a mínim, no hagi resultat massa confús.