.jpg)
Guió de la meva intervenció a “El paper dels docents per facilitar l’aprenentatge”. 3a conversa polièdrica organitzada per l’IDP UB i l’ICE-UAB.
- El que aprèn és l’alumne, la tasca del docent és crear les condicions perquè aquest aprenentatge es produeixi.
- “Jo explico però ells… aprenen?” (Michel Saint-Onge)
- Cal proporcionar experiències que facin pensar. No es tracta de limitar-se a ”explicar i entrenar”.
- El docent ha de ser creador de situacions d’aprenentatge.
- L’aprenentatge ha de ser actiu, social, personalitzat. Ha d’incloure l’aprenentatge de la convivència. Tot l’alumnat pot aprendre, els docents aprenen.
- Cal entendre com aprenem, aprofitant el que diu la recerca.
- No podem esperar receptes, hem de desenvolupar el nostre criteri professional. Pensament crític.
- La recerca no ens diu QUÈ hem d’ensenyar ni PER A QUÈ.
- No hem de perdre de vista el propòsit educatiu.
- Hem de tenir present l’ética professional (que ens permet “identificar i delimitar les nostres responsabilitats professionals”). Perrenoud les recull al seu llibre “Diez nuevas competencias para enseñar” (“nuevas” de fa 30 anys).
- De les 10 competències en destaco les 4 primeres relacionades amb:
- La creació de dispositius didàctics per la construcció del coneixement a partir de les representacions de l’alumnat, fent servir l’error com a eina per aprendre.
- Avaluació formativa.
- Inclusió.
- Personalització i sentit.
- Segons Hargreaves i Fullan (Capital professional), la professió docent no és simplement una tasca simple amb dificultat de gestió emocional sinó una tasca complexa i difícil, que requereix una formació d’alt nivell i extensa en el temps.
- La tasca docent es perfecciona mitjançant formació continuada.
- Implica tenir un criteri documentat per les evidències i l’experiència.
- És un assoliment i una responsabilitat col·lectiva.
- Requereix una pràctica reflexiva.
- Destaco la importància dels ICE/IDP, CRP i altres institucions.
- És imprescindible la connexió amb la feina del dia a dia a l’aula, l’acompanyament, l’aprenentatge amb els companys…
- Cal un canvi: d’una formació que “cau de dalt”, que “t’explica”, a una que et fa reflexionar, que connecta amb el que ja saps, que fomenta la nostra autonomia com aprenents, que connecta la teoria i la recerca amb la pràctica.
- Els docents i els alumnes aprenen de la mateixa manera.
Sobre professionalització docent
Estem en una disjuntiva i tot apunta que, fugint dels errors del passat, en comptes d’aprendre d’ells, mirarem d’esborrar-los per entrar en una regressió que convertirà la professió en un ofici definitivament degradat. Fa dècades que la solució és sobre la taula, però no ens la prenem seriosament.
Hi ha textos de Meirieu, Perrenoud i altres autors que des de fa dècades parlen de professionalització docent: Recerca-acció, pràctica reflexiva…
Cal temps i confiança, recursos professionals, foment del treball-aprenentatge en equip, grups de treball i discussió, observació entre iguals…
Per fer-ho cal alhora lideratge pedagògic i una pràctica democràtica de participació i responsabilització, per anar construint una identitat professional basada en el servei, la cooperació, i la millora del criteri professional. Un ambient de treball on es respiri aprenentatge i cura del benestar.
Si no ho aconseguim, crec que tot l’esforç de detecció de problemes i d’inversió en recursos formatius serà poc productiu. Però aquest lideratge i predisposició només pot sorgir dins dels centres. Cal fer-ho possible i no ho serà mentre les urgències siguin un tsunami que no deixa ni pensar.
Sobre les preguntes que s’han de fer els docents
Com a docents necessitem saber:
- Què volem que aprenguin? (sabers i competències)
- Com ho farem per ajudar que ho aprenguin? (metodologies, dispositus didàctics, gestió d’aula)
- Per a què volem que ho aprenguin? (propòsit)
Fem-nos les preguntes i busquem respostes autèntiques, no llocs comuns.
Si, a més, ens fem les preguntes en equip, documentem allò que ens proposem, avaluem el resultat de la nostra tasca, llegim i aprenem per poder reflexionar-hi amb fonamentació, i tornem a l’acció, millorarem com a professionals i n’estarem més satisfets.
Una de les tasques més importants d’un equip directiu és proporcionar l’estructura organitzativa, el temps de reflexió i els incentius perquè això sigui possible. Tots els agents -interns i externs- que impacten sobre el centre educatiu han d’afavorir-ho (i mai entorpir-ho).
Sobre qualificació
La qualificació és un enorme obstacle per un aprenentatge profund i significatiu. En canvi, un aprenentatge sense sentit només pot aguantar-se amb premi/càstig. Les qualificacions són fonamentals en aquest model.
Però per què són perjudicials les qualificacions?
Principalment perquè conviden el docent a treballar centrant-se en allò fàcil de qualificar. I això és una tragèdia.
A més, fan que l’alumne intenti maximitzar la nota minimitzant esforç i ignori feedback valuós. Se centra el que te valor!
El problema és que les qualificacions són un element central en la imatge social compartida (també pels docents) del que és la tasca docent. I una exigència de l’administració.
Aprendre a avaluar i a donar sentit a l’aprenentatge mentre es conviu amb una estructura hostil és molt difícil.
Sobre les pràctiques docents i el seu sentit. Més sobre la necessitat de professionalització.
Aprenentatge globalitzat no és dir “farem juntes les matèries de tal, tal i tal” i intentar ficar-hi amb calçador una mica de cada. És buscar un repte, qüestió o pregunta i posar en joc totes les disciplines que demana la situació.
Sense autenticitat es perd el sentit. I el sentit és clau.
Contextualitzar una situació d’aprenentatge no és “decorar-la” afegint palla per simular autenticitat.
Aprenentatge actiu no és fer una maqueta d’una piràmide per tancar el tema de l’edat antiga.
Ens hem de preguntar el sentit del que fem com a docents. Per a què serveix?
Necessitem urgentment un replantejament del que fem des d’una òptica professional que ens permeti analitzar si el que fem té un sentit o és una inèrcia que imita l’aparença d’alguna cosa que no estem fent en realitat. Però això no només afecta l’aprenentatge globalitzat, actiu i contextualitzat…
Podem observar també altres pràctiques d’aula habituals que no s’esforcen per integrar aquests conceptes i demanar-nos quin sentit te la successió (lectura de text-bateria de preguntes), o (explicació de procediment-pràctica mecànica). Interroguem-nos sobre quin aprenentatge genera tot això.
Crear dispositius didàctics i portar-los a l’aula (siguin creats per nosaltres o per altres) és una tasca complexa que requereix uns coneixements professionals que ja existeixen -als quals hem de poder accedir-, i un procés de reflexió i avaluació constant.
La docència és una professió que, com totes, s’ha d’aprendre, i no s’aprèn per sentit comú i intuïció, ni amb formacions fetes des del desconeixement dels mecanismes de l’aprenentatge.
Fins que això no s’entengui, des dels equips docents fins les administracions educatives, poc millorarà a l’aula.
Sobre recerca educativa
La recerca educativa (de diverses disciplines i modalitats) hauria de ser un dels elements fonamentals de la caixa d’eines del docent.
El docent hauria de poder accedir als resultats de la recerca i, aplicant el seu criteri professional, decidir com ho incorpora a la seva pràctica. Hauria de poder, també, reflexionar sobre el que n’ha resultat i prendre noves decisions. 👇
El docent, també, hauria de poder detectar noves oportunitats per la recerca i, fins i tot, tenir l’ocasió de participar-hi col·laborant amb més o menys implicació amb la universitat i els investigadors.
Per fer-ho, haurien d’estar contemplats en la seva formació inicial i continuada els sabers i competències professionals per fer servir aquesta caixa d’eines. Perspectiva històrica, estat de l’art, aproximació (encara que no necessàriament expertesa) a la recerca educativa…
Això, com a docent, em sembla a dia d’avui una utopia; però una utopia cap a la que cal caminar, començant per una revisió en profunditat de la nostra formació, amb l’objectiu d’empoderar-nos i dotar-nos d’un criteri professional encara més sòlid.
Els docents que no siguin alhora investigadors no podran, segurament, acabar de copsar tota la complexitat del procés investigador, d’igual manera que els investigadors que no siguin docents tindran limitacions per fer-se una composició fidel del que es viu a l’aula a segons quina etapa educativa.
Això, però, no ha de ser obstacle per una col·laboració productiva, imprescindible si es vol millorar la qualitat de l’educació per una banda, i dotar de sentit la tasca de l’investigador, per l’altra. Una col·laboració lleial sense jerarquies ni suspicàcies, des del lloc professional de cadascú.
El que em sembla perillós és renunciar a la millora de la formació docent i, en canvi, dedicar tots els esforços a una institució que informi els docents de les evidències. Unes evidències que no podrem destriar, presentades sota una lògica jeràrquica d’autoritat científica.
Estem en una cruïlla i hem de triar camí. Un és força més car que l’altre, hem de tenir molts arguments i una forta convicció si esperem que tingui cap oportunitat de ser caminat. Jo estic a favor de la professionalització (via formació i reflexió), el compromís ètic i l’empoderament docent.
Sobre els centres educatius com a centres de formació i recerca
Seria bonic que els centres fossin de debò, tots, centres de formació i recerca educativa. Que hi hagués temps i estructura per a fer-ho dins la jornada laboral. I perquè fos real i no només una declaració d’intencions portés associats recursos i una figura dins el centre que tingués alliberades hores per fer una tasca de coordinació i planificació de tots aquests aspectes, en coordinació amb l’equip directiu i alineat amb el projecte i els objectius del centre, consensuats i compartits amb el claustre.
El que imagino no són “cursos” aka “formacions” sinó una pràctica reflexiva, un aprenentatge per isomorfisme, un brutalisme educatiu (copyright Jordi Domènech), en fi, un desenvolupament i formació del judici professional real, en col·lectiu. (Sense perjudici de formacions individuals voluntàries.)
I per fer xarxa i compartir recursos, a això acompanyarien els CRPs, en contacte directe amb aquesta figura interna de cada centre. Aportant recursos, assessorant, dinamitzant xarxes emergents responent a les necessitats dels docents de la zona. Àgil, efectiu, útil.
I els CRP, per estar en contacte amb la recerca i la universitat, tindrien un pla de treball i una feina conjunta habitual amb els ICEs o IDPs. I tot fluiria de manera orgànica, natural i fàcil en aquesta espais de treball. Des del departament universitari fins a l’aula i de tornada. No seria bonic?