dijous, 25 d’abril de 2013

Flipped Learning: la classe al revés


Classe tradicional: El professor explica a la pissarra, després posa deures que s'han d'acabar a casa, la següent classe comença corregint o recollint els deures i tot seguit el professor fa la següent explicació. Resultat: el professor consumeix la major part de les seves hores amb els alumnes parlant sense interaccionar amb ells, i els alumnes fan la major part del treball sols.

El model de Flipped Learning, que s'ha posat en pràctica als EEUU i a alguns països del nord d'Europa des de fa alguns anys amb excel·lents resultats, consisteix en la senzilla però revolucionaria idea de deixar les explicacions per casa (a través de vídeos breus, que l'alumne pot veure on, quan i totes les vegades que vulgui) i fer les activitats a la classe, on el professor pot maximitzar el temps d'atenció als alumnes.




Aquest canvi d'ubicació entre explicacions/activitats porta, inevitablement, a canvis metodològics i en l'actitud i interès dels alumnes, i obre la porta a altres innovacions. Pot, fins i tot, convidar a una remodelació dels espais d'aprenentatge.

Més sobre Flipped Learning: 
EleSapiens: Tareas en clase, lecciones en casa: Flipped Learning. 
Innovación Educativa: Qué es Flip Teaching, Flipped Classroom o Clase Inversa.  
Escuela20.com: Flipped Classroom, un nuevo método de enseñanza para cambiar el modelo tradicional de clase.

dimecres, 24 d’abril de 2013

Què és un PLE?



Infografia creada amb easel.ly

          
“El PLE de las personas se configura por los procesos, experiencias y estrategias que el aprendiz puede –y debe– poner en marcha para aprender y, en las actuales condiciones sociales y culturales, está determinado por las posibilidades que las tecnologías abren y potencian. Eso implica que hoy algunos de esos procesos, estrategias y experiencias son nuevos, han surgido de la mano de las nuevas tecnologías de la información y la comunicación, pero implica también que es deseable que sean utilizados frecuentemente y que sirvan para enriquecer la manera en la que aprenden las personas tanto de forma individual como con otros.
En el PLE de las personas se integran, además de las experiencias clásicas que configuraban nuestro aprendizaje en la educación formal, las nuevas experiencias a las que nos acercan las herramientas tecnológicas actuales, especialmente las aplicaciones y servicios de la Web 2.0, y los procesos emergentes –individuales y sobre todo colectivos– de dicha ecología del aprendizaje .(...)
[Partes del PLE:]
1) herramientas y estrategias de lectura: las fuentes de información a las que accedo que me ofrecen dicha información en forma de objeto o artefacto (mediatecas);
2) herramientas y estrategias de reflexión: los entornos o servicios en los que puedo transformar la información (sitios donde escribo, comento, analizo, recreo, publico), y
3) herramientas y estrategias de relación: entornos donde me relaciono con otras personas de/con las que aprendo”
Castañeda, L. y Adell, J. (Eds.). (2013). Entornos Personales de Aprendizaje: claves para el ecosistema educativo en red. Alcoy: Marfil. (Pàg 15)



No he volgut, deliberadament, emplenar el gràfic amb noms perquè això pot tapar el que és realment important. Un entorn d'aprenentatge podria no ser tecnològic: la font podrien ser els mestres de l'escola, els llibres de la biblioteca, els diaris, les revistes... Podríem reflexionar en prendre notes al nostre quadern, organitzar retalls de diari, escriure un text sobre el que hem après... Compartiríem la informació en converses, tertúlies, congressos, o publicant els nostres articles. 
La tecnologia ens facilita aquesta tasca, la democratitza, la posa a l'abast de tothom (aquest tothom s'hauria de matisar) i dóna accés a una quantitat d'informació ingent. En el seu moment, també van ser noves tecnologies la impremta, la fotografia, la ràdio, el cinema, la televisió... 

Per això, Castañeda i Adell fan una observació molt important tot just després de l'explicació que us he copiat abans: Cal aprofundir en la part de les estratègies més que en la de les eines.


PLEs a Secundària: Adolescents i autonomia


Al blog e-aprendizaje he trobat aquest vídeo del professor Alejandro Sarbach, on explica la seva visió dels entorns personals d'aprenentatge (PLEs). M'ha semblat clau com ho relaciona amb l'autonomia dels adolescents.




N'he fet una transcripció (no literal) per si algun dia el vídeo desapareix, no perdre el contingut:

Segons Alejandro Sarbach, hi ha dues maneres d'entendre els PLEs:

  • Com a eina de desenvolupament professional.
  • Com a objecte d'aprenentatge dels alumnes.

Però encara es pot fer una altra distinció:

  • Com a suma d'eines tecnològiques.
  • Com a manera d'entendre els aprenentatges.

És aquesta última manera de veure-ho la que és més interessant. 

En la seva experiència, primer es va dedicar a construir el seu propi PLE des de la vessant tecnològica. Desprès va comprendre que això generava condicions per entendre la seva pràctica docent i l'impuls de processos d'aprenentatge amb els alumnes d'una manera diferent.

Ara segueix fent servir el PLE pel seu propi aprenentatge com a docent però el que li preocupa més és com els seus alumnes construeixen el seu PLE, aprenen a fer servir les eines tecnològiques no per l'aprenentatge de la seva assignatura sinó com a eines que poder ser útils al llarg de la seva vida.

És diferent el tema PLE amb universitaris que amb adolescents, que a més estan en un entorn institucional que genera dinàmiques oposades a aquestes orientacions. I aquí arriba a la qüestió fonamental: la noció de PLE lligada a la noció d'autonomia.

Els alumnes estan a l'educació secundària no per motivacions intrínseques sinó per a obtenir l'acreditació que els permeti accedir al món laboral o a altres estudis. 
Els processos d'aprenentatge entesos des de la construcció d'entorns exigeixen un alt nivell d'autonomia, que normalment els adolescents encara no han desenvolupat. 

Per a un professor de secundària impulsar la construcció de PLEs significa, sobre tot, instal·lar com a objecte fonamental d'aprenentatges més que el de les noves tecnologies, la construcció d'aptituds i habilitats que permetin desenvolupar l'autonomia personal en la gestió de l'aprenentatge.

No hi ha cap possibilitat d'aplicar aquestes orientacions mentre el conjunt de motivacions que s'impulsen als aprenentatges a secundària siguin motivacions extrínseques. Els nois han d'estar entusiasmats, han de tenir ganes, han de confiar en les seves possibilitats, per a poder començar a construir entorns personals autònoms.

És freqüent trobar-hi certa resistència a generar processos autònoms. Això fa que el docent es trobi davant un doble repte:

  • Vèncer les seves pròpies limitacions.
  • Impulsar processos de transformació d'actitud per part des alumnes.


A partir d'aquest vídeo he descobert el blog de l'Alejandro Sarbach, Carbonilla, i ja l'he afegit a la llista de blogs a seguir. Segur que en tornaré a parlar.



dimarts, 23 d’abril de 2013

Voleu millorar l'educació? Demoliu les aules!


Aquest és el títol d'un article de l'arquitecte Trung Le, expert en entorns educatius de la firma d'arquitectura Cannon Design i participant en el projecte The Third Teacher+. El terme "the third teacher" deriva de Loris Malaguzzi, que parlava dels tres mestres que tenen els nens: els adults, els iguals i l'entorn físic.
Si seguiu els enllaços als articles de Trung Le i el projecte The Third Teacher+ trobareu molt de material interessant per aprendre i reflexionar sobre la importància de l'entorn d'aprenentatge, però de moment us proposo donar un cop d'ull a aquest vídeo:




dilluns, 22 d’abril de 2013

Escoles Magnet



Què són les magnet schools? 
Les magnet schools americanes són escoles públiques tant de primària com de secundària que es caracteritzen per una forta especialització curricular. Aquesta especialització és el que dóna identitat al centre i el que pretén garantir-ne l’atractiu, el magnetisme i la demanda per part de sectors socialment diversos de població.  
Aquesta proposta d’innovació i especialització es porta a terme en  partenariat amb una institució de referència en un camp de coneixement, ja sigui de l’àmbit públic o privat, com ara museus, centres de recerca, escoles de música o idiomes, entre molts altres. Aquesta institució transfereix coneixement i aporta prestigi al centre educatiu. 
(De la revista Dotze18)


Just després d'escriure en aquest blog l'entrada sobre l'escola magnet HTH dels Estats Units, va sortir la notícia de la presentació d'un projecte de "magnetització" de la fundació Jaume Bofill i el Departament d'Ensenyament amb la col·laboració del MACBA, TV3 i l'Institut de Ciències del Mar. Al Telenotícies del 17 d'abril en parlàven: Les escoles Magnet (vídeo), i aquesta és la nota de premsa de la fundació Jaume Bofill: MAGNET. Aliances per a l'èxit educatiu (pdf)

De seguida em va escriure una persona que segueix aquest blog i que està implicada en un projecte de la Universitat de Girona, que va en la mateixa línia, utilitzant com a força "magnetitzadora" la tecnologia, la ciència i l'art. Aquesta persona em comentava: "crec el concepte "magnet school" està sorgint arreu de manera una mica independent, sobretot en llocs on l'entorn social ho demana". En aquest vídeo es fa una breu presentació d'aquest projecte UdiGital.edu, el projecte TIC TAC:
Un altre projecte en que col·laboren UdiGital.edu és el de l'escola Carme Auguet, del barri del Pont Major de Girona, en un entorn geogràfic privilelgiat i amb unes magnífiques instal·lacions però amb un entorn social deprimit. De com dinamitzar i capgirar la situació sorgeix la idea de "magnetitzar" l'escola. El diari El Punt Avui en parla: Experimenta, juga i aprènTambé podeu veure aquest vídeo on s'explica el projecte de l'escola:





S'haurà de veure la continuitat d'aquests projectes, la implicació de mestres, famílies i institucions, i l'encert en la seva adaptació a la realitat catalana. Gary Orfield (professor, director del Harvard Civil Rights Project de la UCLA i expert en mesures contra la segregació escolar) en va fer una avaluació recollida en els debats d'educació de la Fundació Bofill: Alternatives a la segregació escolar als Estats Units: el cas de les magnet schools (pdf). És interessant llegir les conclusions, on resumeix algunes lliçons de l'experiència americana.


diumenge, 21 d’abril de 2013

Algunes idees per un canvi educatiu




SCIL Northern Beaches Christian School


Fa uns dies us parlava d'una proposta d'escola pel segle XXI. El director de l'escola, Stephen Harris, que ens l'ensenyava al video, té un blog: Imagine Learning. Allà he trobat aquest "Manifesto for education change" que m'ha semblat interessant i del quan he extret aquests fragments:

  • L'espai físic és tan important com l'espai virtual i pedagògic. Oblideu-vos dels pupitres, les cadires i els armaris. Hi ha formes molt millors i molt més atractives de moblar un espai. Penseu de forma creativa. Els nens viuen en comunitats de diferents edats (i també hi treballaran). Canvieu l'escola per reproduir aquesta realitat.
  • Les activitats culturals d'aprenentatge participatiu han de ser més fortes que qualsevol altra activitat cultural que un nen experimenti. La lectura i l'aritmètica són vitals, però també ho són moltes altres àrees. Els espais compartimentats de cada disciplina s'haurien de substituir amb plantejaments autèntics integrats a la vida real. El currículum ha de ser útil, contextual, autèntic, integrat, basat en reptes, relacional.
  • Les escoles s'han d'ubicar a espais que evitin/rebutgin el model de classe "una caixa per a una fornada" [separació en aules per edat]. Les escoles han d'ocupar les fàbriques buides i els centres comercials buits perquè aquests espais ofereixen grans oportunitats de col·laboració.
  • Els professors han d'augmentar la seva capacitat de ser mentors inspiradors, treballant en equip. Hem d'eliminar el model d'un professor per classe. Té molts riscos emocionals.
  • L'aprenentatge forma part de la vida i la vida forma part de l'aprenentatge. L'aprenentatge hauria de permetre i fomentar capacitats d'innovació. L'aprenentatge s'ha de considerar una oportunitat de creixement i ha de fomentar les oportunitats dels estudiants. L'aprenentatge implica sessions de conversa en comunitat amb un alt nivell de compromís. L'aprenentatge implica plantejaments d'equips de treball. L'aprenentatge implica moments de gran atenció individual. L'aprenentatge implica contexts de la vida real, periòdicament. L'aprenentatge implica la transferència de coneixement expert, en grups petits, grups grans o individualment.
  • S'ha de proporcionar als estudiants la capacitat d'aprofundir en temes sense que se'ls interrompi amb sirenes que marquen la finalització de torns com a les fàbriques. Les escoles han d'experimentar amb molts més dies sense horaris, amb oportunitats d'aprenentatge per la vida real.


dissabte, 20 d’abril de 2013

Llibre sobre Entorns Personals d'Aprenentatge (PLEs)


Llibre coordinat per Jordi Adell i Linda Castañeda, és una obra col·lectiva que compta amb la participació de diversos experts a nivell internacional.
Es pot descarregar directament d'aquí:





Aquesta n'és la presentació:

El interés de los Entornos Personales de Aprendizaje (PLE, por sus siglas en inglés) no reside tanto en su novedad conceptual o tecnológica, como en la asunción de una perspectiva sobre la educación que intenta responder al gigantesco cambio tecnológico y cultural que ha tenido lugar en las últimas dos décadas en nuestra sociedad. 
Desde nuestra perspectiva, el tema de los PLE es un nodo, y esperemos que un punto de inflexión, en el que confluyen el pensamiento, los debates y las prácticas sobre qué aprender y cómo aprender -y enseñar- a principios del siglo XXI. Una ocasión magnífica para reflexionar sobre cómo paliar la pobreza didáctica de algunas iniciativas supuestamente disruptivas (como los xMOOCs) o cómo integrar la tecnología en el aprendizaje formal más allá de proporcionar materiales de estudio digitales a los estudiantes. Si los PLE son "aprender a aprender con tecnología", integrar los PLEs en la educación es contribuir a desarrollar competencias imprescindibles en un mundo complejo y cambiante como el nuestro. 
Sin embargo, la reflexión y el debate sobre este tema se ha desarrollado hasta la fecha más en ámbitos informales de la blogosfera que en los canales tradicionales de difusión de la investigación (revistas científicas y congresos) y, en ocasiones, con una orientación tan excesivamente tecnológica o tan excesivamente filosófica que ofrece con pocas ideas aplicables a la práctica educativa cotidiana. 
Este libro pretende ofrecer al lector una introducción al concepto de PLE y al ecosistema de ideas pedagógicas que lo sustentan, además de algunas experiencias relevantes que ejemplifican cómo puede utilizarse en la práctica en todos los niveles educativos y cómo se aborda la investigación sobre PLEs desde diferentes perspectivas. 
No es un libro para expertos o, al menos, no era esa nuestra intención, aunque creemos que el experto encontrará en él ideas sugerentes. Pretendemos que sea un libro introductorio, con un estilo cercano pero riguroso y que ofrezca un perspectiva actual del tema sin olvidar que la pedagogía lleva explorando estos caminos bastante tiempo. 
Esperamos que disfruten su lectura tanto como nosotros hemos aprendido editándolo.
Linda Castañeda y Jordi Adell


Pàgines interessants d'alguns dels autors:

Jordi Adell 
Linda Castañeda 
Graham Attwell 
David Álvarez 
Gráinne Conole


divendres, 19 d’abril de 2013

Crònica d'un fracàs anunciat: és inevitable?


Una de les moltes imatges que google considera "boring class".

Fa temps que segueixo la Teresa Terrades al seu blog M'obres la porta?
A l'entrada Temps per educar - que us convido a llegir sencera perquè a més inclou un vídeo molt interessant sobre neurociència i aprenentatge - es retrata una situació que potser a molts, com a pares o mestres, us resultarà familiar:

"Aquesta situació tipus té per protagonista un noi pre-adolescent amb dificultats acadèmiques des del final de la primària. Viu en un entorn preocupat pels seus estudis i rep suport extra en forma de classes de repàs fora del seu horari lectiu. 
Des del centre on estudia no comprenen què li passa: Els exàmens que fa són un autèntic desastre, mai mostra interès per sortir voluntàriament a fer exercicis ni fa treballs extres per millorar la nota. Si pot, s’escaqueja d’algun deure  que per art de màgia s’oblida d’apuntar a l’agenda. A la classe, sobretot a les últimes hores la seva atenció és mínima, es distreu fàcilment i es belluga enmig  del seu desordre. El seu professorat  l’atén com pot, just el que permet fer-ho dins un grup de trenta alumnes . El seu professorat entén que se li estan donant  facilitats perquè avanci però els resultats són minsos.  Assumeixen que el noi ben poca cosa farà. Se senten decebuts dels pares, “no s’esforça, segur que sobreprotegeixen”… Internament han dictat sentència. 
Des de casa s’estudia i es fan els deures al seu costat, es revisa l’agenda , es valoren els petits èxits i es desesperen amb les males notes. Juguen a fer equilibris entre el càstig i el premi i miren de donar-li sentit al que està estudiant. Sovint se senten més mestres que pares del seu fill. A casa s’ha hagut d’ensenyar com estudiar, s’ha hagut de suplir allò que no ha vingut fet de l’aula i hi ha moments que se senten molt decebuts dels docents perquè se senten sols en aquella tasca que no consideren seva.“Però què carai fan a classe?”. Internament han dictat sentència. 
I el noi? El noi va a classe cada dia, sis hores de les quals en descansa mitja . Escolta com pot i sobretot apunta, copia, fa exercicis i memoritza. Li parlen de coses que no li desperten cap interès. El seu cap vol ser-hi però el seu cor és lluny. Les coses que el mouen no són allà dins. No vol decebre als seus adults, li han dit que estudiar és important i sap que sense estudis la crisi se’l cruspirà viu. Quan surt de classe l’esperen més hores de repàs i d’estudi. Se sent pressionat pels de casa i pels seus profes i quan arriben els exàmens s’enceta la perversa dinàmica: hores i més hores estudiant, bloqueig a l’hora de fer-los, ment en blanc i un resultat inequívoc. Poques vegades supera el cinc. Internament també ha dictat sentència  i tira la tovallola."


Em nego a pensar que aquest fracàs és inevitable, que podem permetre que aquest nen llenci la tovallola amb conseqüències negatives tant per la societat com pel nen i la seva família. És de justícia buscar la manera de que aquestes tovalloles es tornin a recollir, o no s'arribin a llençar mai.


dijous, 18 d’abril de 2013

L'escola del segle XXI, una proposta




El Sydney Centre for Innovation in Learning (SCIL) és una unitat de recerca i innovació de la Northern Beaches Christian School, una escola de Sydney, Austràlia.

El projecte educatiu SCIL es basa en fomentar l'aprenentatge actiu, dirigit per l'alumne i basat en projectes. Fomenta la cooperació entre els alumnes i té en compte els diferents estils d'aprenentatge (visual, kinestèsic i verbal). 

Un dels aspectes que més m'ha interessat és l'atenció que paren a l'entorn d'aprenentatge, el disseny dels espais i el mobiliari, sempre pensant en com això pot afavorir les dinàmiques que hi tindran lloc. El seu objectiu és unir els espais que conflueixen a l'escola - virtual, pedagògic i físic - i englobar-los en un únic espai, adequat per l'aprenentatge a la societat post-industrial del segle XXI.

És a dir, no es pot dur a terme una renovació pedagògica si, a la vegada, els espais virtuals d'aprenentatge no atenen a les línies d'aquesta renovació o bé la renovació no ha tingut en compte que vivim a la societat de la informació. Per altra banda, el projecte tampoc no pot funcionar si els espais físics de l'escola estan adeqüats a maneres de treballar que pertanyen al passat.

Si us interessa donar un petit cop d'ull a quina és la proposta de SCIL en quant a l'entorn físic d'aprenentatge, aquesta és una visita a l'edifici de l'escola:

Stephen Harris, Principal of Northern Beaches Christian School, gives a short tour of the SCIL Building, an open-plan, multi-modal learning space for student-directed learning. The SCIL Building features spaces and furniture than foster a range of learning modes and styles.

dimarts, 16 d’abril de 2013

Jean Piaget





“L’objectiu principal de l’educació és el de crear persones que siguin capaces de fer coses noves i  no simplement de repetir el que altres generacions han fet; persones que siguin creatives, inventores i descobridores.”

Jean Piaget

diumenge, 14 d’abril de 2013

High Tech High: magnet school centrada en la tecnologia i les arts



Una magnet school és una escola pública, normalment un institut, que atreu estudiants d'una àrea amplia, especialitzada en una temàtica (ciències, art, tecnologia, música, idiomes...). Vull compartir aquest cas concret: High Tech High, una xarxa d'escoles de San Diego (Estats Units) que m'ha deixat bocabadada.

Segons expliquen a la seva web, els objectius de les escoles High Tech High són:
  • Servir a un cos estudiantil que reflecteixi la diversitat étnica i socioeconòmica de la comunitat local.
  • Integrar educació tècnica i acadèmica per preparar els estudiants per a l'educació post-secundària, tant en alta tecnologia com en el camp de les arts.
  • Incrementar l'èxit educatiu en matemàtiques i enginyeria a l'escola secundària i post-secundària d'aquells alumnes que parteixen amb desavantatge.
  • Fer que els estudiants surtin amb capacitat per raonar, ser crítics i esdevinguin ciutadans compromesos.



Les escoles Hight Tech High treballen per projectes, adquirint habilitats de la vida real; per exemple: capacitat per col·laborar amb els altres i pensament crític.

Aquest és un video molt interessant en que el director de l'escola explica com treballen, la seva filosofia, a la vegada que ens mostra també l'arquitectura i disseny de l'escola... Hi ha moltes imatges dels alumnes treballant en els seus projectes.




Si voleu saber més sobre les magnet schools en general, podeu començar per aquest article de la revista Dotze18: "Magnet schools", instituts públics de qualitat. 

dissabte, 13 d’abril de 2013

Història i cinema




Fa poc vaig assistir a un cicle sobre la relació de la literatura amb altres àmbits de coneixement i de l’art. La primera sessió, que vaig considerar del meu interès per la relació que tot plegat pogués tenir amb l’ensenyament de la història i de les ciències socials en general, abordava el tema de “Literatura i història” a càrrec del Dr. Josep M. Domingo, i “Literatura i arts visuals” a càrrec del Dr. Joan Minguet Batllori.

La primera part estava més enfocada a la història de la literatura que a la literatura com a font de coneixement de la història. De fet, el Dr. Domingo, a les preguntes finals, va negar taxativament l’ús de la literatura com a mitjà d’ensenyament de la història. La literatura, va dir, no reflecteix la realitat històrica. Sí que hi ha un diàleg amb la resta de ciències humanes, i està íntimament lligada al processos socials, però no cal esperar de la literatura un reflex exacte dels fenòmens socials. El debat entre la persona que havia fet la pregunta i el Dr. Domingo no va acabar en acord.
Només les fonts documentals de tipus “administratiu” són vàlides per l’ensenyament de la història? És que potser aquestes fonts són lliures d’ideologia, tergiversació i parcialitat? No és la literatura una manifestació humana més que ens ajuda a definir els trets d’una època?

Aquest debat em va deixar amb dubtes sobre aquesta parcel·lació del saber, en la creença que l’ensenyament de la història ha d’estar d’alguna manera relacionat amb totes les manifestacions culturals. Si la pintura, l’escultura i l’arquitectura s’inclouen en l’estudi de la història a les escoles, per què no pot fer aportacions la música, la literatura, el cinema... o la ciència i la tecnologia! Entenc que es referia a que no podem estudiar la història a través de la literatura, i com que la història de la literatura ja està inclosa en una altra matèria, aquí acaba la relació en una concepció d’història com a successió de fets, com a narració. La literatura anomenada històrica no té valor per l'historiador, però és que fins i tot la literatura d'un moment històric no serveix per estudiar el món contemporani a l'autor?



A la segona part de la xerrada es va parlar del cinema, un llenguatge amb només cent i pocs anys de vida, un temps molt curt per a les arts. El Dr. Minguet Batllori va assenyalar que gairebé un 50% del cinema occidental té un guió basat en una obra literària prèvia. Per tant, és indubtable que la literatura ha influenciat el cinema, però el cinema també ha influenciat la literatura; per exemple, amb el llenguatge cinematogràfic.

Això em va fer pensar que el cinema ha influenciat molt més que la literatura: també ha influenciat la nostra vida quotidiana i vaig recordar un paràgraf que havia llegit a Gomorra, de Roberto Saviano:
“El cinema no s’inspira pas en el món del crim per imitar-ne les conductes més fotogèniques. Ocorre exactament al contrari. Les noves generacions de capos no tenen un aprenentatge de baixos fons, no es passen el dia al carrer seguint el model del pinxo de barri, no duen navalla ni cicatrius a la cara. Miren la televisió, estudien, van a la universitat, acaben la carrera, van a fer màsters a l’estranger i sobretot dominen els mecanismes d’inversió. El cas d’El padrí és eloqüent. A les organitzacions criminals sicilianes i napolitanes ningú havia fet servir mai aquest terme, “padrino”, que és fruit d’una traducció poc acurada de l’anglès “godfather”. El que sempre s’havia fet servir per al·ludir a un cap de família o un afiliat era “compare”. Però després de la pel·lícula les famílies mafioses d’origen sicilià als Estats Units el van començar a fer servir i van arraconar l’anacrònic “compare” i el seu diminiutiu “compariello”. Molts joves italoamericans lligats a les organitzacions mafioses van imitar aquelles ulleres de sol, aquells vestits milratlles i aquelles expressions hieràtiques. Fins i tot el boss John Gotti es va voler transformar en la versió de carn i ossos de don Vito Corleone. El mateix Luciano Liggio, capo de Cosa Nostra, treia la mandíbula enfora com Marlon Brando quan el fotografiaven.”



I encara un altre:
“Una vegada un veterà de la científica de Nàpols em va explicar com imitaven els pistolers de camorra els seus col·legues de cel·luloide: “Per culpa d’en Tarantino ara ningú sap disparar com Déu mana! Ja no disparen amb el canó recte, perquè porten la pistola inclinada, gairebé plana, com a les pel·lis, que és una cosa desastrosa”.”

Si això ha fet el cinema amb la màfia siciliana, què no haurà fet amb la resta de mortals!

Però si no podem fer servir la literatura com a eina per l’ensenyament de la història, tampoc podem fer servir el cinema? Ve a ajudar-me a esclarir això Alain Bergala, amb La hipótesis del cine:
“A menudo, esta preeminencia del aspecto lingüístico del cine la han desarrollado docentes de buena voluntad, deseosos con razón de sustraer el uso del cine en clase a la amenaza permanente de instrumentalización de las películas consistente en elegirlas y mirarlas en función únicamente de la posible explotación de su tema, en historia o en literatura. Al continuismo dominante, se ha opuesto con frecuencia un imperialismo lingüístico en el que uno ya no podía permitirse hablar del mundo a partir de las películas. Estoy convencido que el “lingüisticismo” es un mal menor comparado con la instrumentalización de las películas, en la medida en que conduce más fácilmente a tener en cuenta la especificidad y la calidad artística del objecto película. Pero puede desembocar fácilmente en una negación de la realidad del cine como arte impuro, es decir, como “lengua escrita de la realidad”, según Pasolini. También se deja escapar una parte esencial del cine si no se habla del mundo que la película nos a da a ver al mismo tiempo que se analiza la manera en que nos lo muestra y en que lo reconstruye.”

Quin difícil equilibri. El cinema, com la literatura, és fill del seu temps. Com tot l’art, pot ser una ocasió de trobada amb l’altre. La història no s’entén sense aquesta trobada. Però la missió de l’art no és construir un relat històric, i és fàcil caure en la trampa, per una banda (obviar el que l’art por aportar, perquè no explica “dades objectives” – com si això existís, altrament!) o per l’altra (prendre la literatura o el cinema com a reflex fidel de la realitat).

Crec que no hi ha història oblidant les manifestacions artístiques. Crec que la nostra imatge del passat està totalment condicionada per la literatura i, actualment (sobre tot!) pel cinema, i que cal llegir molt i veure moltes pel·lícules de diferents moments històrics per entendre la diferència entre fet històric i construcció cultural.



Crec també que cal aprendre a mirar cinema per entendre'l i educar el gust per adquirir un bon judici. El bon judici no es forma amb quatre explicacions i una crítica cruel a allò que a l’alumne li pot agradar actualment. El gust s’ha de formar no per crítiques a allò que és “dolent” sinó per exposició continuada a allò que és “bo”. Com diu Bergala, “nadie se ahorrará nunca el tiempo que hace falta para formarse un gusto sobre el que se apuntalarán de manera perdurable sus criterios”. Sí, els criteris no són tan racionals com pensem i sí molt més emocionals. 

El cinema no és un art de segona que pot servir a l’escola per aprendre sobre qüestions “realment importants”, i fer debats sobre “el gran tema de fons que tracta la pel·lícula”, sigui la guerra civil o l’anorèxia nerviosa. El cinema, en la meva opinió, pot ser una eina per descobrir l’alteritat, per formar el bon gust, fins i tot per entendre millor la història si deixem clar d'entrada que el cinema no és un retrat de la realitat, ni és objectiu (ni cal que ho sigui). Una pel·lícula sobre un temps passat sol estar plena d'anacronismes difícils de païr per l'historiador, però a més pot ser un retrat més revelador de l'época en que es va fer que del moment històric que preten retratar. 
Però... oblidem de tant en tant  les eines i lliurem-nos al plaer!

Tanco aquest escrit quilomètric amb una última cita de Bergala:
“Jean-Marie Straub, cineasta político si todavía queda alguno, un día, en el decurso de una entrevista, me dijo: para que un plano merezca la pena es necesario que “algo queme en el plano”. Eso que quema, es la vida y la presencia de las cosas y de los hombre que la habitan. ¿Y si habláramos un poco más, en pedagogía, de esa vida que quema o no en los planos de cine, en lugar de hablar siempre de esa “gramática” de las imágenes que nunca ha existido y de los “grandes temas”, que asfixian el cine?"





divendres, 12 d’abril de 2013

Espais escolars de secundària: zones de pas, zones d'estudi, zones de descans


Cinquena i última part (de moment) d'una recopilació d'imatges de centres escolars i de treball que poden inspirar un disseny dels espais escolar lligats a una manera d'aprendre on es potencia l'autonomia i el treball col·laboratiu, i es té en compte la influència de l'entorn en els processos d'aprenentatge. 


Zones de pas, per un començament del dia agradable, 
per guardar les teves coses, 
per trobar-te amb els companys:



Aprofitant els racons per l'esudi i la lectura...


... o per parlar amb els amics.


Cafeteries que no només són per menjar.



Les zones de pas també poden ser zones d'aprenentatge.

Individual...



... en parella o en grup.


Amb solucions imaginatives per aconseguir una intimitat acústica i visual:




O, simplement, zones per relaxar-se com a casa.



Faltaria parlar de les zones exteriors i les instal·lacions esportives. Queda pendent i, com sempre, agraïda de qualsevol comentari o recomanació.


Espais escolars de secundària: laboratoris i tallers


Quarta part d'una recopilació d'imatges de centres escolars i de treball que poden inspirar un disseny dels espais escolar lligats a una manera d'aprendre on es potencia l'autonomia i el treball col·laboratiu, i es té en compte la influència de l'entorn en els processos d'aprenentatge. 

El mobiliari no ha de ser necessàriament trist i lleig:


De fet, fins i tot podem tenir llum natural i vistes a l'exterior!



Pot ser un espai com els que fan servir els professionals de diferents disciplines:





dijous, 11 d’abril de 2013

Credo personal de José Luis Sampedro




Credo personal
Creo en la Vida madre Todopoderosa,
creadora de los cielos y de la tierra.
Creo en el Hombre, su avanzado hijo,
concebido en ardiente evolución, 
progresando a pesar de los Pilatos
e inventores de dogmas represores
para oprimir la Vida y sepultarla.
Pero la Vida siempre resucita
y el Hombre sigue en marcha hacia el mañana.
Creo en los horizontes del espíritu,
que es la energía cósmica del mundo.
Creo en la Humanidad siempre ascendente,
Creo en la vida perdurable.
Amén.
José Luis Sampedro 


Espais escolars de secundària: la biblioteca


Tercera part d'una recopilació d'imatges de centres escolars i de treball que poden inspirar un disseny dels espais escolar lligats a una manera d'aprendre on es potencia l'autonomia i el treball col·laboratiu, i es té en compte la influència de l'entorn en els processos d'aprenentatge. 

Deixem entrar la llum:


No només llibres:



L'estètica és important, i hi ha opcions per a tots els gustos:



Els llibres també es poden exposar de formes atractives:


I crear racons acollidors:


Posar-hi imaginació i diversió:




Espais escolars de secundària: l'espai central de referència


Segona part d'una recopilació d'imatges de centres escolars i de treball que poden inspirar un disseny dels espais escolar lligats a una manera d'aprendre on es potencia l'autonomia i el treball col·laboratiu, i es té en compte la influència de l'entorn en els processos d'aprenentatge. 

El centre de l'escola, espai de referència, cor de la vida escolar. 

Visualment impactant:


Amb espai per seure còmodament i molta llum:


Els desnivells es poden aprofitar en forma d'escala per crear zones per seure i fer d'aquest espai central un espai polivalent: zona de pas, zona de reunió o auditori.






dimecres, 10 d’abril de 2013

Espais escolars de secundària: aules


Primera part d'una recopilació d'imatges de centres escolars i de treball que poden inspirar un disseny dels espais escolars lligat a una manera d'aprendre on es potencia l'autonomia i el treball col·laboratiu, i es té en compte la influència de l'entorn en els processos d'aprenentatge. 

Les taules ja no miren a la paret, hi ha diversos nuclis de treball i disposicions diferents:


Amb llum natural i espai:


Recursos - de vegades molt senzills - per compartir les idees i exposar-les:


Amb comoditat i de manera informal:


Espais modulars, flexibles, que es poden unir o separar, modificar:



Amb màxima transparència, continuitat visual entre espais:






O, directament, sense parets: