De debò pensem que un alumne adolescent pot centrar-se en un sol matí en
6 matèries diferents, cadascuna amb els seus objectius, el seu
professor especialista amb les seves formes de ser i fer particulars,
les seves diferents activitats i les seves diferents normes no escrites?
Pensem
que es pot mantenir l'atenció durant tan llarga estona, on pot haver-hi
un temps de classe magistral que pot variar entre cap estona (estrany) o les 6
hores senceres (potser no habitual, però no impossible)?
Pot un
alumne adolescent comprometre's amb 6 reptes diferents cada dia (al voltant de 12, o més!, cada setmana), reptes
sense cap lligam entre ells, potser sense cap lligam amb res que
signifiqui alguna cosa per a ell, sense el temps i la dedicació per
implicar-se?
Pot un alumne adolescent sentir-se productiu i orientat en aquestes condicions?
Podríem
respondre afirmativament a tot això no amb un alumne adolescent sinó
amb nosaltres mateixos? No sé vosaltres, però jo no.
Perdoneu que parli de mi, però crec que és útil per entendre com penso ara. Vaig ser una alumna de les que qualificaríem com
"acadèmica". M'agradava escoltar, m'agradava llegir i no vaig tenir
problemes (acadèmics) a l'escola. Però excepte moments brillants en què
un docent extraordinari desplegava una narració magnètica o portava una
activitat motivadora a l'aula, tot va ser avorriment, repetició i, el
pitjor: inconnexió. Resultat: en arribar a casa jo no feia deures,
"estudiava" els meus subjectes d'interès. Que no eren 12 durant tot
l'any i repartits en hores sinó que s'anaven succeint, i eren pocs cada
vegada: ara la mitologia, ara l'alfabet i la criptografia, ara el
retrat, ara escriure relats de ficció, ara la vida a l'Antàrtida, ara
els animals extingits... Quina sort per la meva formació acadèmica que
aquests fossin els meus interessos i no uns altres menys valorats a
l'escola, com el ping-pong o el cultiu i consum de la marihuana. Perquè
tots els infants i adolescents acaben interessant-se per alguna cosa
(encara que de vegades ens semblin, o siguin, coses alienants i
pernicioses). L'atenció no pot estar dispersa abastant a la vegada tot i
res, i sense atenció no hi ha aprenentatge.
A més, em queixo d'una
altra cosa: els professors no em coneixien. No sabien RES de mi. I el
grup-classe no érem una comunitat d'aprenentatge sinó gent amb els seus
mal-rotllos, filies i fòbies, grups d'amics, els "guais" i els "pringats" (jo era dels "pringats",
per contextualitzar), que estaven junts a un espai, sense cap més
significat. Em penso que en molts casos encara segueix així, perquè per
més que molts professors (especialment tutors, però també alguns que no
ho són) s'esforcin, l'esquema de què és un institut no està fet per
afavorir una altra cosa. El discurs no importa si la pràctica és una
altra.
Jo proposo allò que penso que m'hauria agradat com alumna,
que crec que podria funcionar amb la majoria d'alumnes que he tingut i
que m'encantaria viure com a docent:
- Un equip docent petit,
centrat en un grup limitat d'alumnes i coordinat, que pugui ser assistit
puntualment per experts externs al mateix equip docent però presents al
claustre. Cap especialista, per molt especialista que sigui, ho és de
tots els temes inclosos a la seva especialitat: que ho preguntin sobretot als de tecno,
als de socials o als de ciències! Deixem de fer veure que un professor
amb l'especialitat de tecnologia la cagarà amb les mates però serà
excel·lent al taller amb la fusta quan, potser, aquest "especialista"
és... enginyer informàtic! Poso en qüestió l'especialització rígida dels
docents, no la importància dels sabers. I, per tant, la meva afirmació del fet que no cal que TOTS els especialistes estiguin presents a l'equip docent la contraposo a la necessitat de construir un equip docent multidisciplinari
equilibrat i que pugui disposar d'ajuda. Tots hem de saber ajudar a
aprendre els alumnes, ens hem de formar amb rigor en els sabers i hem de
ser humils en reconèixer fins a on arribem, per aprendre coses noves in
situ i per demanar ajuda quan calgui. Això també és un aprenentatge pels alumnes a través del nostre exemple!
-
Una distribució horària en què no es parteixi el temps en hores i
després s'hi encaixin les matèries, sinó una en què es pensin les
activitats i després s'assignin les hores i el calendari necessaris. I,
per descomptat, els espais! Res més odiós que el sistema de caixetes:
anar ficant per hores gent en espais fins que no en queda cap. Els
alumnes necessiten un espai de referència i uns espais de treball que
puguin considerar propis, el que no impedeix que es puguin compartir
alguns recursos més escassos (laboratoris especialitzats, per exemple).
-
Radicalment, abolir la "matèria" i pensar en grans temes. I si en
comptes de fer un horari uniforme tot el curs on cada setmana assignem
hores a matemàtiques-llengua-socials-ciències... distribuïm els "grans
temes" i els treballem en conjunt, des de l'especialitat o especialitats
afectades? Es pot treballar com un projecte, com un centre d'interès o
com un lleu fil conductor que permeti desplegar diferents activitats.
Podem completar tot allò que quedi una mica fora dels "grans temes" amb
tallers de sabers i habilitats concretes. Tant és, l'equip docent ho
decidirà i mai la metodologia ens ha d'impedir fer el que volem fer.
Manem nosaltres, no el mètode! Els temes poden ser centres d'interès
transversals ("La revolució industrial") o sabers més concrets ("La
geometria plana", que es pot treballar molt bé titulant la cosa com a "Mosaics" si volem defugir de termes com "geometria", que entre tots hem fet odiar... tot i que jo en reivindico la rehabilitació!).
No
és més efectiu que l'alumne estigui centrat en una, dues, tres, quatre
ocupacions (com l'elaboració d'un producte, la investigació d'un fenomen
complex, el seguiment una narrativa elaborada que el faci viatjar pels
sabers que volem que adquireixi...), amb
una forma de fer i amb uns interlocutors adults coordinats i coherents,
i no en una inconnexa i contradictòria marabunta d'activitats,
discursos, persones, estones mortes i avorriment?
No és més
enriquidor, professionalment estimulant i personalment agraït centrar-se
en un grup d'alumnes, treballar en un equip estable, preocupar-se per
educar unes persones, consensuar continguts, dinàmiques i pràctiques, en comptes de
centrar-se individualment en la matèria i entrar a aules on no saps què
ha passat abans ni què passarà després, on vas venut per conflictes
gestats que esclaten sense saber per què, amb alumnes desmotivats,
desorientats i, en el millor dels casos, adaptats a una mecànica absurda
i canviant?
Recursos? Sí, si us plau. Doneu-me menys hores
lectives, més hores de coordinació i treball en equip amb els companys,
hores de suport per ajudar com a experts en els nostres temes
d'expertesa altres equips docents, grups més petits i formació docent de
qualitat continuada i gratuïta. Tot això, per fer el que he dit abans!
No per preparar més tranquil·lament els mateixos temes/exercicis/exàmens
de sempre, amb la mateixa solitud de sempre, amb la mateixa desconnexió
de sempre, abans d'apuntar-se al curset de pacotilla de sempre i
després de la improductiva reunió del-que-sigui de sempre.
Jo ho veig possible! Menys burocràcia, menys estructura carcerària/industrial, menys timbres. Més persones responsabilitzant-se d'ajudar a aprendre a altres persones, a accedir a la cultura.