Com controlar un poble, segons Jesús Tuson

"Sabem que hi ha dues maneres de controlar un poble: n'és una la opressió: l'assimilació ideològica n'és l'altra. El primer dels mètodes no ens interessa pas aquí perquè l'estat que es vol poderós i modern farà mans i mànigues per tal d'estalviar-se unes formes cavernícoles i barroeres que, a la curta o a la llarga, generaran crits d'alliberament difícils de silenciar. Les formes directes d'opressió només podran ser momentànies i seran útils per a aquella economia salvatge que vol beneficis escandalosament grandiosos en períodes de temps excessivament curts. En canvi, l'assimilació ideològica com a mètode de consens, tot i ser més lenta, és molt més segura i garanteix, amb l'adhesió mental d'un poble, períodes molt més llargs de domini econòmic. Semblarà paradoxal, però un estat modern promourà alhora la instrucció i la ignorància: caldrà comptar amb tècnics ben preparats, experts monogràfics en disciplines diverses i rendibles (vet aquí una de les causes del menyspreu que el poder manifesta envers les "humanitats") i que no estiguin en condicions de dubtar, de preguntar-se si allò que fan té alguna mena de sentit i per a qui el té."

Jesús Tuson (Mal de llengües)

Per una educació secundària diferent

 

High Tech High a Pinterest

De debò pensem que un alumne adolescent pot centrar-se en un sol matí en 6 matèries diferents, cadascuna amb els seus objectius, el seu professor especialista amb les seves formes de ser i fer particulars, les seves diferents activitats i les seves diferents normes no escrites?
Pensem que es pot mantenir l'atenció durant tan llarga estona, on pot haver-hi un temps de classe magistral que pot variar entre cap estona (estrany) o les 6 hores senceres (potser no habitual, però no impossible)?
Pot un alumne adolescent comprometre's amb 6 reptes diferents cada dia (al voltant de 12, o més!, cada setmana), reptes sense cap lligam entre ells, potser sense cap lligam amb res que signifiqui alguna cosa per a ell, sense el temps i la dedicació per implicar-se?
Pot un alumne adolescent sentir-se productiu i orientat en aquestes condicions?

Podríem respondre afirmativament a tot això no amb un alumne adolescent sinó amb nosaltres mateixos? No sé vosaltres, però jo no.
Perdoneu que parli de mi, però crec que és útil per entendre com penso ara. Vaig ser una alumna de les que qualificaríem com "acadèmica". M'agradava escoltar, m'agradava llegir i no vaig tenir problemes (acadèmics) a l'escola. Però excepte moments brillants en què un docent extraordinari desplegava una narració magnètica o portava una activitat motivadora a l'aula, tot va ser avorriment, repetició i, el pitjor: inconnexió. Resultat: en arribar a casa jo no feia deures, "estudiava" els meus subjectes d'interès. Que no eren 12 durant tot l'any i repartits en hores sinó que s'anaven succeint, i eren pocs cada vegada: ara la mitologia, ara l'alfabet i la criptografia, ara el retrat, ara escriure relats de ficció, ara la vida a l'Antàrtida, ara els animals extingits... Quina sort per la meva formació acadèmica que aquests fossin els meus interessos i no uns altres menys valorats a l'escola, com el ping-pong o el cultiu i consum de la marihuana. Perquè tots els infants i adolescents acaben interessant-se per alguna cosa (encara que de vegades ens semblin, o siguin, coses alienants i pernicioses). L'atenció no pot estar dispersa abastant a la vegada tot i res, i sense atenció no hi ha aprenentatge.
A més, em queixo d'una altra cosa: els professors no em coneixien. No sabien RES de mi. I el grup-classe no érem una comunitat d'aprenentatge sinó gent amb els seus mal-rotllos, filies i fòbies, grups d'amics, els "guais" i els "pringats" (jo era dels "pringats", per contextualitzar), que estaven junts a un espai, sense cap més significat. Em penso que en molts casos encara segueix així, perquè per més que molts professors (especialment tutors, però també alguns que no ho són) s'esforcin, l'esquema de què és un institut no està fet per afavorir una altra cosa. El discurs no importa si la pràctica és una altra.

Jo proposo allò que penso que m'hauria agradat com alumna, que crec que podria funcionar amb la majoria d'alumnes que he tingut i que m'encantaria viure com a docent:

- Un equip docent petit, centrat en un grup limitat d'alumnes i coordinat, que pugui ser assistit puntualment per experts externs al mateix equip docent però presents al claustre. Cap especialista, per molt especialista que sigui, ho és de tots els temes inclosos a la seva especialitat: que ho preguntin sobretot als de tecno, als de socials o als de ciències! Deixem de fer veure que un professor amb l'especialitat de tecnologia la cagarà amb les mates però serà excel·lent al taller amb la fusta quan, potser, aquest "especialista" és... enginyer informàtic! Poso en qüestió l'especialització rígida dels docents, no la importància dels sabers. I, per tant, la meva afirmació del fet que no cal que TOTS els especialistes estiguin presents a l'equip docent la contraposo a la necessitat de construir un equip docent multidisciplinari equilibrat i que pugui disposar d'ajuda. Tots hem de saber ajudar a aprendre els alumnes, ens hem de formar amb rigor en els sabers i hem de ser humils en reconèixer fins a on arribem, per aprendre coses noves in situ i per demanar ajuda quan calgui. Això també és un aprenentatge pels alumnes a través del nostre exemple!

- Una distribució horària en què no es parteixi el temps en hores i després s'hi encaixin les matèries, sinó una en què es pensin les activitats i després s'assignin les hores i el calendari necessaris. I, per descomptat, els espais! Res més odiós que el sistema de caixetes: anar ficant per hores gent en espais fins que no en queda cap. Els alumnes necessiten un espai de referència i uns espais de treball que puguin considerar propis, el que no impedeix que es puguin compartir alguns recursos més escassos (laboratoris especialitzats, per exemple).

- Radicalment, abolir la "matèria" i pensar en grans temes. I si en comptes de fer un horari uniforme tot el curs on cada setmana assignem hores a matemàtiques-llengua-socials-ciències... distribuïm els "grans temes" i els treballem en conjunt, des de l'especialitat o especialitats afectades? Es pot treballar com un projecte, com un centre d'interès o com un lleu fil conductor que permeti desplegar diferents activitats. Podem completar tot allò que quedi una mica fora dels "grans temes" amb tallers de sabers i habilitats concretes. Tant és, l'equip docent ho decidirà i mai la metodologia ens ha d'impedir fer el que volem fer. Manem nosaltres, no el mètode! Els temes poden ser centres d'interès transversals ("La revolució industrial") o sabers més concrets ("La geometria plana", que es pot treballar molt bé titulant la cosa com a "Mosaics" si volem defugir de termes com "geometria", que entre tots hem fet odiar... tot i que jo en reivindico la rehabilitació!).

No és més efectiu que l'alumne estigui centrat en una, dues, tres, quatre ocupacions (com l'elaboració d'un producte, la investigació d'un fenomen complex, el seguiment una narrativa elaborada que el faci viatjar pels sabers que volem que adquireixi...), amb una forma de fer i amb uns interlocutors adults coordinats i coherents, i no en una inconnexa i contradictòria marabunta d'activitats, discursos, persones, estones mortes i avorriment?

No és més enriquidor, professionalment estimulant i personalment agraït centrar-se en un grup d'alumnes, treballar en un equip estable, preocupar-se per educar unes persones, consensuar continguts, dinàmiques i pràctiques, en comptes de centrar-se individualment en la matèria i entrar a aules on no saps què ha passat abans ni què passarà després, on vas venut per conflictes gestats que esclaten sense saber per què, amb alumnes desmotivats, desorientats i, en el millor dels casos, adaptats a una mecànica absurda i canviant?

Recursos? Sí, si us plau. Doneu-me menys hores lectives, més hores de coordinació i treball en equip amb els companys, hores de suport per ajudar com a experts en els nostres temes d'expertesa altres equips docents, grups més petits i formació docent de qualitat continuada i gratuïta. Tot això, per fer el que he dit abans! No per preparar més tranquil·lament els mateixos temes/exercicis/exàmens de sempre, amb la mateixa solitud de sempre, amb la mateixa desconnexió de sempre, abans d'apuntar-se al curset de pacotilla de sempre i després de la improductiva reunió del-que-sigui de sempre.

Jo ho veig possible! Menys burocràcia, menys estructura carcerària/industrial, menys timbres. Més persones responsabilitzant-se d'ajudar a aprendre a altres persones, a accedir a la cultura.

Pedagogs i antipedagogs

 

Photo by Hidde Rensink on Unsplash

"[Pels antipedagogs] els pedagogs, tan preocupats per les persones com pels mètodes, negligiran els sabers i confondran l'ensenyament amb una activitat compassiva; abandonaran qualsevol exigència intel·lectual per no traumatitzar els seus alumnes i s'acontentaran, segons el cas, admirant beatíficament les aptituds que es desperten o organitzant meticulosament progressions tècniques sense importar la transmissió cultural.
A la inversa, els antipedagogs apareixen a ulls dels pedagogs com uns adeptes al pensament màgic, convençuts que n'hi ha prou amb ensenyar perquè els alumnes aprenguin i que el domini dels sabers, com ho demostren els "sagraments" acadèmics, garanteix la qualitat d'un ensenyament des de l'inici fins al final.

Els pedagogs, d'acord amb l'etimologia del terme, acompanyen l'infant, tenint en compte tant les seves aspiracions com les seves resistències, mentre que els seus oponents "decreten l'alumne", convençuts que d'aquesta manera queda a disposició de la raó que se li exposa. Els pedagogs es basen en l'educabilitat de l'alumne i s'obstinen a inventar mediacions i institucions que li permetin créixer, mentre que els seus oponents consideren aquesta postura com a demagògica i prefereixen que l'alumne es mesuri a l'escola en comptes de fer una escola a mida. Els pedagogs no posen requeriments previs i mai perden l'esperança a propòsit de ningú, mentre que els seus oponents, creient que així l'estudiant abaixa els braços i no s'esforça, s'autoadjudiquen el dret a la selecció i lluiten contra les il·lusions de l'igualitarisme...

(...)

Al costat d'invectives i, fins i tot, insults, que trobem en alguns llibres i mitjans de comunicació, alguns diàlegs s'han forjat, sense complaença ni suficiència a banda i banda, però amb la voluntat d'avançar junts: primer, per veure-hi més clar i, sobretot, per ajudar millor els nostres fills a assumir la responsabilitat sobre el món. És una tímida clariana, però ha de ser benvinguda."

Philippe MERIEU

ANTI-PEDAGOGUES

La missió de l'escola

 

Photo by Jesús Rodríguez on Unsplash

"Em nego a acceptar que la missió de l'escola és, simplement, inculcar un currículum.
Reivindico que cal posar en primer pla els principis pedagògics que són:
1) L'escola és un lloc on la recerca de precisió, de justícia, de rigor i de veritat ha de prevaldre sobre les relacions de poder;
2) L'escola és un lloc en el qual - a diferència de l'empresa - és més important 'la comprensió' que tenir 'èxit' a qualsevol preu;
3) L'escola és un lloc on l'error és fructífer perquè permet analitzar un fracàs i progressar;
4) L'escola és un lloc on sempre s'ha de donar a tothom una altra oportunitat, apostar per la seva educabilitat i rebutjar ferotgement l'eliminació de la 'baula feble'.
Penso que l'escola, de manera intencionada, ha d'anar a contracorrent de certa evolució social. I crec, personalment, que per trobar el seu significat, la seva grandesa i la seva capacitat d'atracció, ha d'assumir la seva 'funció de resistència'."

Philippe MEIRIEU 

 MISSIONS (DE L'ECOLE)