dijous, 2 de maig de 2013

L'escola que no vull




El 90% de les entrades que he escrit fins el moment m'han ajudat a entendre millor o a posar exemples de l'escola que somio. Com a professora primer, i com a mare després, me n'he adonat de que hi ha alguna cosa que no estem fent bé. Especialment per casos de fracàs com aquest, de nens que aparentment no haurien de tenir problemes i que viuen en un entorn preocupat pel seu progrés acadèmic que, malgrat tot, no aconsegueix ajudar-los. Però també per aquells nens que parteixen de situacions molt difícils (personals, socials, cognitives, emocionals...) i també d'aquells altres que tot i acabar els estudis amb notes bones i resultats aparentment satisfactoris, surten amarats de mediocritat, sense iniciativa, sense il·lusió i sense desenvolupar el seu veritable potencial.

Crec que no és contradictori dir que l'escola del nostre país és una institució obsoleta alhora que es reconeix l'enorme esforç i el gran treball que han fet molts mestres, malgrat tot, amb excel·lents resultats en moltes ocasions, especialment si tenim en compte el medi hostil en que han hagut de treballar. Hi ha projectes que no tenen res a envejar a les millors escoles dels països capdavanters en educació. D'altra banda també hi ha molts mestres que són excel·lents professionals però per les condicions en que es veuen obligats a exercir la docència no poden fer-ho com voldrien i acaben trampejant enmig dels obstacles, sovint amb una gran solitud i manca de reconeixement.

Tampoc crec que es pugui ofendre cap mestre dels que fan bé la seva feina, amb vocació i bona formació (per iniciativa del propi mestre, normalment), quan es fan les necessàries crítiques a un sistema de selecció i formació dels mestres que ha permès perpetuar-se a les aules a molta gent que, potser per incapacitat o desmotivació, fa la seva feina malament. Em refereixo a mètodes obsolets, a desatenció a la diversitat, a menyspreu de les emocions dels alumnes, a rebuig frontal a qualsevol innovació o millora, a adhesió incondicional al llibre de text i a l'aprenentatge memorístic. Sí, en queden molts, d'aquests mestres. No sé si són majoria o minoria, però pel nen que els ha de patir, són en aquell moment el 100% de la seva experiència. És trist que la qualitat educativa que rebrà un nen depengui de la sort (en el sorteig per obtenir plaça a l'escola i, després, amb el mestre que li "tocarà" cada curs). I encara és més perillós quan alguns centres amaguen la seva veritable pràctica educativa amb paraules que saben que molts pares volen escoltar: "aprendre a aprendre", "atenció a la diversitat", "cultura de l'esforç"... Tot plegat ha esdevingut, en molts casos, un conjunt de paraules i expressions buides que res tenen a veure amb el que realment passa a dins de l'aula.

Per això crec que és molt important entendre que allò rellevant no és el que es diu sinó el que es fa. I per això també penso que qualsevol reforma educativa, encara que la música soni bé, és inútil quan es limita a una declaració d'intencions. Dir què haurien de saber els nens no implica que els nens ho aprenguin. Dir com s'ha de treballar no vol dir que s'acabi treballant així si no hi ha els recursos, la formació adient i la implicació del professorat. No es pot fer cap reforma d'esquena als mestres. El dia a dia, amb les ratios que tenim, amb les presses, amb els currículums carregats sense arguments, amb la incertesa de la situació econòmica i les retallades, amb la bogeria de sistema d'assignació de mestres a les escoles (on compta més l'antiguitat que l'adequació al projecte educatiu)... no ajuda. I no hi ha temps per la reflexió. Com es diu habitualment: allò urgent no deixa lloc a allò que és important.

Demà, si puc, resumiré les idees principals que defineixen l'escola que sí vull, encara que potser sembli utòpica. Però, com va dir algú (no recordo qui): "Ho vàrem aconseguir perquè no sabíem que era impossible".


3 comentaris:

  1. acabo de llegir l'article mb les llàgrimes als ulls. Ès això mateix el que sento. Treballo en una escola i sento que és totalment obsoleta.
    que l'educació no ha d'anar per aquest camí.em sento el bitxo raro de l'equip. I malgrat ho vulgui no puc canviar la inèrcia, les presses, l'exigència als alumnes per què llegeixin un nombre determinat de paraules per minut( alumnes de 6anys!), les sumes, les restes... Totalment identificada amb el que escrius, totalment desorientada, què faig ara?

    ResponElimina
  2. No sé si conoces esta película, La Educación Prohibida http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=-1Y9OqSJKCc
    He pasado por las aulas y no tardaré en jubilarme, y siento esa inseguridad y sinsentido de lo que he tenido que asumir a lo largo de una vida docente que tomé con ilusión.
    Me falta la palabra de quienes pasaron por ella en su lugar de alumnos y alumnas.
    Es complejo el sentir de fracaso, pero no asumo que sea sólo mío/nuestro.
    Una referencia a Antonio marina. "para educar a un niño hace falta la tribu entera ..."
    Humano es errar, pero también rectificar.
    La educación está en todo lo que incide en la vida a lo largo de ella y en todos los entornos.
    Un abrazo

    ResponElimina
    Respostes
    1. Elena, aquells anys setanta en que l'escola era el nostre somni, on han anat a parar?
      Moltes escoles d'estiu. Moltes reivindicacions.
      Aquell sentiment emocional de ser.
      Com hem pogut perdre tot el que havien guanyat?
      Quina educació ha donat peu a aquest estar?
      No ens vem adonar?
      Si re ho impideix, em queda un curs.
      A vegades penso que voldria tornar-hi. Hi faria el mateix. Segur.

      Amb passes lentes
      Amb passes lentes


      i a voltes indecises.

      Així, i no d’altra


      manera, podem créixer

      i assumir la creixença.



      De l’àmbit de tots els àmbits. Miquel Martí i Pol

      (Fent la cerca del poema he arribat a un dels meus primers blocs. Curios!)

      Una abraçada

      Elimina