Nou món, nous paradigmes

Tenir una feina és normal, anar a l'escola, complir les lleis i normes, menjar en unes determinades franges horàries. Tothom aspira a ser ell mateix, a ser lliure, però alhora aspira a ser normal. Acceptat. Singular però normal.

Les rutines i veritats que acceptem com a universals en el nostre món, per què són així?

Foucault ens diria que és una qüestió de poder: el poder és exercit desplegant el control sobre els individus a través del monopoli de la veritat. Les institucions - l'escola, l'hospital, la presó, la justícia, l'empresa - s'apropien de la veritat i marquen el que és normal. Tot això és resultat d'un canvi de paradigma de les relacions socials sorgit a partir del segle XVIII a conseqüència del nou ordre polític, social i econòmic (capitalisme i societats industrials). Les antigues formes de poder basades en el ritual i la violència són substituïdes per una submissió més subtil: alhora que el món veu triomfar la idea revolucionària de llibertat s'estableixen mecanismes de control a l'escola, el treball i la vida quotidiana en general. L'obediència és normalitat, la normalitat és obediència.

Sense entrar a valorar la conveniència o ètica que existeixin aquests mecanismes de control per evitar el caos social, preguntem de nou per què el món funciona com funciona.

Enviem els nostres fills a l'escola perquè el capitalisme necessitava formar mà d'obra i alfabetitzar l'obrer. L'educació obligatòria s'ha anat estenent amb el temps perquè els sabers que el mercat de treball exigia eren cada vegada més complexos. I això sense perjudici que dins de la institució escolar s'hagin plantat també llavors de llibertat per part de certs agents.

Tenim rellotges perquè ja no n'hi ha prou veure el sol i sentir les campanes per ordenar el nostre temps diari: la racionalització dels horaris és necessària per a l'ordre social i el funcionament del capitalisme. Per això mateix ens vam desplaçar a centres de treball i cada dia milions de persones inunden les carreteres, els carrers i els transports públics, i per això la majoria vivim en centres urbans.

La nostra societat és burocràtica perquè la creixent complexitat exigia procediments exactes i eficients. És necessària la divisió de les tasques, l'especialització, la jerarquia, l'establiment de relacions impersonals i intercanviables, encara a risc de perdre flexibilitat, diluir la responsabilitat personal i incórrer en rigideses i inèrcies. Coses similars podríem dir sobre el consum, la sanitat, la cultura, l'explotació de l'entorn.

Un moment. La inèrcia. Ens hem cregut unes veritats, però el món ha canviat. La societat postindustrial ja no té les mateixes necessitats que la societat industrial. La informació i el coneixement ja no són monopoli d'uns pocs. El control d'aquesta veritat que marca el que és normal s'ha difuminat. Preguntem-nos com d'estrany va ser per als nostres avantpassats plantejar horaris de treball exigits per la fàbrica quan el treball estava marcat únicament per les hores de sol i la disponibilitat personal. Va ser impensable durant un temps que existís el concepte de vacances o de temps d'oci. També va ser revolucionari escolaritzar tots els nens (i fins i tot a les nenes!). O poder accedir a una sanitat gratuïta. Ningú hauria pensat segles enrere que pogués existir el subsidi d'atur, o que fos possible treballar a quilòmetres de casa desplaçant diàriament, o que un autor pogués cobrar drets per la seva obra durant anys o fins i tot durant tota la seva vida o la dels seus hereus.

Segueix sent tot això possible avui? Són necessàries totes aquestes coses? Algunes podrien fer-se d'una altra manera i podria aquesta nova manera de ser molt millor? No podria ser el normal demà una cosa que avui ens sembla un absurd?

Moltes de les coses que he dit són èxits socials que ens han donat una major qualitat de vida i més drets, als quals no podem renunciar sense una alguna cosa una mica millor a canvi, tot i que les expectatives que se'ns dibuixen ens diuen el contrari. No obstant això, també són mecanismes que asseguren la pau social i l'ordre en una societat determinada. Quan tot això canvia, poden aquests mecanismes continuar garantint aquesta pau social? No és la crisi que estem vivint - no només econòmica - un símptoma que s'acosten temps de canvi?

M'agradaria que en aquesta ocasió no fos solament el manteniment de l'ordre social el que configurés les noves institucions del món que ha de venir. La vella idea de llibertat, juntament amb la de dignitat humana, haurien de ser centrals. Empoderar a les persones i posar-les en el centre de tota decisió hauria de ser la guia per al canvi. Què necessita l'ésser humà? I no em refereixo al que li han fet creure que necessita per fer-esclau d'un sistema. Què necessitem de veritat? A què aspirem? Com fer del món un lloc més just i bo?