dissabte, 9 d’abril de 2016

Recuperem les paraules




Es van apropiar de la paraula "esforç" i la van associar a patiment. Si no paties, no t'estaves esforçant. Més recentment han atacat el mot "felicitat". Ser feliç és ser un inconscient que no es planteja la duresa de la vida. Si busquem la felicitat dels nostres alumnes, no els estem ajudant a encarar el món real, que és ple d'obstacles. Per tant, cal emplenar la vida escolar d'obstacles simulats que ajudin a entrenar la resiliència, la capacitat de superar-se. Fes que caigui i s'aixequi una vegada i una altra. Que aprengui el que és la vida! Si se t'acut dir que vols que els teus alumnes siguin feliços et poden acusar d'estar-los educant entre cotons, de formar futurs adults tous, dèbils i incapaços d'afrontar cap frustració. Frustra'ls ara mateix i aconseguiràs que la frustració sigui la seva amiga el dia de demà.

Tot això se suma a l'etern debat sobre la memorització. Una batalla cega entre els que pensen que no cal memoritzar res perquè ja tenim internet a la butxaca i els que pensen que si no empolles, no fas colzes, no utilitzes cantarelles i no repeteixes com un lloro les lliçons, no estàs aprenent. Ens diuen que sense memòria no hi ha aprenentatge... i tenen raó! El debat no és sobre la utilitat de la memòria, és sobre com s'ha d'exercitar i quina és la millor manera de fer-hi entrar els coneixements. Jo penso que han de ser significatius, enxarxats, acumulatius. Han de respondre als diferents tipus de memòria. Aprendre no és emmagatzemar informacions i prou! Memoritzar a curt termini per un examen - sense menystenir la memòria a curt termini que té moltes utilitats! - i oblidar-ho tot seguit no em sembla massa enriquidor tot i que produeix uns indicadors molt aparents. Ah, però potser si memoritzes sense patir - tornem a la "cultura de l'esforç" - no estàs aprenent com cal.

Jo penso que no hi ha aprenentatge sense esforç, tot i que l'esforç que es fa de gust ni es nota ni sembla esforç. I si un dia t'esforces sense tenir-ne ganes, perquè toca, tampoc se't trencarà un budell. Però no cal exigir un sacrifici constant, un patiment continu per demostrar una "cultura de l'esforç".

Crec que ser feliç és una aspiració legítima. També crec que evitar frustracions per sistema no és ni necessari ni beneficiós. Però estic convençuda que la vida ja és plena d'obstacles i que no cal entrenar amb obstacles addicionals. L'escola no és una preparació per la vida, és la vida, i superant obstacles reals els nostres alumnes es formen, aprenen i creixen. Obrim l'escola al món i presentem reptes que ja ens estan esperant a fora. A dins. Al nostre voltant.

I, sobretot, si us plau... demano que deixem de menystenir i insultar la memòria - aquest meravellós sistema del nostre cervell que ens permet tenir un món propi a dins, fonamentar-hi la imaginació i donar sentit al nostre jo - referint-nos a ella com un mer receptacle de lletanies interminables, com un reproductor automàtic de dades. És una capacitat preciosa que s'ha de desplegar en tota la seva amplitud i no amb el trist i limitat paper de les cantarelles d'aquella escola fosca a la qual no volem tornar.

Recuperem les paraules. No deixem que s'imposi un significat esbiaixat i se'ns acusi del contrari del que perseguim. Almenys per part meva, esforç, resiliència i memòria són també part de l'escola que vull. I, per descomptat, felicitat.

1 comentari: