dimecres, 6 de juliol de 2016

Volia fer balanç...




 Fotografia d'Abbas Kiarostami. 


Anava a fer una llarga llista del que he après fent de "profe", però no cal. Qui ho hagi experimentat ja ho sap i qui no, només ho sabrà quan ho visqui.

El que he après no s'ensenya a la facultat ni a la formació del professorat.  No està escrit a cap llibre ni es diu a cap conferència. I és una tasca absurda intentar escriure-ho aquí perquè si no es troba enlloc fora de l'aula serà per alguna cosa... Malgrat tot, seguiré escrivint.

Quan dic aula no em refereixo a l'espai cúbic i normalment desangelat on ens reunim els professors amb els alumnes per fer allò que es diu "ensenyament" sinó que parlo de l'espai simbòlic on entre vint i trenta adolescents es veuen obligats a seguir-li el joc a un/una "profe" que, sembla ser, cobra per torturar-los o, més benèvolament, passar l'estona complint amb unes normes arbitràries. Un peatge a pagar per arribar a unes fites difuses que els adults els han marcat. Alguns veuen clares les fites, altres les accepten sense veure-les i altres s'hi rebel·len amb fúria o passivitat.

De vegades, però, alguna cosa passa. I entens que amb la teva acció has canviat algun petit detall del futur. O potser has engegat un gran canvi. Mai ho sabràs, segurament. Comences a pensar que la teva feina importa. Que has aconseguit connectar amb alguns - lamentablement, no amb tots. I penses que sí, que allò que havies entès a nivell teòric - canviar l'escola, quin repte! - ja no és un objectiu racional, és una necessitat emocional.

Perquè ets tu qui ha canviat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada